DÉU ÉS MASCLE

            Podria ser una reivindicació de pancarta, avui dia de la dona treballadora. Les femelles, com a gènere, sempre han hagut de lluitar aferrissadament perquè se’ls hi reconegués el dret a tenir la mateixa consideració social que els mascles. I és que la discriminació, més o menys dissimulada, sempre ha existit. I avui, quan sembla que les dones han arribat a cotes professionals, d’influència i de responsabilitat més altes que mai en la societat, és indiscutible que mantenir-s’hi en llocs de privilegi costa molt més dedicació i exigència de resultats que als seus col·legues masculins. En qualsevol cas, negar que unes quantes flors no fan primavera, seria una estupidesa. Des de l’antiguitat, el magma misogin ha marcat el destí de la dona, i d’aquest capteniment ni ha exemples per donar i per vendre. Sense anar més lluny, un dels teòlegs de capçalera de la cultura cristiana, en Tomàs d’Aquino, va escriure una bestiesa com aquesta: “la imatge de Déu només es troba reflectida en l’home i no en la dona, perquè l’home és el principi i el fi de la dona, així com Déu és el principi i el fi de tot. L’home no és de la dona, sinó la dona de l’home, ja que l’home no va ser creat per la dona, sinó la dona per a l’home” No podia ser d’altra manera, si Déu era mascle.

            Durant un bon grapat d’anys, sobretot la dona treballadora, fou l’ase dels cops, quasi una bèstia de càrrega, i quan es va anar alliberant una mica, encara va trigar molt de temps a compartir la feina més feixuga amb l’home. Però, malgrat que els homes estaven convençuts que si el món rutllava era gràcies a ells, en realitat el pal de paller de la societat era la dona, no obstant se la tingués per res en general i, en massa casos, se la tractés inclús des de la llar estant com un escarràs. A la meva manera de veure, el millor homenatge que avui podem fer a les dones, és reconèixer que ha semblat massa temps normal que caminessin, en tots els sentits de la paraula, dues passes per darrera de l’home, quan moltes vegades no tenien res que envejar-los. Tanmateix, crec que si bé en aquest aspecte de la igualtat entre gèneres s’ha millorat molt, no ha estat perquè la dona s’hagi “emancipat” – quina paraulota tan lletja! -, sinó que la dona, simplement, pels seus propis mèrits ens ha passat la mà per la cara. La llàstima és que, massa sovint, aquesta igualtat teòrica mesurada en oportunitats de manar o en nivells salarials, resta absolutament desequilibrada. Hi tindrà alguna cosa a veure que Déu segueixi sent mascle?