ELS DEBATS I ELS TÒPICS

El pensador Josep Ramoneda ahir va deixar-ne anar una de les seves, d’aquella manera tan planera com ell té d’encertar-la, sobre com n’arriba a ser de carregós que cada vegada més els debats a les tertúlies estiguin condicionats pels tòpics, malgrat es parli sobre les qüestions que en un moment donat preocupen a la ciutadania. I que enlloc de ser els tertulians creatius en l’anàlisi i agosarats o innovadors en les propostes de solucions, es perdi el temps amb cantarelles més antigues que l’anar a peu. Posava un exemple referit a les topades entre el sobiranisme català i el nacionalisme espanyol: “podem entretenir-nos hores donant-li voltes a la cançó enfadosa de quina de les dos nacions és més antiga”. En Ramoneda proposava que en comptes d’embolicar-nos, en aquesta mena de debats basats en tòpics identitàris recurrents que no porten enlloc més que a entaforar-nos en el passat, ens posem a discutir del futur a partir de la situació real de la societat en que vivim. El seu raonament el comparteixo al cent per cent perquè, a la meva manera de veure, no té cap ni centener encetar una conversa constructiva asseguts sobre un polvorí d’estereotips i prejudicis creats. I he escrit “conversa” i no pas “diàleg” deliberadament, ja que per dialogar primer s’ha de tenir pràctica en enraonar, que encara que ho sembli no és el mateix. Si partíssim de la base, en qualsevol debat, que ningú dels participants té el monopoli de la raó sinó que aquesta està repartida a trossos, haurem d’admetre que l’única manera d’escatir les diferències d’opinió és posant sobre la taula, sense amagar-se cap pedra a la faixa, el pensament de cadascú, enraonant tranquil•lament, deixant acabar els raonaments de l’altre sense tenir pressa en trepitjar-los amb interrupcions per fer-li perdre el fil del que deia. Si practiquéssim tots plegats la vella costum d’enraonar sense crispació i de voler entendre de veritat el bocí de raó de l’altre de l’única manera possible, que és posar-se en la seva pell, potser trobaríem més punts de coincidència que no pas diferències, i a partir d’aquests mínims consensos trobar la manera d’arribar a compromisos que ajudin a avançar. Tant difícil es intentar acostar les discrepàncies posant èmfasi en allò que compartim i minimitzant allò en que estem en desacord? Potser si en comptes d’estar mirant sempre cap enrere amb nostàlgia i pretensions, tinguéssim la vista clavada en la realitat que tenim arran de casa, ens trauríem de sobre el llast de retrets arnats que són els que impedeixen els protagonistes dels debats donar-se per la pell quan per culpa d’un altre tòpic - que les posicions ideològiques s’han de defensar amb intransigència si no es vol perdre la partida – acaben tirant-se els plats pel cap. La diferència entre dialogar i enraonar podria ser que, en el primer cas, no es busca l’entesa sinó no sortir-ne malparat en un tracte i, en canvi, els que simplement s’asseuen a enraonar només pretenen que quan s’aixequin s’hagin entès o quedin tan amics com abans, fent una encaixada amb el propòsit de tornar-ho a intentar demà, després de consultar amb el coixí els arguments dels altres