HISTÒRIA D'AMOR DE DOS PERIQUITOS

El primer periquito que va entrar a casa me’l va regalar pel meu sant, tot just acabat de casar, el meu cunyat per fer-me la guitza. Ell era del Barça i a mi més aviat em queia simpàtic l’Espanyol perquè l’equip de Figueres, en aquella època, estava a partir un pinyó amb els de Sarrià; tant, que inclús compartien el blanc-i-blau a les seves camisetes. De manera que pensant-se que em feia la punyeta, es va presentar a casa amb una gàbia i un periquito de color groc. Després de seguir-li la beta amb la resignació cristiana d'un periquito punxat per un culer, confesso que de l'ocell me’n vaig desentendre completament i que va ser la meva dona qui se’l va fer seu amb tanta perseverança, que va aconseguir que volés de la gàbia a les seves mans dòcilment i que a còpia de repetir-li “pitu-pitu” a totes hores, l’ocell acabés piulant una mena de so que hi tenia alguna retirada. De manera que a partir d’allavonces a casa no hi han faltat mai periquitos volant amb llibertat i entonant el pitu-pitu amb més o menys gràcia. Vet-aquí, però, que fa uns set anys es va morir el darrer inquilí de la gàbia i com que havíem comprat un gos i no era prudent d’engegar  periquitos a volar pel pis, se’ns va ocórrer comprar-ne dos enlloc d’un perquè es fessin companyia mútuament, en una gàbia més gran com a compensació. El criador de periquitos ens va aconsellar que no ens quedéssim mascle i femella sinó dos mascles, perquè es veu que la convivència és més fàcil; ens vàrem refiar, doncs, del criador per seleccionar els candidats puix que jo, francament, de sexador d’ocells no m’hi guanyaria pas la vida. Però l'experiment va ser un desastre: quan van arribar a la pubertat dels ocells resulta que no eren dos mascles sinó periquito i periquita, i aquesta li va agafar mania a la seva parella de fet i no el deixava tranquil i el feia creure a pessigades, de manera que vàrem haver de posar dos menjadores i dos abeuradors perquè el pobre infeliç no tingués d’esperar torn. Ara bé, sigui com sigui el periquito va anar aguantant com va poder i fins assolir la tercera edat ocellaire, ha anat  trampejant la situació com ha pogut, mantenint la dignitat. Fa poc va empiocar, vés a saber de què, i ja no s’enfilava, ni piulava i s’estava més aviat arronsat a terra de la gàbia, fins que ha estirat la pota definitivament. Però durant uns quants dies que va durar la seva decadència física, la periquita emprenyadora que no l’havia deixat viure ni a sol ni a serena veiérem estupefactes com des que el seu company estava malaltó es quedava al seu costat, li donava menjar de bec a bec i, de tant en tant, obria una ala i feia com si el protegís. No va de conya! Encara que escrigui contes, això que us explico em podeu ben creure que és la pura veritat. Quina lliçó per a les persones la d’algunes bestioles que considerem  “irracionals” i, en canvi, tenen reaccions instintives tan sorprenents que bé mereixen la reflexió d’avui.