LA SENYORA CRISTINE S'HO HA DE FER MIRAR (i 3)

Ai! el deute. El FMI li diu al govern que a part de rebaixar l’atur també ha de collar el deute públic i que no es pot generar més dèficit cada exercici. Ara ja quasi frega el 100 x 100 del PIB, la qual cosa voldria dir, si això passés quaranta anys enrere, que l’Estat estaria a punt d’entonar el gori-gori definitiu i la divisa s’hauria de devaluar a corre-cuita per salvar els mobles; però d’acord amb les noves teories econòmiques estar endeutat no és cap problema, sempre i quant puguis treure recursos de sota les pedres per anar pagant els interessos als creditors de conveniència. Però aquest no és el cas dels països del sud d’Europa més tocats per la crisi. Espanya, en particular, va viure com un nou ric tirant la casa per la finestra quan li arribaven diners de tot arreu, molts a fons perdut, i se’ls va gastar en llaminadures i joguines enlloc de millorar infraestructures, potenciar el patrimoni industrial o investiganr i formar tècnics. I quan l’aixeta de les subvencions s’ha tancat i els deliris de grandesa han passat factura, resulta que estem més pelats que les rates; malgrat això, continuen fanfarronejant de potentats quan tothom sap que tenen més d’un terç de la població vivint de la solidaritat de les famílies i de la societat. Com vol, doncs, la senyora Cristine que es rebaixi el deute, si als calaixos només hi ha teranyines? L’Estat en dóna la culpa a les autonomies, bescantant-les de tenir les mans foradades i aquestes retreuen amb tota la raó a l'Estat que no ha desmuntat cap ni una de les estructures administratives i polítiques que no serveixen absolutament per res de profit, llevat de procurar el modus vivendi a una trepa de paràsits que viuen a la seva ombra. La senyora Cristine, potser no pot en els seus retrets filar tan prim; però mentre totes les seves crítiques consisteixin en fer declaracions generalistes i abstractes, sovint de cara a la galeria per justificar el sou, aquí no s’arreglarà ni una teula de l’edifici que s’ensorra. Però, sobretot, on la senyora Cristine la vessa, a la meva de veure, és en considerar que la solució passa per reformar i apuntalar un sistema caduc com és el capitalisme ortodox, enlloc d’estimular i donar suport a nous sistemes que regenerin la confiança i estableixin com a prioritat de qualsevol reforma el benestar de les persones i no la seva explotació, més o menys il•lustrada o disfressada, en benefici de les oligarquies de tota la vida. Pel que fa a Espanya, tornar a passar les tisores i la màquina de podar no crearà ni un sol lloc de treball estable, ni ajudarà a generar en el compte de resultats de la hisenda pública. Al contrari, condemnarà a la misèria definitiva a una part important de la població - la perdedora en aquest pervers torneig de la productivitat desenfrenada i deshumanitzada - i premiarà la part guanyadora pels resultats brillants obtinguts, sense qüestionar els mètodes emprats per aconseguir-los. És clar que un simple viatjant de gra cuit no pot comprendre aquests matisos i s’ha de refiar d’experts i d'assessors que passen de la sensibilitat i dels escrúpols, i que el benestar de les persones el consideren un accident o un entrebanc, més que no pas un objectiu.