Considerant tot el que ahir vàrem dir, és possible
que quan la directora del FMI insisteix tant en la reforma laboral, estigui
parlant de si no vols caldo tres tasses? Perquè algun mèrit professional deu
tenir aquesta dona, per estar on està, no s’entén massa que recomani més
cullerades d’un remei que ha deixat el malalt en la pell i l’os. Aquella dita
que Déu escriu recte amb ratlles tortes, se la va inventar algun predicador de
temps reculats per ajudar els perjudicats a entomar amb resignació cristiana
les injustícies i les calamitats, però avui ni la gent confia en els
predicadors ni en Rajoy o la senyora Cristine són Déus i, per tant, les seves receptes no
necessàriament van a missa. Després de quasi dos anys de provar el pa que si
dóna amb la reforma laboral que tenia de resoldre el problema de l’atur i de la
baixa competitivitat, resulta que les nòmines dels treballadors rasos s’han
retallat considerablement; que el poder adquisitiu dels pensionistes ha reculat
per manca de contribuents; que aprofitant les rebaixes legislatives les
empreses han tret llast incòmode a benefici d’inventari; que s’han bescanviat
contractes amb unes certes garanties d’estabilitat i d’indemnització per
contractes precaris i amb dret a cuixa; que hi ha un segment de població que
s’ha quedat al carrer amb més de cinquanta anys a l’esquena que té impossible
tornar a integrar-se en el en el sistema, subsistint com esclaus en l’economia
submergida; que les multinacionals fan
xantatge emocional a les seves plantilles supeditant la no deslocalització a
que els treballadors facin la farina blana renunciant a drets adquirits i suats
durant dècades. La senyora Cristine sap millor que ningú que les empreses no
neixen per encanteri, sinó per obra i gràcia d’una pressió consumista que les
alimenta. Les empreses no fan negoci produint i generant estocs, sinó venent la
producció. I per vendre hi ha d’haver compradors. Però mentre la reforma
laboral s’ha aplicat amb ma de ferro en el sector privat, les estructures
improductives de la pròpia administració es mantenen intactes. Com a la
privada, els soldats rasos i els que fan alguna cosa de servei en la pública
han estat masegats sistemàticament amb l’excusa de les restriccions
pressupostaries, mentrestant els grans inútils i els endollats a la menjadora
oficial mantenen intactes les seves rectories. I la banca, que es veu les
orelles gràcies al rescat financer que hem pagat i pagarem els contribuents, no
fa circular el crèdit ni a les famílies ni a les empreses. Si segons el govern
anem tan bé, per què la banca no deixa un euro al•legant que tant les famílies
com les empreses som presumptes insolvents? Potser si la senyora Cristine li cantés
la canya al senyor Rajoy enlloc d’aplaudir-li els jocs de mans amb les xifres
de l’atur real, el FMI serviria d’alguna cosa més que per vigilar que els països
morosos paguin els deutes als països rics que els hi ha fet un gep immens als pobres.
Però, d’això en parlarem demà, si us sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada