PAPA NEGRE I PAPA BLANC

            Si no fos una irreverència, diria que l’esperit sant ha volgut gastar una broma a ses eminències reverendíssimes, reposant sobre el cap d’un jesuïta mig distret. Roma de sempre, amb més o menys ravenxinament, ha estat escenari de les tibantors entre el papa de blanc i successor de sant Pere, i el papa de negre i general dels jesuïtes. Vés per on, d’una revolada s’haurà acabat el tradicional mal rotllo entre la cúria vaticana i el superior dels de la Companyia de Jesús. Però, l’encert de l’esperit sant no s’acaba aquí: de la mateixa manera que l’elecció del papa Francesc ha deixat parats tots els experts vaticanistes, també s’han quedat bocabadats varis dels cardenals més intrigants de la cúria, que havien fet unes altres càbales. Des que he vist aparèixer el nou papa al finestral m’ha commogut la seva senzillesa, inicialment inclús la seva aparent manca de taules escèniques; però, quan m’he fixat en el seu rostre i, sobretot, en la mirada decidida amagada darrera unes ulleres d’intel·lectual sense pretensions, he pensat que ens podríem trobar amb la sorpresa d’una reencarnació del papa Roncalli.

            Jo no sóc gaire de missa, si voleu que us ho digui; però, amb Joan XXIII m’hi hagués arribat a entendre i em va doldre la seva mort. I ara tinc el pressentiment que aquest home, que té retirada entranyable amb un pagès de les nostres contrades, pot fer la neteja que molts, pel que sento dir, creuen que li fa falta a l’aparell de l’església. La seva formació evangelitzadora, pròpia del Francesc Xavier de qui ha manllevat el nom, afegida a les inquietuds alliberadores que han arrelat a llatinoamèrica i al Brasil, pot posar de moda un còctel que dinamitzi els moviments cristians de base i ventili una església massa poruga per assumir que els temps han canviat. La seva edat i el seu distanciament de la cúria romana podria fer pensar que en l’ambient d’intrigues i manipulacions que li espera, té els dies comptats. Aleshores, recordeu el papa Roncalli que va ser titllat de papa de transició, eclipsat per l’ombra de Pius XII i sense que ningú en donés un ral, va engegar un Concili i va reconciliar amb l’església milers d’indiferents. Jo, de moment, aposto per Francesc I, i si vaig lluny d’osques ja en parlarem quant toqui. Deixem-lo respirar!