QUI NO PLORA, NO MAMA

            És molt decebedor que en una societat que es considera ben administrada s’hagi de plorar per aconseguir que t’atenguin com cal o que es respectin els teus drets. Si per “plorar” també hi entenem sortir al carrer a protestar, ens adonarem de les moltes vegades que “plorar” en aquest sentit tan ampli ha servit perquè els savis que havien pres decisions amb caràcter irrevocable, acabessin revocant-les. El darrer exemple el tenim amb la proposta de tancament de Flix, que quan la gent s’ha posat a plorar i a picar de peus, els responsables s’han tret la son de les orelles. I així, tantes vegades! La qual cosa ens porta a la conclusió, amb tota la raó del món, que moltes de les decisions que es prenen i es notifiquen amb cara de set jutges com si fossin la bíblia en vers, amb quatre crits i una mica de publicitat es desinflen i s’hi troben solucions. Aquesta realitat, a la meva manera de veure, ens fa palès que massa sovint els que decideixen no es prenen la molèstia de consensuar amb els afectats directament, tractant de minimitzar les conseqüències i els danys col·laterals.

            Ningú hauria de plorar ni de sortir al carrer a defensar els seus drets, si realment les decisions es prenguessin tenint en compte les persones i no els interessos, els beneficis o els galons que s’hi juguen intermediaris o comissionistes, per fer empassar l’embolada sense massa retocs. Quan els plors o les protestes no s’aturen, els assessors dels que prenen decisions solen aconsellen als seus clients polítics o particulars: “s’haurà d’afluixar una mica”. Francament, em sembla fastigós que una societat democràtica es regeixi per la llei d’e l’estira-i-arronsa, obligant a omplir el carrer de crits i d’alguna trencadissa perquè “s’afluixi”. No seria més democràtic “no collar” tant l’administrat des de bon principi i enraonar una mica més? Però, encara hi ha molts de llestos, tant en la vida política com en afers civils, que aconsellen la tàctica de l’executiu agressiu: “si cola cola i en cas de protesta, ja en parlarem”. Suposo que moltes encolomades de preferents, per exemple, es varen consumar en aquest context poc ètic. I ara, quan les primeres víctimes van posar el crit al cel per l’enganyifa, els bancs es treien les puces de sobre amb un: “ara no s’hi val a plorar! Però, vet-aquí, que com que la ploranera no es va estronca, els que deien que no s’hi podia fer res s’han tret cartes amagades dessota les mànigues de l’americana. Com us ho dic, amb aquest procediment de prendre decisions a la babalà, el ciutadà aprèn que plorant o cridant aconsegueix més resultats que acotant el cap i generalitza aquest comportament. El problema rau en que hi ha un grapat de gent que tot i fer-se un fart de plorar pels racons de casa seva, té por de fer-ho en públic, per no “molestar” potser als que prenen decisions injustes.