DIÀLEG AMB MEGAFONIA I AMPLIFICADORS

Que els governs d’Espanya i el de Catalunya no enraonin, encara que sigui discretament darrera les bambolines de l’escenari, no és bo; però encara resulta més insà i preocupant que es mantingui una conversa sincopada al més alt nivell institucional, amplificada per megafonia. I em preocupa perquè dos interlocutors asseguts cara a cara poden enraonar francament i dir-se si convé el nom del porc, perquè sense testimonis poden esplaiar-se i, s’entenguin o no al final, la conversa queda entre tots dos. I malgrat les paraules hagin estat gruixudes sempre es poden llimar. Però si l’únic diàleg que hi ha consisteix en intercanviar-se retrets, amenaces i sarcasmes per altaveu, penso que vertaderament tenim mala peça al teler. Les coses que es puguin dir en privat dos adversaris polítics, per emprenyadores o ofensives que siguin sempre es poden retirar o matisar, sense haver-ne de donar explicacions; però les fanfarronades, les rèpliques i contrarèpliques esbombades per megafonia perquè la parròquia de cada bàndol xali i en faci safareig a bastament, em fan patir perquè si es va massa lluny en aquesta competició de qui la diu més grossa, hom queda presoner de les paraules en calent i la marxa enrere es fa més difícil per no dir impossible, si en un moment donat convé refredar els fogots i tornar-se a rumiar la situació. Per tant no és pot afirmar que entre els bàndols d’en Rajoy i d’en Mas no hi ha diàleg, si no paren de llençar-se pulles enverinades als quatre vents. Les paraules poden fer més mal que una pedregada i quan no surten del cor sinó de d’allà on és congrien els baixos instints, poden acabar atiant disbarats. Aquesta manera de fer pot dispensar-se als carreters, però no fa per als aprenents d’estadista. Acabem de comprovar com en Putin i l’Obama agafen el telèfon vermell quan se’ls hi crema el sofregit i parlen com calàndries una hora i mitja per fixar les posicions de cadascú i, potser fins i tot, per pactar les amenaces i retrets que en públic s’intercanviaran per quedar bé i que no sembli que cap dels dos s’ha abaixat els pantalons. Els gats vells de la política saben fer tots els papers de l’auca, però poques vegades s’emmarranen en un enroc tan ximple i visceral com el d’en Rajoy respecte del conflicte amb Catalunya. Fins i tot el més sabatot en política sap, perquè la història en va plena de negociacions rocambolesques, que un "no" sostingut en públic pot ser el principi d’un diàleg productiu en privat. Però aquesta “finesa” en la manera de fer política es deu escapar de la curta perspectiva d’un viatjant de llegums cuites, acostumat a parlar poc per vendre quelcom que es ven sol. En resum: que no enraonar és dolent, però fer-ho pels descosits amb un altaveu a la boca, com si s’estigués a la fira en pla xarlatà, potser és pitjor i tot per a la concòrdia. I el que no hi estigui d’acord, que em perdoni la molèstia.