SOBRE LA QÜESTIÓ DELS PISOS BUITS

Partint de la base que mentre hi hagi persones que no tenen on viure és un escàndol que hi hagi pisos buits, ja tenim sempre disponible una pancarta per escalfar el carrer i alimentar la indignació amb eslògans que no deixen indiferent ningú. Però em sembla que sobre aquest assumpte tan punyent, sovint s’hi posa més pa que formatge i protestes, més que legítimes de molts indignats, acaben tenint regust a demagògia barata quan la pancarta cau en segons quines mans. Un diari aquest cap de setmana ha publicat un reportatge contundent i de disseny ben trobat, sobre la dimensió exacta dels pisos buits existents en una ciutat determinada, equiparant-la en metres quadrats a una superfície comprensible com un camp de futbol: impacte assegurat. Però més enllà del mèrit de la iniciativa periodística, l’anàlisi de la qüestió de fons queda coixa i la imatge gràfica enterbolida per una generalització que indueix a la simplificació d’un problema social que no pot cabre en un titular. En efecte; cada pis buit és un món i en molts casos amaga un drama tan dur com els que s’ho passen malament perquè s’han quedat sense casa. Però, no tota la realitat dels pisos buits es pot reduir a la conducta reprovable de les entitats financeres que han negat als seus clients morosos, la segona oportunitat que a elles no se’ls hi ha regatejat des de les administracions, retallant a tort i a dret el benestar dels ciutadans. També hi ha molts pisos buits perquè els seus propietaris - normalment d’aquesta gent que responen a l’eufemisme de “classe mitjana”, que estalviaven en totxo per si tenien un mal de ventre de grans o per deixar una mica de patrimoni als seus fills - no els poden vendre de cap manera i no s’atreveixen a llogar-los al primer que passa perquè han sentit a parlar d’experiències esgarrifoses. Seria injust, doncs, equiparar la tinença d’un pis buit en aquestes circumstàncies, a la pocavergonya dels bancs i caixes exterminant literalment de les seves propietats a mig pagar, a persones a les que la crisi es hi va trencar el somnis sense ni temps per desvetllar-se. Cap dels governants en les primeres èpoques dels desnonaments massius va moure un dit per aturar-los i obligar bancs i caixes a pactar generoses moratòries, en comptes de foragitar els mal pagadors amb una mà al davant i l’altra al darrera. Ara que li han vist el cul a la gallina i s’adonen de les conseqüències de la seva falta de previsió i, en molts casos, de la seva tolerància complaent, volen rentar-se la cara aplicant sancions pòstumes als propietaris financers de pisos buits. És veritat que des de les institucions es remarca que la mesura només afecta a bancs, però molts propietaris modestos de pisos buits no les tenen totes, perquè l’experiència els hi diu que quan s’escampen garrotades els que menys culpa en tenen són els primers a rebre. Abans, amb la garantia d’un pis es podia pagar l’estada, per exemple, en una residència de gent gran; en canvi ara el pis com aval és paper d'estrassa. I aquest també és un drama del qual ningú en parla, malgrat rossegui les entranyes de molta gent que no va estirar més el braç que la màniga i que varen estalviar en totxos perquè no es refiaven dels bancs. Si féssim una estadística del munt de desenganys que hi ha darrera de cada pis buit, ens en faríem creus.