TOT GIRA A L'ENTORN DEL DINER

            Els apologistes del capitalisme el prediquen com un sistema per produir quanta més riquesa millor, en el qual la prosperitat dels demés multiplica la pròpia. És a dir, que fins i tot a un comunista com en Picasso el va convèncer la perversitat de la definició i li va fer declarar: “m’agrada viure pobre, però amb molt de diner”. Perquè el diner - tenir-ne o no tenir-ne - s’ha convertit en l’objectiu i l’obsessió de la societat. Quan parlem de pensions, d’estat del benestar, d’universitats, de residències per a gent gran, de programes de rehabilitació, de llistes d’espera, de presons dignes i d’energies netes o de respecte al medi ambient, en el fons estem parlant de diner. Estem encadenats a la pota d’aquest tirà de tal manera, que totes les crisis i daltabaixos del món giren entorn de la capacitat de generar diner per comprar de tot. ¿Quantes guerres no s’han començat per apoderar-se d’un territori veí ric en minerals, en gas o en petroli, en aigua o en terra fèrtil? Ningú s’embolica en una disputa per no guanyar-hi res a canvi. Les tensions dels anomenats mercats financers, el creixement de l’atur i el flagell de la fam en el tercer món tenen el seu origen en l’ambició d’uns quants per acaparar diner i més diner.

Per manca de diner el consum no es revifa i, de rebot, la industria no fabrica i el comerç no ven. I com que sense diner no es pot ni sortir de casa, molta gent no dubta en matar, estafar, prostituir-se, delatar, mentir, prevaricar, enganxar menors a la droga per assegurar-se la clientela... Infinitat de vegades, el preu que s’ha de pagar pel diner és la llibertat. I el més absurd de tot plegat és que hi ha gent que mort infeliç i pobre com una rata, farcida de diners. De l’orgasme del diner se’n diu plusvàlua, que no és altra cosa que la tapadora de l’explotació i, en alguns casos, del simple saqueig. D’altra banda, el benestar que s’assoleix mitjançant diner és hàbilment emprat pels gurus de la publicitat, no només per encendre el desig de comprar luxes i felicitat, sinó per augmentar la fascinació del diner com a clau per obrir totes les portes. Com el Big Brother, d’Orwell, el diner tutela, governa i condiciona les nostres vides. Veient el panorama, el més lògic seria fer mans i mànigues per emancipar-nos-en d’aquesta esclavitud. Però això mai passarà, mentre només s’hi apuntin els pelacanyes. El món és dels adinerats, per això els països rics tracten els pobres a baqueta, per molt socis que siguin; és el mateix que passa entre les persones. Però, tinguem clar que aquest desequilibri social no s’arregla a base de caritat, sinó de justícia. Potser avui el Papa Francesc ens en farà cinc cèntims quan es dirigeixi als governants de tot el món.