Follow by Email

dimarts, 25 de març de 2014

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (novel.la curta inèdita - 3)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL
(novel.la curta inèdita)

Dimarts, 27 de febrer.- Avui ha sigut un dia feixuc. Tot i que no he dedicat ni un minut a la meditació per culpa de no haver matinat, just a l’hora en punt ja estava donant classe al “Cultural Cervantes”. Les assignatures sota la meva responsabilitat, religió i llatí, no són determinants per passar curs i els alumnes, sobretot les mosses cada dia m’estan més a sobre provocant-me descaradament amb un desdenyós posat com a únic agraïment a tots els meus esforços per explicar, de bon rotllo i el màxim de divertit possible, unes matèries que els hi rellisquen. Fa dies que em proposo dedicar més temps a preparar-me les classes, però sempre acabo apanyant-me-les a corre-cuita. Això m’obliga a una permanent improvisació que m’arrossega a la deriva per culpa de preguntes punyeteres i polèmiques estèrils i humiliants per a la meua reputació, tant de mestre com de capellà. Per acabar-me d’espatllar el dia he hagut d’escoltar el sòmines de l’apotecari posant pels núvols el rector d’Aru. No m’esperava, la veritat, que ningú pogués tenir de mossèn Juli tan bon concepte. El conec de sobres i des de fa massa temps per compartir que se’n pugui dir gaire res de bo. Si l’hagués de definir amb una sola paraula crec que no en trobaria cap de més encertada que aquesta: esmunyedís. Perquè és llepissós com una serp. Resulta complicat tenir-hi una conversa a cor obert. Al seminari anava un curs per davant meu i pel que remorejaven males llengües era la nineta dels ulls del doctor Tomàs, un canonge d’aspecte hirsut i considerablement miop, anomenat en privat com “el negre”. Ensenyava literatura castellana i tenia el mal costum de pessigar-nos la galta mentre recitàvem la lliçó com uns lloritos a la seua vora. De totes maneres, per dir-ho clar, no dispensava el mateix tracte a tothom, sinó que només uns quants dels que li consentien sense protestar determinades moixaines, feien mèrits per gaudir d’una mena d’estatus de deixebles predilectes. Entrava a l’aula a poc a poc, prenent el revolt de la porta sempre amb posat avinagrat. S’asseia darrera del pupitre col·locat damunt una discreta tarima de dos o tres pams d’alçada, de manera que la barbeta de qui descabdellava la lliçó, dempeus arran seu i de cara als companys, quedava més o menys a l’alçada dels seus genolls. Si no ens explicàvem tal com ell volia, ens agafava pel clatell o per l’orella i ens pessigava la galta, a vegades amb autèntica malícia. Si, pel contrari, parafrasejàvem la lliçó com cacatues matisant, en aquest sentit que als seus preferits sempre els hi donava peixet i la pessigada reservada als soques es convertia, per als que li feien el gara-gara, en una manyaga com la de qui acarona un gosset de peluix o rasca amb delicadesa les cordes d’un guitarró. Ningú no li donava massa importància allavonces a aquella lletja mania, que s’atribuïa a una més de les seues moltes rareses. No obstant això, al anar-me espavilant vaig sospitar més d’un cop si aquell enutjós costum no era símptoma de fogots tan irresistibles com els que de vegades em crucifiquen i em fan la vida impossible a mi. Seguint el fil del que deia sobre mossèn Juli recordo que al seminari ja el teníem per un fanfarró de merda. Era fill únic d’un ebenista que sempre s’havia guanyat molt bé la vida – abans, durant i després de la guerra - perquè no li feia basca arrambar-se al sol que més escalfava segons les circumstàncies del moment, i els seus pares el van acostumar a pujar entre cotó fluix. Per exemple, sempre disposava de reserva de  teca i de llaminadures que la resta no podíem permetre’ns ni en somnis, resignats a berenar en el millor dels casos un tros de pa moreno acompanyat d’una presa de xocolata de pares desconeguts o unes quantes figues resseques. Mossèn Juli tirava a ros quan ens vam conèixer fa més de vint anys, però després de cantar missa ja li havia caigut un considerable manyoc de cabell, i dos respectables clapes li deixaven al descobert una closca de pell lluenta i enrogida. Si no fos per un ridícul perruquí que li va comprar sa mare per dissimular-la, avui lluiria una bona calba. No m’agrada trobar-me’l, ja que mai he aconseguit saber si quan hi parles les seues paraules són tan càndides com semblen o amaguen un recargolat doble sentit. Quan tens secrets, com és el meu cas, penso que cal donar massa conversa a aquells que tenen la fastigosa traça de despullar-te d’un cop d’ull. És una manera com qualsevol d’altre de prevenir que se’t posin pedres al fetge. En més d’una ocasió, fins i tot, m’he excusat d’anar a fer número a un funeral de fora de la parròquia, renunciant a cobrar uns quartos que mai fan nosa, per tal de no ensopegar-me’l. L’apotecari ha de ser una mica carrincló si el té per un llamp de filòsof, perquè es veu que li llegeix a la revista “Reflexió i Vida” tots els articulets que mossèn Juli hi escriu de tant en tant. Una vegada li vaig fer una ullada per curiositat i, francament, em sembla que totes les cobejades i reverenciades pretensions d’erudició i eloqüència que se li atribueixen no són pas de collita pròpia, sinó que s’emperpalen en apunts de pensaments espoliats a un altre, malgrat ell els administra, tant en els escrits com en els sermons, amb calculada gasiveria i desvergonyida raboseria. En realitat el bagatge d’instrucció enciclopèdica de que es vanta el molt pocavergonya el va manllevar a un company que ens va deixar plantats per força, encara que volguessin fer-nos creure una altra cosa, abans de rebre les ordres, el qual si no em falla la memòria vaig llegir no fa pas gaire que està embolicat en negocis tèrbols, després de purgar a la Legió alguns delictes de passerell. Aquell company de seminari es deia Agustí i feia el mateix curs que mossèn Juli. Anava per savi ja que en comptes d’esbargir-se com la majoria de nosaltres jugant a pilota al pati, es passava les estones d’esbarjo empassant-se un llibre darrera l’altre. Precisament, la seva gormanderia intel·lectual fou la que va desencadenar la crisi de la seua carrera clerical, culminant una sèrie de topades amb el pare carbasser quan l’enxamparen “in fraganti” amb una de les lectures que els seminaristes teníem expressament prohibides; fou la gota que faltava perquè vessés el got. El llibre que llegia quan el varen atrapar era “Justine” del Marques de Sade. Ho recordo perfectament perquè jo vaig ser qui el va fer desaparèixer, evitant que el pare carbasser tingués a les mans la prova material del delicte, requisit imprescindible perquè el fessin fora d’una puntada de peu. En el seu particular ordre de valors, l’Agustí pensava que no era el mateix plegar que ésser expulsat. La meua intervenció li va permetre guanyar temps i avançar-se a l’expulsió presentant la renuncia voluntària, deixant-los de passada a tots amb un pam de nas. Bé, doncs, aquest company tenia unes tres o quatre mil fitxes on hi anotava a mà, classificades per temes, fragments interessants dels llibres que s’empassava a totes hores. Quan va plegar veles ens va dir que no podia tornar a casa dels seus els pares, a pagès, perquè s’havien escarrassat tota la vida per tenir un fill capellà i no volia ser-hi quan haguessin de pair el desengany, però com que necessitava diners per sobreviure una temporada ens va malvendre tot el que posseïa. Jo mateix me li vaig quedar un roquet quasi nou que em va deixar a preu de saldo, suposo que per agrair-me el favor d’haver llançat el llibre dels pebrots a la bassa. Mossèn Juli va ser més esplèndid: li va bescanviar les tres capses de sabates on l’Agustí amuntegava les fitxes per un vestit de franel·la gris que varen pagar, encantats de la vida com sempre, els ebenistes. Allavonces vaig pensar que el detall de fer la truca entre quelcom tan aparentment inútil i sense cap valor material per un vestit nou de trinca, era només l’excusa discreta per a la bona obra del dia. Més tard he comprés que, ho portés o no de cap, mossèn Juli ha sabut treure’n profit d’aquell preuat botí que li va caure al sarró sense cap esforç.
Dimecres, 28 de febrer.- M’ha dolgut assabentar-me, com sempre de resquitllada, que el pare d’en Climent s’ha intentat suïcidar tirant-se al tren. N’ha sortit estalvi del tràngol per pura xamba. “No va caure bé” – ha sigut l’única explicació que m’ha donat. La mala sintonia entre en Climent i son pare no em ve de nou. El pobre home ha fet de tot, inclús d’enllustrador de sabates, un ofici que no vol ningú ni regalat a Santa Creu, al qual pràcticament només s’hi enganxen els gitanos. Però no s’ha fet ni es farà vell a cap feina. Li agrada massa el mam i els amos volen gent que penqui i de la que se’n puguin refiar a qualsevol hora. Si per casualitat està seré, els que el coneixen diuen que deu estar malalt. En canvi en Climent és llestot i podria arribar lluny si no s’avergonyís tant del panorama que té a casa. M’havia confessat més d’un cop, quan estàvem ben avinguts, que si no fos per sa mare ja hauria tocat el dos faria temps. Només he estat a casa seua mitja dotzena de vegades i això de bon principi, quan ens fèiem més. No hi sol convidar a gairebé ningú ja que des del primer dia vaig clissar que el seu complicat amor propi no suporta que se sàpiga com viu. De fet es tracta d’una casa típica del barri vell i més degradat de la vila: planta baixa i un pis sota teulada, mal ventilat i amb totes les habitacions interiors. Pel que recordo, els pares dormien a la cambra més petita perquè hi entrava llum natural per una finestra; no hi cabia res més que el llit de matrimoni una tauleta de nit i una tronada màquina de cosir. El dormitori més gran l’ocupava en Climent, però tampoc no era res de l’altre món: el llit, l’altra tauleta de nit, l’únic armari rober de la casa amb un gran mirall encastat a la porta i un bagul damunt del qual s’arrengleraven quasi amb tendresa, com si es tractés de la més luxosa prestatgeria, quatre dotzenes de llibres d’edició barata però de títols prou reconeguts com per adonar-se que havien sigut seleccionats amb bon criteri i quasi amb amor. Cap de les dues cambres tenia porta, malgrat que una cortina espessa intentava fer-ne la funció. Estaven comunicades per un rudimentari ull de bou sense marc ni vidre. Cuina i menjador eren una mateixa peça. Cremaven serradures per cuinar i escalfar-se, fent servir com a fogons envasos cilíndrics de llauna buits i convenientment preparats - ells en deien “carregats” - per establir una bona combustió. Una de les vegades que m’hi vaig deixar caure sense avisar era un dia que la xemeneia no tirava gaire, de manera que el fum rebufat s’escampava per tots els racons de la casa provocant coïssor als ulls i a la gola. En Climent no sabia cap on mirar d’avergonyit com estava. S’abastien d’aigua carretejant-la amb galledes i càntirs des de la font pública de la cantonada. Sembla ser que quan s’hi van traslladar a viure a aquella casa, tot just acabada la guerra, com totes les altres del carrer tenia pou però com que no empalmava amb la claveguera son pare va tenir una idea cafre de les seves: va condemnar el pou d’aigua potable per sempre més a pou negre. En els baixos hi criaven conills i aviram i com que el carai d’home cada dia assumia menys responsabilitats domèstiques, eren en Climent i sobretot sa mare a qui els hi tocava acaparar l’aigua per a la casa i cuidar el bestiar. El pobre nano quan s’esplaiava amb mi una mica més que suara es lamentava de no saber com sobreposar-se a aquella vida, i no ho deia pas per sentir-se més pobre que alguns dels seus amics, sinó per altres raons més profundes. Per exemple: li queia la cara de vergonya cada vegada que son pare arribava mamat, protagonitzant quasi sempre un escàndol que excitava la morbositat dels veïns i els lladrucs d’alguns gossos del veïnat que no el reconeixen en aquell estat lamentable, bordant-lo sense cap mirament. Em va confessar, ja fa temps, que no li faria fred ni calor trobar-se’l mort al llit un dematí. Pensant d’aquesta manera és lògica la seva reacció al veure que no se n’havia sortit de llevar-se la vida, quan s’havia tirat al tren.

Dijous, 1 de març.- He dinat amb mossèn Ramon, el rector de La Roureda. Ens ha dut una gerra de confitura que sa mare adoba personalment, amb la mateixa recepta i paciència heretada d’una nissaga de pagesos que durant generacions han viscut del terrós. Sense cap dubte, les seues melmelades són una obra d’art sigui quina sigui la fruita de què estiguin fetes i cada vegada que ve a veure’ns ja sabem del mal que hem de morir. A mitja tarda s’ha acomiadat perquè havia de confessar un parroquià operat al nostre hospital i mossèn Joan i sa germana l’han acompanyat, amb l’excusa de fer una visita de compliment a una parenta de lluny que també està pioca. Uns nois, amb els que havia quedat fa dies, han trucat a la porta insistentment i m’he fet el sord. És veritat que no ha sigut honest, però mira per on em venia més de gust fer una becaina enlloc de rebre’ls. Ja tornaran, vaig pensar. Disposar per a mi sol de la sala gran és un luxe que rarament em uc permetre i una profunda lassitud m’impedia alçar-me del còmode balancí, que només pot fer servir mossèn Joan. A les sis tocades he sortit escopetejat cap a l’hospital, també a escoltar confessions. Nou malalts volen combregar demà, de ben segur més per quedar bé amb les monges de qui s’han de refiar que no pas per devoció. En qualsevol cas, tothom queda content i enganyat. Hi deu haver alguna passa perquè sor Balbina m’ha dit que no els hi cap ni una agulla. També hi tenen moltes parteres aquesta setmana però només una dona ha demanat per mi: fou la Neus que va ingressar ahir a la sala general. Sí, la meva Neus, la de l’Ocell de Foc per no anar amb embuts. Malgrat és norma de l’establiment reservar les habitacions individuals només per als que s’avenen a pagar un extra que les monges determinen arbitràriament en base a la bossa que se li suposa al malalt, la bona mare va decidir que sense que servís de precedent traslladessin la “puteta” - d’aquesta manera tan poc caritativa he sabut que es refereixen entre elles a la Neus - a una de les habitacions reservades per fer-hi negoci. Això sí, ha prohibit que mentre estigui ingressada no rebi visites de cap barjaula sinó només de la família. Tot molt asèptic, discret, convenient i respectable, però gens cristià si anéssim a mirar prim. La Neus està en observació després que una mala pècora li ha provocat un avortament matusser que la deixarà marcada molt de temps, potser per sempre. Les monges m’han pagat la mesada i un xic més com a premi. Una moma que francament ignoro com m’he guanyat, perquè amb aquestes dones mai saps quan l’endevines o quan la cagues. A les vuit he dit missa procurant sentir-la el més intensament possible, malgrat que fa dies que sóc incapaç de concentrar-me. Deu ser que després de repetir durant anys els mateixos gestos i recitar la mateixa cantarella, la freda litúrgia que em sé a ulls clucs ha fos la devoció en pura rutina. Segueixo sense llevar-me d’hora. Fa setmanes que tampoc no em confesso i faig el ronsa quan tocaria pujar a veure el pare carbasser. De ben segur que ja dec estar a la llista negra i quan m’arreplegui em fotrà un sagramental. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada