AL LÍMIT DE LA PACIÈNCIA

            No m’agrada insistir-hi, però a la meva manera de veure els que intentem filosofar sobre la realitat diària des d’una perspectiva positivista, no podem amagar el cap sota l’ala passant de puntetes sobre les constants provocacions que hem de suportar. Per exemple: ¿fins quan la gent tindrà la paciència de parar l’altra galta veient com els que manen, del rei cap avall, se’ns rifen amb escàndols i disbarats als ciutadans d’aquest país, la meitat dels quals estan a la quinta pregunta? I d’enrarir l’aire en tenen tant la culpa els mitjans de comunicació que no es limiten a ficar el nas en els embolics, sinó que se’n fan ressò posant-hi més pa que formatge i no pas a benefici d’inventari, com també  s’haurien de demanar responsabilitats a la maquinària judicial que no acaba de donar-se brillo per no tardar un segle en instruir un cas de malversació, de prevaricació o d’apropiació indeguda de cabdals públics. La gent que ha de passar el mes vivint quasi de caritat no entén com els estafadors, defraudadors i corruptes declarats, gamben lliures pel carrer, dedicant-se alguns d’ells a dir vertaderes xorrades, que puntualment esbomben els que viuen dels estirabots dels altres i que només serveixen per escalfar més els ànims.

            D’entrada, fa molt mal d’ulls que mentre gent atrapada per la crisi no sap d’on treure les misses per pagar la minuta d’un advocat, la majoria de panxacontents que se’n foten del mort i de qui el vetlla, disposen de lletrats d’upa per marejar la perdiu i allargar els procediments a base de tracamanyes. Una justícia lenta repèl, però una justícia que permet tallar el gas o la llum a qui deu quatre xavos i es pren tota la parsimònia del món per engarjolar un xoriço emmerdat en la política, és una justícia temerària jugant amb pólvora. No em cansaré d’advertir-ho: si no s’hi posa mà ràpidament per acabar d’una vegada amb aquest degoteig constant de merda, per simple sentit comú, el sistema pot fer un pet com un gla, i pel dia després del cop de geni no crec que ningú en tingui escrit el guió, però tots els possibles acaben en desastre. Ara, si ho preferiu no em parlem, no ens posem pedres al fetge i esperem a veure-les venir. Per si de cas, però, encomanem-nos al sant Job.