L'EIXIDA - (novel.la curta - capítol 8è)

L’EIXIDA

(VIII Premi Mn. Romà Comamala.  Publicada per Cossetània Edicions)

8

            Fa tres dies des de les darreres anotacions, perquè després de l’enganxada amb la sogra i de tot el trasbals, em va venir un cobriment de cor i van haver de cridar el metge a corre-cuita. Per sort, l’alarma no va passar d’una descompensació passatgera que es va solucionar amb una injecció miraculosa, en canvi el rebombori de panxa m’ha durat tres dies, que he anat pel pare i per la mare. Em sap greu per l’Estrella, que no en té cap culpa; aquella mala pècora és la que hauria hagut de netejar-me la merda, així potser hagués procurat ser més prudent a l’hora d’obrir la boca. Avui m’han tret a l’eixida després de fer llit durant tres dies, ja que amb tanta descomposició no em tenia dret. Sort que peta un bon sol que, potser, em revifarà. El sogre, quan m’ha vist, ha pujat a fer-me costat: - m’alegro que ja gambis una altra vegada. Ens havies espantat amb l’àtac de l’altre dia. No li has de fer cas a la Berta, que ja saps com és la teva sogra. No és dolenta, no et pensis; però a vegades té una llengua d’escurçó. Jo ja hi estic avesat i se desentendre-me’n per a no enganxar-nos cada dos per tres. El meu pedrer no ho resistiria i em sembla que el teu tampoc.

            Vaig contestar-li escrivint a la pissarra: - ja se sap qui era la dona morta? El sogre no tenia ganes de parlar-ne, però al adonar-se que esperava la resposta amb desfici, va dir-me: - saps que tots ens pensàvem que era la mestressa del quisso? Doncs no, no ho era; tot i que hi estava relacionada, perquè Déu n’hi do de l’embolic!

            Va costar arrancar-li tota la història, encara que fos a bocins, però al final vaig quedar força satisfet. La dama misteriosa era la cosina de la dona que s’havia tirat del balcó, que feia una setmana escassa se li va presentar al pis acompanyada de la seva actual parella, aquell malcarat que la gosseta no volia veure ni en pintura. Heus aquí tot el jeroglífic, segons el sogre. A mi, en canvi, em preocupa que quedin uns quants melics per lligar. Però ell no pensava trencar-s’hi el cap per afegir-hi ni un pessic més d’informació i - considerant que havia complert amb escreix amb la seva obligació moral de posar-me al corrent -  va agafar l’escala de tisora, disposant-se a enfilar-s’hi per collir els nespres més madurs.

            Vaig passar-me el mati llambregant el carrer, a l’espera de tornar a veure la meva dama. Fou en va. De gent en va passar a dojo, però d’ella res de res. Cap dels transeünts em va distreure de la meva obsessió dels darrers dies. I si el sogre m’hagués mentit? Ja seria allò que no hi ha que m’amaguessin l’ou, però el més important és per què haurien de fer-ho? Amb la dama misteriosa no hi ha cap relació, més enllà de la mena de joc que m’he inventat per enganyar el tedi de tantes hores enganxat a la cadira, sense tenir res a fer. En qualsevol cas, de les fantasies que em munto ningú en sap res, per tant no tenen cap justificació per aquesta banda els meus recels. La qüestió és que aquestes conclusions, de sentit comú, no em serveixen per recuperar la serenitat. Per què he idealitzat aquesta dona? Potser és que em recorda algú que vaig conèixer? Si em va atraure tant la seva sola silueta, des del primer dia que la vaig veure passar per davant de casa, no podria ésser un reflex subconscient?

            Els metges em van advertir que podia tenir lapsus de memòria o que inclús se m’haguessin esborrat severament determinades vivències. Per tant, seria possible que hagués conegut la dona misteriosa anteriorment, i que ho hagués oblidat? La sogra em va fer sortit de polleguera quan l’altra dia va insinuar una cosa semblant. Després hi estat ruminat sense pressa i no puc descartar-la, aquesta possibilitat. De fet, hi ha un detall preocupant que no acabo d’explicar-me i que podria abonar aquesta hipòtesi: per què amb la gosseta hi havia tant de filis? No es freqüent que els gossos es facin tan amics d’una persona en un tres i no res, però, per molt que m’hi esforço, no aconsegueixo situar la gosseta, ni la seva mestressa, en el meu passat immediat.

            Havent dinat l’Estrella em va entrar a dintre perquè el sol picava de valent. A la penombra de l’alcova, refrescada per una corrent d’aire suau i amable, em vaig endormiscar fins quedar-me clapat tan profundament que vaig tardar a desvetllar-me, quan el sogre em sacsejà l’espatlla, tot dient: - vinga, Ton, despertat que te’ns visita.

            No sé quantes vegades va intentar-ho sense que li’n fes gaire cas. Ara bé, quan va afegir que qui m’havia vingut a veure era la mestressa de la gosseta de l’altre dia, em vaig espavilar d’un bot. El sogre mateix em va fer una repassada, abans d’empènyer la cadira a fora, perquè estigués presentable. De seguida que em va treure, la gosseta se’m va abalançar contenta, llepant-me les cames i lladrant; no em va pujar a la falda perquè li ho impedia la corretja que la tibava. Si jo estava sorprès de la visita, no vaig tardar a adonar-me que el semblant de la dama misteriosa, que tenia palplantada davant meu, s’havia quedat estupefacte al veurem. Anava vestida de negre i si bé mantenia intacte l’encanteri que em va captivar de lluny, des de més a prop eren visibles unes bosses sota els ulls i unes arrugues a la sotabarba, que delataven una maduresa ben portada, però maduresa al cap i a la fi. Va ser la primera a prendre la paraula: - que no te’n recordes de mi?

            Francament, era la pregunta que menys m’esperava i no ho vaig saber dissimular. Per això ella va continuar, mentre vaig veure que la sogra també havia pujat a l’eixida, a fer la tafanera: - Soc la Laura.

            Com que el nom no em feia fred ni calor i la meva cara devia ser com un poema de la desesperació, la dona va afegir-hi més detalls: - soc la dona d’en Juli, el que fou el teu company a l’agència. Bé, la dona; ara portem separats des de fa tres anys, ja ho saps. Però quan estàvem junts t’havia portat varies vegades a casa, no ho recordes de veritat? I no te’n recordes tampoc de quan ens vas convidar un cap de setmana a Salou perquè vosaltres dos teniu-ho de dissenyar una nova campanya de promoció?

            El meu cap anava fent que no, gairebé amb violència. M’esforçava, però era incapaç de trobar-ne una sola confirmació del que em deia. No li vaig voler confessar, però inclús la imatge física del tal Juli era difusa. Em sonava vagament el nom, però no podia concretar-ne la fesomia. Potser sense la presència dels sogres m’hagués atrevit a indagar una mica més. Només se’m va ocórrer dir-li - vertaderament afligit – el que vaig transcriure a la pissarra: - em sap molt de greu.

            Vaig escoltar com el sogre intentava fer-me costat: - aquesta malaltia l’ha deixat molt tocat, l’hem de dispensar.

- Et crec – va insistir la dona, mirant-me un altre cop de fit a fit -, però em consta d’entendre que t’hagis pogut oblidar de les bones estones que varem passar junts i dels plans que tu i jo havíem discutit fent broma.

            M’hagués volgut fondre. No sabia de què em parlava, però estava descobrint sensacions que em trasbalsaven. Hi havia hagut realment alguna cosa entre jo i aquella dona? Era la pregunta que li hagués volgut fer si haguéssim estat sols, però sentir-me al clatell clavada la mirada de la sogra no m’estimulava gens ni mica. No sé ni com va anar, però al final vaig acabar fent un espectacle, ploriquejant, caient-me els mocs perquè no trobava el mocador per sonar-me i posant-me a tremolar. Fins i tot la sogra es va acollonir i va córrer a assossegar-me. Mentrestant, la dona vaig sentit que deia: - ho sento – tot marxant acompanyada pel sogre. Només la gosseta somicava com jo, mentre la seva mestressa l’arrossegava cap a fora.