LA INCERTESA DE COM SORTIR-NE DE POBRES

Entretinguts i preocupats per les giragonses constants de la crisi, alguns problemes que abans d’ahir ens desvetllaven la son sembla com si ja no existissin; però no és pas perquè s’hagin resolt, sinó més aviat que com a conseqüència d’una vella llei de la vida, en fer-se crònics sembla que ja formen part del paisatge. Per exemple, qüestions com les pensions de viduïtat, la pol•lució de l’aire a les ciutats, les retallades en transport sanitari no urgent, el coit interromput de la llei de la dependència, que desbordaven els informatius fa quatre dies, avui ja no tenen tanta requesta i han passat de ser noticia de primera plana, a convertir-se en petits drames personals que cadascú suporta com pot, en la més estricta i sovint vergonyant intimitat. El gran clau roent de la incertesa general ha tret prematurament de l'aparador uns claus rovellats de tant estar a la intempèrie. I és que la pitjor i més perversa conseqüència d’aquest escenari de crisi que puja i baixa el teló cada dia com un esperitat, és la incertesa. No saber quan ni com acabarà aquesta tragicomèdia, és un corc que va debilitant la capacitat de resistència i, sobretot, la paciència de molta gent que veu que la barca va a la deriva, mentre els timoners perden el temps jugant a nyaus com ahir al Parlament, en el debat monogràfic sobre la pobresa. Quin espectacle tan reconfortant escoltar el govern prenent-ne nota del problema, però confessant que no desviarà un sol euro d’altres partides per posar un pedaç a la pobresa recalcitrant! A quin caparró no li entra l’evidència que quan una barca fa aigua per tots costats, el que cal es arremangar-se tots els tripulants per tapar forats? No hi ha, de veritat, marge de maniobra en el pressupost per acabar amb la sangonera social que s’empassa 88 ciutadans cada dia, enfonsant-los en la misèria? Debatre-ho al Parlament va ser un gest estèril per tapar la boca a la taula del tercer sector. Calia més voluntat d’entesa i una cura d’humilitat de la majoria de diputats i diputades, per deixar de fer el ximple amb picabaralles de parvulari i amb brindis al sol. Els partits polítics no són una mala eina democràtica, però en no contribuir a rebaixar la incertesa perden adeptes incondicionals i cada dia es fa més palès  que s’han d’untar les frontisses i, si no hi ha altra remei, apartar-ne de la gestió pública aquells que porten el carro pel camí del pedregar, després d’haver-se’n aprofitat de la rectoria tant com els ha llegut.