QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (Novel.la inèdita - 4 -)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL

(novel.la curta inèdita)

Divendres, 2 de març.- Primer divendres de mes. Porto el viàtic a quinze malalts. L’estat terminal d’un avi m’ha fet venir basca quan m’he ajupit per posar-li l’hòstia en una boca convertida en pura nafra. Fins i tot semblava com si la llengua se li estigués corcant... Les noies de quart em porten de corcoll. No sé com tractar-les i m’han perdut del tot el respecte. M’ha desconcertat la queixa de la mare de la Lídia esverada per la vergonya que diu va passar sa filla, quan vaig gosar donar consells de moral a unes pobres adolescents, segons ella sense cap tacte. “Vostè no en té cap experiència de la vida i no s’hi ha de ficar en segons què” – m’ha etzibat sense contemplacions. Només em faltava escoltar aquesta estupidesa per acabar-me d’espatllar el dia. Mantes vegades he de preguntar-me qui actua a classe d’entabanador i qui és el entabana’t, i que com a conseqüència  de no haver-ho tallat d’arrel ara pateixo una estranya i creixent dependència d’unes mosses malcriades, a les quals no els hi ha faltat mai de res i es pensen que tothom s’ha d’enjovar als seus capricis. A primera hora de la tarda he oficiat un funeral substituint mossèn Joan, que està pioc. Deu duros per a la guardiola! En Climent m’ha explicat que son pare des que es va tirar al tren sense èxit no ha tastat ni una gota de vi, però que ara s’ha obsessionat amb que la dona el tracta com un drap brut i li fa portar banyes; ja em diràs, una pobra dona que és un escarràs. Es veu que ja li ha alçat la mà un parell de vegades, raó per la qual s’han creuat pare i fill paraules gruixudes i fins i tot alguna amenaça. M’ha sortit d’esma una recomanació de manual: “sovint, els que no s’entenen amb nostre senyor, quan el seu món els hi trontolla no saben on arrapar-se per impedir escolar-se cap el buit”. No m’ha ni contestat, i com si esperés un altre mena de suport m’ha deixat amb la paraula a la boca. He decidit que demà faré la visita que li dec al pare carbasser. No puc esperar més sense que sospiti que alguna cosa no rutlla i em comenci a buscar les pessigolles. Me’n vaig a clapar. Encara tinc el cap ple de les ximpleries de les nenes de quart. Endevino que s’han proposat provocar-me sense treva, després d’adonar-se que tesant la corda aconsegueixen manipular-me. Si vull que em deixin respirar, hauré de pagar el preu que descaradament, des del primer dia, em van fer saber les dues caps de trons principals? Aprovat general i deixar de ficar-me en què fan o deixen de fer, vet-aquí les condicions. La Margot, la filla de l’amo de la ferreteria més important de la comarca, va deixar-me clar com l’aigua que a la seua manera de veure ni el llatí ni la religió li serviran de res demà i que, per tant passava olímpicament de totes dues maries. Aquesta nena és la més desvergonyida de la classe, però de qui m’haig de resguardar com de la pesta bubònica és de l’Anna Maria, la filla del director de la Caixa. Voldria seguir escrivint, si no fos que la ploma em rellisca dels dits. Ho deixo. Avui m’he llevat mitja hora després de tocar el despertador. Tants bons propòsits com faig el vespre i tant poca llevada l’endemà! Darrerament, també tinc arraconada la gimnàstica i torno a fumar massa.

Dilluns, 5 de març .- He anat a Norega a passar comptes amb el pare carbasser. Ignoro de quina manera ha sabut com m’esbargeixo els dissabtes, però gràcies a Déu només n’ha sentit tocar campanes. Es veu que sempre hi ha ànimes caritatives disposades a tocar allò que no sona. D’entrada, en fred, ha intentat sorprendre’m tractant de lligar caps si queia en el parany que m’havia parat de trascantó. Però de seguida m’he refet del cop d’efecte inicial, optant per marejar la perdiu portant-lo a vendre, ja que negar-ho tot sense saber quanta en sabia de la veritat hagués estat massa temerari. La forma de torejar la seva escomesa a cegues l’ha destarotat. Me n’he adonat quan s’ha limitat a sermonejar-me sobre la conveniència d’evitar que es faci safareig amb els meus costums un xic especials. Al ensumar-me, per la suau allisada que m’ha clavat, que de la missa no en sabia ni la meitat he jugat tan fort com he pogut, assegurant-li que la partida de cartes dels dissabtes és un pretext per guanyar-me la confiança de gent que tant se li’n dona l’església i a la que difícilment podria acostar-m’hi de cap altra manera que fent-me’n col·lega. En definitiva: li he fet empassar que es tracta d’una estratègia catòlica, apostòlica i romana. Estava tan eufòric comprovant com el deixava fora de joc a mida que m’embravia amb l’embolada, que reconec haver-me passat de rosca quan li he engaltat que de vegades nostre senyor escriu recte amb ratlles guerxes. M’ha replicat, sense dissimular el seu menyspreu més pregon, que no em vulgui comparar amb Déu ni en broma. En resum fet i debatut ha sigut una trobada que agrejava d’un tros lluny i que no s’ha acabat com el rosari de l’aurora, perquè el seu bufa orelles devia ser borni. Tampoc no val la pena d’escarrassar-me a negar quelcom que, de fet, és de domini públic, però aquesta experiència em servirà d’escarment i a partir d’ara aniré més amb compte ja que les aparences no són precisament la part més vulnerable d’aquesta història si algú gratés una mica podria fer-me-les passar malament. Estic convençut que a Santa Creu ningú en fa escarafalls, llevat de quatre rates de sagristia, de que la faci petar cada dissabte amb quatre amics, en un reservat del Novetats, mentre fem unes quantes partides de botifarra per passar l’estona. No obstant això, hi ha un detall que ha passat desapercebut als aprenents d’espieta i que podria perjudicar-me de veritat: és un fet que jugar, tot i que no ens hi apostem més que xavalla, m’atrau cada dia més fins al punt que m’agradaria guanyar sempre i que m’estic acostumant a mamar més del que seria recomanable en la meva posició. Quan vaig començar a deixar-m’hi caure, potser sí que em veia com una mena de redemptor en acte de servei, però ben aviat va atrapar-me l’ambient. Jugar i sobretot guanyar m’excita tant, que quan un dissabte no hi puc anar per feina estic que mossego. Volia aprofitar el viatge a la capital per fer una xerradeta amb ma germana, però precisament aquest matí resulta que li tocaven exàmens al col·legi on fa de mestra. És tan formidable la confiança que em palesa, que les nostres escadusseres trobades sempre em reconforten. En realitat, és l’única persona de les que em coneixen a fons, que mai ha posat en quarantena la meva honestedat i que sempre m’ha animat a servir nostre senyor com m’hi senti més a gust. A qui sí que he enxampat a casa és a en Vicenç, el meu cunyat, que no havia anat a treballar perquè cova una calipàndria d’aquelles que et deixen fet un nyap. Amb ell no és tan fàcil de compartir confidències com amb la Teresa, però sap escoltar i quan fem una encaixada sento que em comunica epidèrmicament alguna cosa més que expressions. És un tipus característic, sempre desbordat pels maldecaps professionals, però que l’estalvi en paraules te’l compensa amb miraments i en saber escoltar, quan necessites desfogar-te.

Dimarts, 6 de març.- He donat un tomb per l’hospital. Tenia dos avisos: un era de la Lluïsa que altre cop ha tingut una enganxada de campionat amb les monges i amb els metges, perquè li han donat l’alta. La pobra dona viu sola, ja que si té família o no és parlen gaire o estan renyits del tot. Per això ha convertit l’hospital gairebé en la seva segona casa quan té por o se sent desvalguda. Ignoro quina és la raó, però quan agafa una de les seves revenxinades a mi és a l’únic que fa cas. De manera que més tard o més d’hora, en cadascuna de les seves estades, hi he d’intervenir per desembravir tant les seves escandaloses protestes com la mala baba de sor Balbina, quan l’engega a dida. L’altre avís que tenia d’atendre era de la Neus, a la qual he trobat molt excitada. Encara no he pogut descobrir, exactament, què pretenia agafant-me les mans amb qualsevol pretext. Em fa l’efecte que barrinava que aprofités l’ocasió per grapejar-la, tot i que fa mesos que ja no estem embolicats. Només m’hi he quedat un moment a l’habitació, perquè amb la seua manera de comportar-se em neguitejava que pogués comprometre’m, si algú entrava de repent. Mira que n’arriba a ser de punyetera i gitana i quina mala estona m’ha fet passar! En principi ha sigut com un joc, que li he consentit per comprovar fins a quin punt me n’és d’indiferent, i poc ha faltat per no enganxar-m’hi els dits un altre cop, car resulta que continua fent-me anar de bòlit amb una simple ganyota, i encara ho he notat més quan m’ha tibat la mà fins deixar-la reposar amb picardia sobre el seu pit. Després de la visita estic com una cabra boja. Em convindria prendre’m dos o tres dies de descans per fer una mica d’endreça, perquè em sembla que segons com no giro rodó. Però ja em diràs com m’ho faig venir bé, això de prendre’m vacances. Tanmateix, dec fer constar que allò que em proposava d’aguantar-me les ganes de fumar, en vista de d’èxit, abans d’ahir vaig bescanviar-ho per procurar llevar-me puntual. Ara bé, avui primer dia del canvi de propòsits, he fet el mandra fins deu minuts després de desvetllar-me el despertador i he fumat quatre cigarretes i un puro. Doncs bon profit, que carai! Em fan mal els peus...

Dimecres, 7 de març .- Anit no podia dormir i m’he estat hores donant-li voltes a una pregunta que em neguiteja: qui li deuria xerrar al pare carbasser això de les timbes de cap de setmana? M’imagino la satisfacció que tindria aquell que es creu tan llest i sant, si em pogués enxampar amb les mans a la massa. Les nostres relacions mai han sigut bones, perquè ni es basen en la confiança ni en el respecte. El nostre darrer tracte fou de pura conveniència i es manté en els estrictes termes pactats: una mena de litúrgia de l’absurd. Cap dels dos ens podem permetre una relliscada, ja que si fos per part meua segurament m’ho faria pagar car, fent-me vinclar l’espinada. Però si per casualitat fos ell qui patinés, em serviria per deslliurar-me per sempre de l’argolla amb que em té collat des que mossèn Joan, per tapar la meua història amb la Neus, va obligar-me a acceptar la tutela, precisament, de qui havia sigut el meu prefecte al seminari, sense saber que me la portava votada i que teníem uns quants comptes pendents. De fet, no em puc pas queixar del tracte perquè em va sortir prou barates les quatre rebolcades amb la Neus, gràcies a que el rector tenia pressa per tirar-hi terra a sobre. I no pas perquè jo li fos especialment simpàtic, sinó per la por de sortir-ne esquitxat com a superior directe meu si durava massa la comèdia. Per la mateixa regla de tres, del fons de la qüestió no en va xerrar mai amb ningú, ni amb sa germana ni tampoc amb el pare carbasser que sempre ha cregut, em penso, que això d’anar-li a llepar el cul havia sortit del meu caparró i que no tenia res a veure amb cap penitència. Però si sóc astut i pacient me’n sortiré. Ara rai!, que ja hi tinc la mà trencada.

Dijous, 8 de març.- M’ha decebut en Llorenç. Em pensava que entre nosaltres existia un poc més de complicitat i lleialtat i que mai se n’aprofitaria de les converses que descabdellem a la durant la partida, sense mirar prim ni donar-li importància perquè hi ha confiança. Doncs, ben al contrari del què em pensava, ara resulta que va airejant a mansalva xafarderies que em perjudiquen més que a cap altre de la penya per ser qui sóc. He anat a ensopir-lo al taller per retreure-li la seva frivolitat i el molt farsant m’ha jurat i perjurat que no sabia de què li parlava, una negativa que encara m’ha enfurismat més ja que en tinc proves que menteix descaradament. El que no sé és fins on ha estripat en la seva xerrameca estordida. És lògic que em preocupi: està clar com va arribar a saber-ne res el pare carbasser, i burxant un xic d’aquí i una mica d’allà pot acabar lligant caps. Tot i que temps enrere hauria posat les mans al foc per la discreció d’en Llorenç, pensant que quan hi ha tanta franquesa els amics són de fiar, des d’ara sobre la nostra amistat planen totes les sospites. M’hi havia sentit sempre bé, sobretot amb ell, perquè des del primer moment em va acollir a la penya amb els braços oberts, deixant de banda la sotana, la qual per cert, m’arremango per jugar, no sé ben bé si per comoditat o per decència. Inclús em semblava que estaven més segures entre els meus nous amics algunes confidències que se t’escapen sense voler en un moment donat, que no pas entre els del meu gremi. Però vet-aquí que el bocamoll és, precisament, en Llorenç. La seva deslleialtat, a part de fer-me molt de mal, m’ha refermat en l’encert d’una vella dita que, per desgràcia, des d’ara tindré més present que mai: “no et refiïs pas ni de la camisa que portes”. Me l’ha repetida aquesta cantarella infinitat de vegades la germana del rector que ens fa de majordoma i a la qual jo, a tall de broma però amb afecte i perquè en el fons sé que li agrada, sempre li dic tia Berta. Per suposat que no té la mateixa repercussió el que digui en Llorenç que jo he dit, que no pas el que jo digui que ha dit en Llorenç. Als meus comentaris imprudents se’ls hi pot treure punxa pel dret i pel revés, fins atipar-se’n i una mica més encara. En canvi, si jo com a represàlia anés escampant alguns dels detalls sòrdids o impertinents que m’han explicat sobre gent del poble, costaria molt que em creguessin i ells en sortissin escaldats. Resulta tan evident la meua impotència vulnerabilitat i feblesa que, en la mesura que en Llorenç buscava excuses de mal pagador, creixia la meua ràbia davant la sensació que se n’estava fotent de mi. Al capdavall m’ha etzibat, ficant-me els dits a la boca per buscar brega, una guitza que no em mereixo: “qui no vulgui pols, mossèn, que no vagi a l’era”. És el primer cop des que ens coneixem que m’ha tractat de mossèn, fent palesa la profunda escletxa que s’ha obert d’un dia per altre entre nosaltres. I després de tot el que ens hem dit avui, pas res de bonic, ho tenim pelut per tornar a fer les paus. Però el que més em fastigueja és el regust que tinc d’haver fet el préssec, no adonant-me que m’utilitzaven per fotre-se’n pel darrera i aixecar-me la camisa.