L'EIXIDA - (novel.la curta - capítol 6è)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

6

            He passat la nit del lloro gràcies a l’escàndol que s’ha armat en plena matinada, entre sirenes d’ambulàncies, bombers i policia. En deu haver passat una de molt grossa al barri, ja que no ha parat el xivarri fins que ja clarejava. A més a més, al tenir els finestrons entreoberts he pogut escoltar el mormol que feia la gent, de manera que he deduït que el succés, sigui quin sigui, no ha esdevingut gaire lluny de casa. Evidentment ningú s’ha molestat a venir-me a tranquil·litzar, explicant-me què dimonis estava passant amb tant d’enrenou. La Sara i la nena han fotut el camp de bon matí i tampoc s’han dignat treure el nas; fe fet, ahir a la nit jas es varen acomiadar amb l’excusa de no desvetllar-me de matinada. Ni se’ls hi ha acudit que amb tanta xerinola ja estaria desensonyat del tot? Doncs, pel que es veu, sembla que no. Han arrancat el cotxe amb suavitat – suposo que conduïa la Sara, que no és tan manasses com la nena – i ni el gos s’ha dignat fer adéu-siau amb un lladruc.

            Per acabar d’arrodonir una nit tan pesada, la sogra i la criada m’han deixat consumint-me una mitja hora més que els altres dies. Segurament la padrina li deu haver estat llegint primer la cartilla. Ara, ja s’ho han trobat: avui els hi deixat els bolquers fets un fàstic. L’estrena de la criada no ha estat tan calamitosa com em temia. Encara que ahir no m’ho va semblar, aquesta xicota té experiència en remenar un pes mort i d’una grapada em mou com si res. Francament, m’ha deixat net, polit i perfumat com un nadó. I mira que avui tenia feina per estona, sense encantar-s’hi gens i tota sola. La sogra, que ha pujat amb ella per supervisar-la, no s’ha dignat ni donar-li un cop de mà per tombar-me. Com a mostra d’agraïment he fet l’esforç de  preguntar-li com es deia. Em deu haver entès: és diu Estrella.

De seguida que l’Estrella m’ha tret a l’eixida ja m’he adonat que teníem novetats: el sogre amb la porta del pati oberta de bat a bat, atenia una parella de policies uniformats, mentre que pel carrer no s’hi veia transitar cap cotxe, cosa inusual a aquella hora d’un dia de cada dia. Al veurem sortir amb tota la parafernàlia, els policies es deuen haver interessat per mi, doncs he vist que em feien un discret saludo, mentre el sogre no parava de donar-los explicacions. Quan s’ha acabat la conversa, suposo que no ha tingut esma per fer-se el ronsa i ha pujat a l’eixida a fer-me’n cinc cèntims de tant de misteri. Segons que m’ha dit, aquesta nit a la casa que tenim just darrera de la nostra, una dona s’ha tirat al carrer des d’un quart pis, pel que sembla fugint de les flames del foc que se li ha calat al pis. I com es troba? – he sentit que li preguntava la sogra des de darrera meu. Aquesta era una altra novetat, que tota l’acció tingués per escenari l’eixida. La sogra devia estar fiscalitzant la criada mentre m’endreçava l’habitació i no s’ha pogut estar de satisfer la seva xafarderia.

El sogre no s’ha esplaiat massa donant explicacions i, com sempre, se li han hagut de tibar les paraules de la boca. Però de seguida ha quedat palès que no sabia gran cosa més del que ha dit. Amb els veïns de l’altre cantó no ens hi fem gaire, més que res perquè els pisos solen canviar tot sovint de llogaters i com que la majoria no són pas de per ací, si per cas en coneixem algun, és tot just de vista.

La sogra ja en va tenir prou per entonar la cançó de l’enfadós: - ja ports comptar, aquesta gent una porqueria o altra devien remenar. Val més que ho deixem córrer!

El sogre va aprofitar l’estirabot per girar cua i anar-se’n cap a baix, amb el càvec a la mà, a repassar els rosers. La sogra, com si jo no hi fos, va fer mutis cap a dins de l’habitació. Confesso que també me n’hagués desentès del trist succés que m’havia fotut la nit enlaire, si no fos pel què vaig observar a continuació.

El carrer davant de casa s’havia tornat a obrir al trànsit i, tant la circulació de cotxes com de persones era, si fa o no fa, la normal. Cap allà a dos quarts de dotze em va distreure de passar figues un fet insòlit: enfilat a la reixa del portal del pati, un gos lladrava dèbilment. Encara enterbolit per aquella passió de son que m’havia ensopit, no vaig caure de seguida que s’assemblava a la gosseta de la meva dama misteriosa. Vaig suposar que no estaria gaire lluny, però quan el sogre es va acostar fins a la porta per fer-li una festa, vaig adonar-me que no anava lligada. El primer que se’m va ocórrer és que se li havia escapat a la seva mestressa. Quan el cor se’m va embalar de valent, però, va ser al escoltar el sogre dient-li a la padrina: - mira, aquest quisso és el d’aquella dona que de vegades s’aturava a la reixa quan hi era el Xispa, perquè s’havien fet amics.

 La sogra s’hi va atansar i, acotant-se una mica, per amanyagar l’animal, va contestar-li: - segurament deu haver fugit i ara no sap com tornar.

- I tant que sap on es troba! Bé que se’n recorda de nosaltres. Penso que és a la seva mestressa a qui busca – feu el sogre, i al veure que la gosseta no deixava de remenar la cua, va obrir-li el portal, mentre afegia: - em sembla que el deixaré entrar perquè no pregui mal quedant-se al carrer.

            La sogra es va arronsar d’espatlles tot rondinant: - fes el que vulguis, però no em penso quedar un altre gos, queda clar?

- No pateixis dona, d’un moment a l’altre es presentarà la seva mestressa a preguntar si l’hem clissat, ja ho veuràs – la va tranquil·litzar el sogre mentre la gosseta va llançar-se com una boja a recórrer i ensumar tots els racons del pati. Finalment, va pujar a l’exida i, extenuada, se’m va enfilar d’un salt a la falda, quedant-se quieta llepant-me la mà tonta, a la qual alguna sensació deu haver-li quedat, perquè vaig notar l’escalfor de la seva panxolina i el batec del seu cor espantat. Amb la mà bona la vaig començar a acariciar i no va pas fugir, al contrari: es va mig tombar d’esquena, arraulint-se’m ben confiada. El sogre va pujar amb la intenció d’apartar-me-la, pensant que em molestava, coneixent la meva poca sintonia amb en Xispa. Però li vaig fer que no amb el cap, mentre la continuava acariciant carinyosament. Li devia agradar la moixaina, perquè l’animal va deixar de panteixar. En canvi jo estava excitadíssim davant aquella inesperada oportunitat de tenir a tocar la dama misteriosa de les meves fantasies. Quan més trigaria a aparèixer, a la recerca de la seva gosseta? No podia pas tardar massa a apercebre’s que se li havia perdut i tal com havia vist que se’n cuidava, es tornaria boja buscant-la.

            Però va passar l’estona i de la dama no n’hi havia ni rastre. La gosseta tornava a estar inquieta i encara que no abandonava la meva falda, va començar a somicar. Ella també enyorava la mestressa!  El sogre de tant en tant, bo i ajupit mentre escardava amb el càvec, aixecava el cap per observar-nos. Estic segur que estava sorprès de l’encaterinament de l’animal i, gairebé diria, que una mica gelós i tot que no li’n fes tant de cas a ell. Tot d’una es va redreçar lentament i se m’acostà: - saps que estava rumiant si no li ha passat alguna cosa a la seva mestressa. Déu no ho vulgui, però, i si fos la dona morta?

            Una esgarrifança glaçada em va recórrer l’espinada. No se m’havia acudit, però al referir-s’hi el sogre, vaig tenir un pressentiment de malastrugança. La mà se’m va crispar un instant i, al notar-ho, la gosseta va saltar de la falda a terra, arrupint-se darrera la cadira de rodes, com si li requés allunyar-se de la meva ombra.

            Qui ens va treure de dubtes fou l’Estrella, quan va tornar a migdia per arreglar-me abans de dinar. A la xicota se la notava exaltada mentre explicava a la sogra que aquella dona s’havia tirat pel balcó quan les flames i la fumera l’havien acorralat a la barana, fins que de tant abalançar-se per respirar es devia haver precipitat de cap al carrer. Tenia ganes d’esbravar-se i no va parar de garlar, passant d’una cosa a una altra, sense massa solta ni volta. Pel que sembla, coneixia la dona d’haver-la tractat amb certa freqüència al coincidir en una teràpia de grup per a dones maltractades, ja feia temps. Jo maldava feia estona, inútilment, per saber si la descripció de la dona coincidia amb la de la meva dama misteriosa, quan el sogre, finalment, va fer-li la pregunta pertinent: - no tenia pas un gos, per casualitat?

            Al contestar que sí, la van fer pujar a l’eixida per comprovar si reconeixia l’animal que s’amagava darrera meu. L’Estrella no va dubtar-ne gens: - no, no me parece éste el perro.

            Al veure-la tan segura del que deia, vaig respirar alleugerit. No era la meva dama! Determinat aquest punt ja no tenia per mi cap interès la conversa que mantenia l’Estrella amb la sogra i em vaig deixar vèncer per l’ensopiment que des de primera hora m’assetjava, per culpa de la mala nit suportada. Tot anava com una seda i fins i tot la gosseta s’havia vist les orelles i després de menjar un plat de deixies del dinar, que el sogre li va posar a tocar de la porta del pati per allunyar-la de les plantes i les flors, es va espaterrar de panxa al sol.

            Aquella treva va perllongar-se fins a mitja tarda, quan la va pertorbar la bordada histèrica de la gosseta a un home que s’havia parat davant la porta i que semblava divertit amb el rebuig de l’animal, al qual encara provocava més a base de gardenys, sense que l’aturés la presència del sogre, que s’hi va acostar enfurismat, tot recriminant-li la seva actitud: - no sou massa gran per comportar-vos d’aquesta manera? Que no teniu res més a fer, que emprenyar d’aquesta manera?

            L’home, enlloc d’excusar-se, va replicar-li fent el fatxenda: - mestre, no us esvereu, que aquest petit monstre és meu.

- Doncs no ho sembla pas, a fe de Déu, per com us escridassa.

- No en feu cas, això ja passa amb aquestes bestioles que no reconeixen qui els dona de menjar quan van ben tips.

- No crec que n’hàgiu tingut gaires de gossos. Si fóssiu el seu amo de veritat no parlariu-ho pas d’aquesta manera, ni el gos us bordaria amb tant delit. En tot cas, si vaig equivocat, és que el deveu haver ben escarmentat.

- Penseu el que vulgueu, mestre; però el gos és meu i me l’emportaré ara mateix, tant si us agrada com si no.

- Ara hi fan el mànec! Ja podeu fotre el camp de casa meva, si no voleu que avisi la policia.

- Iaio, us empassareu aquesta fanfarronada. Ja ens tornarem a veure! – l’home va anar-se’n donant una puntada de peu a la reixa.

            A la sogra aquella discussió la va agafar de trascantó, sobretot per la reacció del seu home i per com va treure el geni. A mi també em va venir de nou, la veritat, el comportament del sogre plantant cara a aquell sapastre, quina fesomia de seguida vaig reconèixer: era l’acompanyant de la dama misteriosa, les últimes vegades que l’havia vist. Tot i que no el vaig tenir tant a prop com avui, hi posaria les mans al foc que són la mateixa persona. Si no m’equivoco, què se n’ha fet de la dama misteriosa i perquè la seva gosseta se li ha abraonat d’aquella manera?