En quina partida
estadística es comptabilitzaran les quatre criatures mortes cremades ahir al
Vendrell, perquè no s’hi cremin també els dits tots els que hi tinguin alguna
responsabilitat en de la tragèdia? Perquè suposo que algú se n’haurà de fer
responsable i que no es fugirà d’estudi
– polítics al govern o a l’oposició i funcionaris dels serveis socials inclosos
- tirant pilotes fora com puguin. De moment, del que ha transcendit sembla que
aquesta família d’immigrants – amb sis fills menors a càrrec –, ja no estava
tècnicament sota la jurisdicció dels serveis socials del Vendrell, per la
senzilla raó que s’havien donat de baixa del padró municipal en ser desnonats
de casa seva i d’haver-se’n anat a provar sort a una altra banda. Però com que
no es tractava d’una família de nòmades per vici, sinó per la necessitat de
refer-se de les calamitats en algun indret que els en donés l’oportunitat, al
cap d’uns mesos de ballar-la magre van tornar d’estranquis al mateix pis de
mala mort del qual havien estat foragitats per morosos, en un barri de cases barates i mal
conservades, farcides de misèria, de por, de frustracions, de mainada
escarransida i de jovent disposat a fer de bastaix, d’esclau, de camell o de
prostituir-se per menjar calent un cop al dia. Un barri, això si, a quatre
passes de l’opulència i dels lluentons per atraure turisme disposat a obrir la
bossa sense mirar prim. Un barri on qui cobra el Pirmi és un potentat i on la
majoria tira endavant a base d’ajuts socials o de jornals d’amagatotis amb
feinetes esporàdiques, mal pagades i, sovint, no gaire catòliques. Un barri
gairebé fantasma, administrativament parlant, perquè quasi un terç dels que hi
resideixen son okupes i gràcies al rebuig que generen, el populisme xenòfob té
una important representació al cartipàs municipal. Malgrat d’aquesta família
sembla que els serveis municipals n’havien perdut la pista, els nens estaven
escolaritzats i, a més a més, participaven en activitats esportives locals. No
eren, doncs, gent que pretengués viure al marge de la societat, sinó uns pobres
desgraciats que allò que desitjaven més a la vida era integrar se. Però de la
mateixa manera que d’altres famílies de l’entorn, varen ficar-se en un pis
sense aigua, ni foc, ni control sanitari. Els veïns donen testimoni als
periodistes curiosos de trossos de realitat irreal esfilagarsada a còpia
d’insistència, fent palès que cap administració vol admetre, sense
contemplacions, que a Catalunya hi ha gent que mort de pobre, protocol•litzant
que accidents com els d’ahir no s’han de vincular amb la pobresa perquè fa
lleig. És veritat que els serveis socials no poden arribar a tot arreu, però no
es pot tancar els ulls, davant una realitat fefaent, que la pobresa està
corsecant una societat marginal que s’està reproduint arreu, encara que no
vulguem fer-nos-en càrrec perquè no podem admetre, de cap manera, que entre
nosaltres creixen guetos de marginació, amb droga, prostitució i d’explotació
sòrdida d’homes a punt de perdre la dignitat. Fins que no ens esclata davant
dels ulls un cas dramàtic com el d’ahir no se’n vol parlar i als que els agafa
fred de peus de cop i volta, només malden per tirar-hi terra a sobre el més
aviat possible. Són els mateixos que es pensen que la pobresa arrapada a
infinitat de barris com el de les Planes, del Vendrell, s’arregla amb unes quantes
campanyes de solidaritat i de cataplasmes de “bonisme”. La caritat només serveix
per emmascarar problemes, quan allò que falten són polítiques agosarades per eradicar-los.
Mentrestant, haurem de baixar la cara de vergonya cada vegada que una tragèdia
com la d’ahir ens faci sentir com uns miserables covards i ineptes voyeurs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada