TONI CANTÓ, UN DIPUTAT DESINFORMAT

Les intervencions desafortunades del comediant Toni Cantó, des que li han regalat un escó al Congrés dels Diputats, m’han fet dubtar, a l’hora de titular aquesta reflexió, entre “desinformat” o “pallasso”, i si m’he decantat pel primer qualificatiu ha estat per respecte als pallassos, que és un dels oficis més nobles. El senyor Cantó vol imitar l’histrionisme de la seva cap de files, la Rosa Diez, però no li arriba a la sola de la sabata, perquè almenys aquella senyora és una mica llegida i, encara que sigui a cops de punxó, sol dir veritats com temples fotent-les pel broc gros, malgrat sigui més amb intenció d’escantonar que de construir. En canvi, el seu aprenent s’ha especialitzat en dir poca-soltades. Només voldria saber si les engega per emprenyar o per ignorància; ja que si fos per tocar el botet amb tota la intenció, substitueixo el “desinformat” directament per “cretí”.

De totes les bajanades que ha dit el darrer any aquest comediant fracassat, destaca la que fa referència a la violència de gènere i, més concretament, a la seva apreciació negativa sobre la sinceritat de les denúncies de les dones que diuen que són víctimes de maltractes domèstics. Si abans d’obrir la boca s’hagués informat millor no hagués pixat fora de test, però quan després de desqualificar per falses més de la meitat de les denúncies per maltractes, hauria de retractar-se i demanar perdó; però, enlloc de tenir aquest acte de dignitat, prefereix fer mutis per darrera les bambolines. Amb segons quines coses no s’hi pot jugar, per molt diputat que un sigui. I una d’elles és la violència de gènere, amb l’agreujant que, en contra de les seves manifestacions, la realitat és que una quantitat important de maltractaments i vexacions no es denuncien i es queden tancades de portes en dintre de les cases. Per tant, minimitzar aquesta lacra social emparant-se en la immunitat de representant del poble, no ajuda gens al poble i, per dignitat, la Cambra no hauria de permetre que un seu membre menteixi descaradament en una qüestió tan sensible. I el que m’estranya més es que una política de raça, tan estricta i justiciera com la seva cap de files, no l’hagi reprovat públicament. A final hauré de creure que és cert allò de que “Dios los cria, y ellos se juntan”