Per què serà que els
governants remenen tot el sant dia la perdiu, no gosant dir-nos la crua
veritat? Si no s’atreveixen a parlar clar no és per delicadesa, sinó per pura tàctica
mesquina: pensen més en els interessos del país que porta la batuta que no pas
en el que convé al conjunt de la comunitat, amb l’argument tronat de que el sud
malgasta i el nord paga la festa. A las meva manera de veure cal un cop de
timó, fer una cura de sinceritat començant per admetre que el deute públic que
acumulen els principals països comunitaris és impossible de retornar, per
moltes cataplasmes d’austeritat que recepti aquella senyora alemanya que a
vegades, per despistar, es disfressa de velleta fent ganxet. Després de purgar-nos
ningú ha rebaixat un quilo del deute en relació al PIB, ans tot el contrari.
Per tant, potser ha arribat l’hora de fer creu i ratlla amb tants de sofismes,
confessant que s’ha acabat el carbó i que els creditors usurers que s’han fet
d’or explotant els que les passen magres contribueixin a resoldre el problema
d’una vegada amb l’única mesura efectiva: renunciar a una part dels seus guanys
avenint-se a una quita substancial del deute. Només d’aquesta manera Europa aixecarà
el cap i sortir-se’n de l’atzucac; en cas contrari, la corda es pot trencar i,
vés a saber, els hi pot espetegar als nassos.
En bona part, la culpa
del que ens està passant se l’han de penjar els governants que no varen tenir
la valentia de tallar l’eufòria i la disbauxa quan encara s’hi estava a temps
de posar-hi remei. I no us penséssiu pas que no se n’adonaven dels disbarats
que s’estaven perpetrant; els controladors alemanys no tenien pas pa a l’ull,
simplement feien la vista grossa mentre anaven deixant anar corda perquè els
incauts se l’anessin penjant del coll. No és la primera vegada que em refereixo
a Alemanya delint-se per representar el paper de potència hegemònica en una Europa
empobrida i embogida, no per la força de les armes aquesta vegada, sinó amorrada
pel deute impossible de retornar i per un caos financer provocat per mala
gestió; però, sobretot, per la desídia planificada de les autoritats monetàries
que, perversament, “deixaven fer”. La banca espanyola és de pandereta, però si
es remenés a fons en els armaris d’altres comparses comunitaris potser en
sortiria tanta o més de roba bruta, començant pels tripijocs que haurien de fer
algunes caixes alemanyes per superar el cèlebre test de solvència; per cert, un
mètode de control força discutible, tenint en compte que els dos principals
bancs de Xipre el varen passar amb matrícula fa tot just un any. Potser els
creditors haurien de pensar en aquell antic proverbi: qui mata escanyant ha
d’estar a l’aguait de no morir escanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada