DEMOCRÀCIA A LA CARTA

Si donem un cop d’ull als països que tenen la democràcia com a sistema d’organització social, veurem que hi ha models de democràcia per triar i remenar i ens adonarem, també, que en bastants casos no imprimeix caràcter, com si fos una mena de religió laica, sinó que més aviat se la suporta resignadament com el sistema més presentable de conviure pacíficament. Atenes, el bressol de la criatura, tenia uns cinquanta mil habitants en l’època del seu major esplendor i encara que tothom pensés tal com sentia, la pluralitat de parers no era cap destorb perquè es respectaven mútuament i es feia el que deia la majoria; ara bé, com s’han de manegar les coses quan són milions els caps amb barrets diferents? En Felip II, que no era cap lliberal sinó un monarca absolut, confessava que no podia regnar uns súbdits que portaven tots un rei al cos, sense treure el geni i les xurriaques de tant en tant. És a dir, no es cosa d’avui que la democràcia plena incomoda a més d’un demòcrata de conveniència. El problema en les tres quartes parts del món que es desperten cada dematí convençuts que viuen en una democràcia, és que aquesta percepció no passa de ser un miratge i que, a l’hora de governar, cadascú interpreta la partitura democràtica amb claus i instruments diferents. Vet-aquí com la poderosa Rússia, que des que va arraconar oficialment l’enganyifa de la república proletària, obrint-se de cames a la democràcia capitalista, resulta que ha instal•lat a la plaça roja una repartidora de poder trucada i valent-se d’un instrument tan sagrat com un referèndum ahir mateix s’annexionà un territori traient de l'armari el gens democràtic dret de cuixa. A l’altra banda, Nord-Amèrica encara no han superat, en ple segle XXI i amb un president de color, aquell dilema que als anys seixanta plantejava cruament “The Washhigton Post”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir, sinó “quina classe de majoria” només té dret a fer-ho”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del postfranquisme envaïen els carrers de joves aïrats destrossant la propietat pública en nom de la  llibertat, un home tan ponderat com en Trias Fargas es posava les mans al cap mentre els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar”. Per què serà que les democràcies que es consideren “madures” els hi molesten les majories absolutes? No serà perquè opinen que entre la majoria absoluta i la tirania hi ha un pas?  És un fet que els demòcrates que tenen tot el poder a les mans poques vegades saben administrar-lo amb seny i, en canvi, massa sovint sota la pell de xai treu el morro el llop dictador. Ja n’arriba a ser de complicat, això de la democràcia! Per aquesta raó, a la meva manera de veure, és millor passar d’experiments i de tombarelles polítiques, i li compro a l’Albert Camús, que havia dimitit de la “democràcia marxista”, allò tan encertat que va escriure sobre un assumpte tan pelut: “demòcrata és aquell que admet que un adversari pot tenir raó i, per tant, el deixa explicar sense interrompre’l i accepta dialogar sobre els seus arguments.” Però quan uns líders polítics estan tan persuadits que són més demòcrates que ningú i que la raó la tenen només ells, no tarden gaire a barrar la boca dels que els hi porten la contrària, emprant qualsevol tipus de violència: física, psicològica o financera. Que no es facin trampes al solitari: sàpiguen aquests demòcrates de pacotilla que envien la democràcia directament al cementiri. I sense democràcia no hi ha demòcrates, per molt que vulguin aparentar-ne disfressant-se, maquillant-se o dissimulant les vergonyes.