Follow by Email

dijous, 27 de març de 2014

REQUIEM PER QUATRE NENS QUE NI FIGURAVEN AL MAPA

En quina partida estadística es comptabilitzaran les quatre criatures mortes cremades ahir al Vendrell, perquè no s’hi cremin també els dits tots els que hi tinguin alguna responsabilitat en de la tragèdia? Perquè suposo que algú se n’haurà de fer responsable i que  no es fugirà d’estudi – polítics al govern o a l’oposició i funcionaris dels serveis socials inclosos - tirant pilotes fora com puguin. De moment, del que ha transcendit sembla que aquesta família d’immigrants – amb sis fills menors a càrrec –, ja no estava tècnicament sota la jurisdicció dels serveis socials del Vendrell, per la senzilla raó que s’havien donat de baixa del padró municipal en ser desnonats de casa seva i d’haver-se’n anat a provar sort a una altra banda. Però com que no es tractava d’una família de nòmades per vici, sinó per la necessitat de refer-se de les calamitats en algun indret que els en donés l’oportunitat, al cap d’uns mesos de ballar-la magre van tornar d’estranquis al mateix pis de mala mort del qual havien estat foragitats per morosos,  en un barri de cases barates i mal conservades, farcides de misèria, de por, de frustracions, de mainada escarransida i de jovent disposat a fer de bastaix, d’esclau, de camell o de prostituir-se per menjar calent un cop al dia. Un barri, això si, a quatre passes de l’opulència i dels lluentons per atraure turisme disposat a obrir la bossa sense mirar prim. Un barri on qui cobra el Pirmi és un potentat i on la majoria tira endavant a base d’ajuts socials o de jornals d’amagatotis amb feinetes esporàdiques, mal pagades i, sovint, no gaire catòliques. Un barri gairebé fantasma, administrativament parlant, perquè quasi un terç dels que hi resideixen son okupes i gràcies al rebuig que generen, el populisme xenòfob té una important representació al cartipàs municipal. Malgrat d’aquesta família sembla que els serveis municipals n’havien perdut la pista, els nens estaven escolaritzats i, a més a més, participaven en activitats esportives locals. No eren, doncs, gent que pretengués viure al marge de la societat, sinó uns pobres desgraciats que allò que desitjaven més a la vida era integrar se. Però de la mateixa manera que d’altres famílies de l’entorn, varen ficar-se en un pis sense aigua, ni foc, ni control sanitari. Els veïns donen testimoni als periodistes curiosos de trossos de realitat irreal esfilagarsada a còpia d’insistència, fent palès que cap administració vol admetre, sense contemplacions, que a Catalunya hi ha gent que mort de pobre, protocol•litzant que accidents com els d’ahir no s’han de vincular amb la pobresa perquè fa lleig. És veritat que els serveis socials no poden arribar a tot arreu, però no es pot tancar els ulls, davant una realitat fefaent, que la pobresa està corsecant una societat marginal que s’està reproduint arreu, encara que no vulguem fer-nos-en càrrec perquè no podem admetre, de cap manera, que entre nosaltres creixen guetos de marginació, amb droga, prostitució i d’explotació sòrdida d’homes a punt de perdre la dignitat. Fins que no ens esclata davant dels ulls un cas dramàtic com el d’ahir no se’n vol parlar i als que els agafa fred de peus de cop i volta, només malden per tirar-hi terra a sobre el més aviat possible. Són els mateixos que es pensen que la pobresa arrapada a infinitat de barris com el de les Planes, del Vendrell, s’arregla amb unes quantes campanyes de solidaritat i de cataplasmes de “bonisme”. La caritat només serveix per emmascarar problemes, quan allò que falten són polítiques agosarades per eradicar-los. Mentrestant, haurem de baixar la cara de vergonya cada vegada que una tragèdia com la d’ahir ens faci sentir com uns miserables covards i ineptes voyeurs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada