PENSIONS A LA CORDA FLUIXA

Ningú que tingui cinc dits de front pot empassar-se que, a còpia de retallades de sous i per tant escapçant les bases de cotització, les pensions estan més assegurades que mai, com ens volen ver creure els oracles de la Montcloa. Per favor! Mentre no es generin ingressos substancials per omplir la caixa de la seguretat social i equilibrar entrades i sortides, el futur de les pensions contributives no es podrà garantir a l’alça ni mantenir-les, en quan s’acabi el racó del fons de reserva, gaire més per sobre dels mínims de subsistència. Per fomentar ingressos s’hauria de donar la volta com un mitjó a la política d’ofegar amb impostos i traves de tota mena els que poden moure la roda del consum interior. Però, afegint cada dia més treballadors al cementiri de l’atur i rebaixant les bases de cotització quasi en un 30% a causa de nous contractes precaris i de les subvencions per estimular la contractació indefinida (és un dir), el resultat no pot ser altre que la tapa de l’olla saltí pels aires per efecte de la indignació massa temps continguda. Sembla mentida que els polítics no s’adonin que la insatisfacció social que estan covant  utilitzant els pensionistes massa sovint com a moneda de canvi d’un grapat considerable de vots captius, se’ls hi pot girar en contra. Preservar el poder adquisitiu de les pensions contributives no és una mena de graciós acte de generositat per part del manaire de torn sinó un indiscutible dret adquirit. Ara i aquí s’ha obert un altre front d’incertesa: què passarà realment amb les pensions si Catalunya esdevé un dia independent? Hi ha opinions respectables per tots els gustos, però com que tothom arramba descaradament cap a casa, pots escoltar des de pronòstics tremendistes fins a simfonies de flors i violes. Però a la meva manera de veure i de copsar l’opinió del carrer, les previsions més optimistes no poden amagar el regust de brindis al sol de tot plegat i en aquest negoci no es poden confondre desitjos amb realitats. Precisament, el col•lectiu de la gent gran és un dels que es miren amb lupa les promeses dels polítics, sobretot després dels desenganys amb la llei de la dependència i amb la congelació de les pensions des de l’època socialista, que a vegades s’oblida, agreujada per la pèrdua brutal de poder adquisitiu per l’apuja de consums i la retallada constant de serveis. I malgrat que els pensionistes volen fer un acte de fe i creure’s el que prediquen els polítics des del faristol, arrufen el nas quan a alguna patum se li escapa que ho tenen tot tan previst i estudiat que poden assegurar que hi ha un fons (?) per garantir les pensions durant els sis primers mesos després d’escampar la boira d'Espanya. La reacció, és immediata: i després, què?  Fa dies que em balla pel cap aquesta preocupació i no veig que, a part de paraules abrandades per aconseguir l’excitació de la claca i titulars eufòrics, el pensionista vagi pel carrer content com unes castanyoles. S’ha de fer, doncs, molta pedagogia i esforç de transparència per convèncer, més enllà de la teoria, a un dels col•lectius que es torna més  poruc davant la incertesa, perquè també és un dels més fràgils. Creieu que aquesta reflexió pot ajudar a posar els punts sobre les is o que no cal ser tan desconfiats i deixar-ho estar en mans dels que diuen que “ja ho tenen tot lligat”?