L’EIXIDA
(VIII Premi Mn. Romà Comamala. Publicada per Cossetània Edicions)
5
Ja m’han presentat la criada que, per cert, no és de per
ací, sinó de Colòmbia. M’ha semblat revinguda, però tímida. Em fa l’efecte que
em remenarà bé perquè és com un homenot, però no sé si ens avindrem gaire de
caràcter. Tampoc sé si té experiència en cuidar malalts, ja que més aviat el
meu estat l’ha impressionat una mica. Espero que per estalviar, la Sara no l’hagi anat a buscar
de saldo i sigui una aprenenta. A qui no li ha agradat gens és al gos, que no
ha parat de bordar-la tota l’estona. Sort que se l’emportaran a la platja, sinó
ja tindríem sarau cada dia. He sentit dir que demà començarà, però a mi m’han
deixat al marge dels tractes. La sogra li ha dit, xampurrejant el castellà, que
no pateixi, que ja li donarà un cop de mà els primers dies fins que n’hagi
aprés i que no es preocupi de la manduca, doncs ja cuinarà ella. Estic ben
arreglat! El que m’ha deixat més parat ha estat com aquesta poca-solta s’ha
acomiadat de mi: - pues,
hasta mañana, mi niño. Què
s’ha cregut aquesta tòtila! L’esforç que he fet per no engegar-la a dida se’m
deu haver notat a la cara, però només m’ha sortit un gemec inintel·ligible que la Sara ha interpretat a la
barroera, per humiliar-me: -apa, no t’excitis
pobrissó que et trencaràs. Li hagués donat una bufa. Encara s’han
entretingut xiuxiuejant de mi al cancell de la porta del pati, mentre el sogre
ja feia una estoneta que s’havia emportat el gos a escampar la boira.
Després del mal tràngol d’aquesta presentació, he tornat
a veure la dama misteriosa. Ha passat sola, amb la gosseta i vestida de negre.
Per primera vegada l’he vist amb ulleres fosques que li tapaven mitja cara.
Anava de pressa, sense torbar-se com
altres dies. De seguida que la gosseta ha fet la caca l’ha recollida i ha girat
cua. Al passar per davant de casa, m’ha semblat que es mirava un instant l’eixida.
El dentista ha baixat del tot les persianes de la
clínica, senyal que també se’n deu anar de vacances, i a l’escola per primer
dia no ha aparegut ningú, ni a jugar al pati. De fet, demà ja és Sant Pere.
M’hagués avorrit com una ostra si no hagués estat per les anades i vingudes de
l’Anna i la seva mare, entrant i sortint carregades de paquets. La sogra no
s’ha pogut estar de retreure’ls-hi tanta bellugadissa i fal·lera per comprar. La Sara l’ha deixat clavada amb
un moc: - mare, cuideu-vos de les vostres
coses.
Es veu que
encara dura la mala maror. L’Anna, més diplomàtica, ha intentat posar-hi
vaselina: - iaia, només comprem coses que
aquí trobem més barates que a la platja. Jo m’he firat a Valls mateix un parell
de texans que m’encanten.
La
sogra no estava per orgues i se l’ha treta de sobre d’un rebuf: - si, si, aneu-vos posant pantalons com els
homenots, que ja arribareu lluny d’aquesta manera. I les faldilles que s’arnin,
mentrestant, a l’armari!
No s’han tornat a
agafar mare i filla perquè la Sara
anava per feina, carregant el cotxe i se n’ha desentès de les remugades. El
sogre em fa gràcia: ja poden dir el que vulguin, que ell no para de fer la
seva. Suposo que ve les deu sentir tant com jo, però mai li he vist obrir la
boca, ni per defensar-se, si alguna vegada li toca el rebre. La sogra, a
vegades, li retreu que dediqui tantes hores als rosers enlloc de dedicar-se més
a les tomaqueres. Suposo que ho fa ben bé per tocar-li el botet, ja que pixa
fora de test; però el sogre se l’escolta com si sentís ploure, amb cara de
murri. Quan més va, més admiro aquest home: no crec que s’hagi posat una pedra
al fetge com a conseqüència de les bajanades que suporta com un mesell. Crec
que precisament aquest posat de mansoi és el que fa sortir de fogó a la sogra.
Però el més curiós del cas és que quan estan sols, mai es discuteixen;
limitant-se el sogre a assentir amb monosíl·labs quan l’altra li clava la
pallissa, fins que se’n cansa. Només quan acaben parlant de temps enrere és
quan al sogre li entra la xerrera i és capaç de parlar i parlar una hora
seguida, si s’escau. Inclús em sorprenc de la tendresa com tant l’un com
l’altra tracten determinats records comuns. En fi, que cada casa és un món i
cada persona un univers. Però d’això no te n’adonés fins que no te’ns tant de
temps com jo per omplir. Si et vaga entretenir-te a buscar-los, en la vida de
qualsevol persona sempre s’hi podran trobar serrells de bondat, de sensibilitat
o d’amor que facin de contrapès als rampells de maldat, de mesquinesa o de
revenja. El que passa és que quan es va just de temps, sovint només es jutja
una persona a la llum d’un únic flaix, el darrer.
I ara? En
quin jardí m’he emmerdat! Sense voler, m’he posat a filosofar, que és la darrera cosa que
m’agrada de fer, perquè estic convençut que això de menjar-te tant el coco
porta de pet a la depressió. I d’aquesta mercaderia no en vull comprar ni un
retall, ja que la tinc ben avorrida. Els que van sempre a missa no sé perquè no
l’inclouen entre els pecats capitals. La depressió no és pas una malaltia; més
aviat és el suïcidi de l’ànima, ni més ni menys. Per llevar-te la vida del cos
s’ha de ser valent. Suïcidar-se és una proesa; s’ha de tenir molt de coratge,
sang freda i principis per arribar a consumar-ho. Però renunciar a lluitar i
caure en la desesperació, és cosa de porucs. A la depressió s’hi arriba després
d’abaixar voluntàriament els braços, de rendir-te, de claudicar. Si no perdo la
xaveta, procuraré no cometre mai aquesta covardia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada