dimecres, 27 de març del 2013

JA VA SENT HORA QUE ELS CREDITORS FACIN ALGUN GEST


            Per què serà que els governants remenen tot el sant dia la perdiu, no gosant dir-nos la crua veritat? Si no s’atreveixen a parlar clar no és per delicadesa, sinó per pura tàctica mesquina: pensen més en els interessos del país que porta la batuta que no pas en el que convé al conjunt de la comunitat, amb l’argument tronat de que el sud malgasta i el nord paga la festa. A las meva manera de veure cal un cop de timó, fer una cura de sinceritat començant per admetre que el deute públic que acumulen els principals països comunitaris és impossible de retornar, per moltes cataplasmes d’austeritat que recepti aquella senyora alemanya que a vegades, per despistar, es disfressa de velleta fent ganxet. Després de purgar-nos ningú ha rebaixat un quilo del deute en relació al PIB, ans tot el contrari. Per tant, potser ha arribat l’hora de fer creu i ratlla amb tants de sofismes, confessant que s’ha acabat el carbó i que els creditors usurers que s’han fet d’or explotant els que les passen magres contribueixin a resoldre el problema d’una vegada amb l’única mesura efectiva: renunciar a una part dels seus guanys avenint-se a una quita substancial del deute. Només d’aquesta manera Europa aixecarà el cap i sortir-se’n de l’atzucac; en cas contrari, la corda es pot trencar i, vés a saber, els hi pot espetegar als nassos.
           
            En bona part, la culpa del que ens està passant se l’han de penjar els governants que no varen tenir la valentia de tallar l’eufòria i la disbauxa quan encara s’hi estava a temps de posar-hi remei. I no us penséssiu pas que no se n’adonaven dels disbarats que s’estaven perpetrant; els controladors alemanys no tenien pas pa a l’ull, simplement feien la vista grossa mentre anaven deixant anar corda perquè els incauts se l’anessin penjant del coll. No és la primera vegada que em refereixo a Alemanya delint-se per representar el paper de potència hegemònica en una Europa empobrida i embogida, no per la força de les armes aquesta vegada, sinó amorrada pel deute impossible de retornar i per un caos financer provocat per mala gestió; però, sobretot, per la desídia planificada de les autoritats monetàries que, perversament, “deixaven fer”. La banca espanyola és de pandereta, però si es remenés a fons en els armaris d’altres comparses comunitaris potser en sortiria tanta o més de roba bruta, començant pels tripijocs que haurien de fer algunes caixes alemanyes per superar el cèlebre test de solvència; per cert, un mètode de control força discutible, tenint en compte que els dos principals bancs de Xipre el varen passar amb matrícula fa tot just un any. Potser els creditors haurien de pensar en aquell antic proverbi: qui mata escanyant ha d’estar a l’aguait de no morir escanyat.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada