Fa temps em va
colpir llegir una carta dirigida al director d’un diari bastant influent, en la
qual un tal Marc deixava anar tota la seva ràbia acumulada contra un sistema
que li havia girat l’esquena a ell i a molts altres joves que s’havien cregut
la doctrina de ser bons minyons, per acabar arrambats com uns parracs en un cul
de sac. Avui m’ha tornat als dits aquest clam d’en Marc i m’ha semblat que en
època quaresmal escau reflexionar sobre els sentiments i les raons que
alimenten la indignació d’una part del jovent que se sent estafada. Deia així,
la carta:
“Ens van prometre
que si estudiàvem tindríem un futur pròsper. Ens ho vam creure. No podia ser
que els nostres pares, les administracions i els experts en la qüestió s’equivoquessin.
Per tant, ens vam embolicar amb cicles formatius, llicenciatures i màsters
universitaris, assumint nombrosos costos econòmics i temporals. Ens hem fet
grans, i hem esdevingut la generació més ben preparada de la història. També la
més pobra i amb unes perspectives més negres. Va arribar una crisi que va
liquidar les promeses dels nostres mentors, emportant-se’n les expectatives
d’èxit i de progrés. El panorama pinta molt malament. Ara ens diuen que viurem
pitjor que els nostres pares. L’atur juvenil ronda el 60%. Els responsables
polítics ja no ens recomanen que estudiem, sinó que agafem el primer vol a
Londres i anem a servir cafès. Ens emprenyen i amb raó. Ens sentim profundament
enganyats. Enfront d’aquestes circumstàncies se’ns plantegen tres opcions:
primera, seguir estudiant; segona, posar-se a buscar feina competint amb una
multitud de desocupats per un irrisori contracte temporal; tercera, escoltar el
suggeriment de provar sort en un país estranger. El més important, però, és no
esdevenir zombis. És primordial que ens mantinguem actius, bellugant-nos,
trucant a totes les portes, molestant una i mil vegades als que – teòricament –
vetllen pels nostres interessos, reivindicant el dret a independitzar-nos dels
pares. No podem permetre que els miserables temps actuals ens deixin en estat
de xoc, paralitzats, incapaços de reaccionar, perquè llavors morirem en vida”.
Fa mesos que
aquesta carta es va publicar, però el seu testimoni de càrrec continua tant
vigent com si s’hagués escrit abans d’ahir. A quatre dies de perdre el temps al
Parlament, intentant en va posar-se d’acord sobre com esborrar la taca de la
pobresa, la classe política va confessar la seva impotència, però sobretot les
poques ganes que té de canviar les cataplasmes pel bisturí com a teràpia de
xoc. Segur que en Marc els hi enviaria
un recadet: “Quan els pobres trobin feina, sortiran de la pobresa pels seus propis
mitjans i sense dependre dels rossegons de la vostra caritat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada