"QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL" - (novel.la curta inèdita) 2

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL

(novel.la curta inèdita)

Diumenge, 25 de febrer 1967.- Faria riure que abandonés precisament ara que, per primera vegada en ma vida assaboreixo de veritat l’assossec d’esperit que tant havia furgat. Malgrat això, és curiós que trobant-me tan bé tingui el refotut pressentiment que aquesta tranquil·litat em penja del canto d’un duro. Cada cop entenc menys les tossudes malfiances que em martiritzen com si les estigués vomitant enmig d’un cargolament de panxa, per culpa del meu pobre fetge atrotinat. Trepitjo massa sovint terreny relliscós i a resultes d’això m’he acostumat a caminar com si a cada pas m’hagués d’enfonsar fins els genolls en un femer. Vaja quina fila que faig! Tinc el deure de procurar per l’ànima dels altres sabent que la majoria de vegades estan més netes i són bastant més respectables, honestes i transparents que no pas la meua, quan hauria d’anar ben bé a l’inrevés. Per alguna cosa deu servir que em consagressin “ministre de Déu”! Si em quedés una mica de vergonya ja hauria penjat els hàbits com han fet tants d’altres que devien passar per tràngols i escrúpols semblants als meus. Però mai m’he trobat amb prous forces per donar un pas tan radical. Confio sempre en la remota possibilitat que el vent bufi d’una altra banda o que nostre senyor, al final de l’obra, mogui un dit per deslliurar-me de la deshonra encara que sigui a benefici d’inventari. Bé, també dec confessar que si ara em rendeixo i fujo no sabria què fer ni de què viure, fora de la rectoria. Aquesta és la mare dels ous i el que segurament explica millor que m’hagi convertit en un cagadubtes fastigós. No puc dir una cosa per altra quan el tracte és que el què esborralli en aquesta llibreta em serveixi de teràpia tant en el moment d’escriure-ho com en el de rellegir-ho. Tinc perfectament assumit que no sóc res més que un tros de capellà mig corcat però penso que puc superar l’angoixa que sento tan freqüentment a còpia de força de voluntat per resistir, i que amb el temps i una canya emmordassaré el corcó remordiment o aturaré el rau-rau de la mala consciència. Si estripant les cartes resolgués tots els problemes que tinc escampats al meu voltant, ja ho hauria fet fa mesos. El que passa, és que si de cop i volta tiro el barret al foc, és a dir: si renego d’aquesta aparença respectable que tant m’ha costat d’entallar a la meua mida, no sabria com afrontar un altre modus vivendi. No cal donar-hi tantes voltes: sóc capellà, sovint un mal capellà, però estic obligat a seguir caminant per la drecera que he escollit, malgrat em pesi o m’entrebanqui com un carcamal. Al capdavall, m’he adonat en descobrir quanta gent ranqueja tant o més que jo, que allò que importa a la vida no és caminar amb l’esquena dreta i  eixerida sinó dissimular la coixesa i el gep amb astúcia. Tots som unes miserables criatures a mig desbarbar. Després d’arrossegar-me tantes hores pel confessionari n’he escoltat de l’alçada d’un campanar, i encara que en certa manera m’ho miri des de darrera el canyer, no en tinc cap dubte d’això que dic. Hi afegiria, fins i tot, que en general hi ha tants barruts aparentant el que no són, que resulta un joc de criatures escamotejar àdhuc amb orgullosa insolència les misèries més vergonyants durant anys i panys. Per tant turmentar-me perquè no sóc perfecte només em servirà per perdre inútilment el temps, afeblir-me la salut i emmascarar  la realitat. No hi guanyo res amoïnant-me per allò que no té remei ni en tindrà. Que consti: m’angoixava sobretot els primers temps després de cantar missa en descobrir que fer de capellà era bastant més complicat de com ens ho havien puntat al seminari. En qualsevol cas ignoro si per bé o per mal, he superat la fase llepafils i escrupolosa amb els remordiments de consciència a flor de pell, arrapant-me com un nàufrag amb l’aigua al coll a una excusa tan de pissarrí com aquesta: no es poden estacar ni dissimular tota la vida els instints. Tampoc és gens enraonat pretendre guanyar-li un pols usa  cada dia als desitjos quan t’engarroten i volen sortir-se’n amb la seva, tant si com no. No recordo d’on la vaig treure aquesta disculpa però va a missa, us ho ben asseguro amb coneixement de causa. Reconec que eren una passada les vides de sants que ens engargamellaven al refectori a l’hora de dinar o de sopar, però quan t’has de mullar de debò ja m’agradaria saber a quants de nosaltres ens ha servit de gaire emmirallar-nos en aquells models de virtut i, sobretot, de fantàstica castedat. Aquells respectables i exemplars barons i el reguitzell de verges immaculades -d’aquest mal en patim tant capellans com monges, segons diuen - es mortificaven amb severes disciplines  per parar els peus als sentits quan s’esvalotaven. Però, llamp me mau!, la realitat té poc a veure amb aquelles ensucrades històries amb que el lector de torn ens amania els àpats. En fi, avui diumenge per no perdre el costum m’he llevat més tard del que tocava. Francament, quan ha sonat el despertador em sentia esgotat i sota els efectes d’una forta caparrassa, conseqüència d’haver estat fins a les hores petites ben repicades enganxat a la partida de cartes dels dissabtes. Al posar-me al llit els peus em feien figa i sentia esgarrifances per tot el cos. Segurament el conyac ja no se’m posa bé ni en petits xarrups i el fetge protesta pel desori dels caps de setmana, donant puntades de peu cada vegada més empipadores. Total: que anit estava extenuat i emprenyat com un carreter, perquè no vaig fer ni una basa decent. Em vaig entortolligar amb el llençol sense encomanar-me a ningú i, fet i pastat, no he obert els ulls fins ben tocats dos quarts de nou.

Dilluns, 26 de febrer .- En començar aquest diari he de puntualitzar que la iniciativa que he pres forma part d’un enginyós pla que m’he engiponat per desfogar-me. Ja sé des d’ara mateix que em costarà molt de perseverar-hi. Però si no vull acabar com un parrac no puc pas trencar el compromís d’entaforar les meues vergonyes entre les quatre planes d’aquesta llibreta, esperant experimentar al fer-ho, la mateixa sensació d’alleujament que sent qui pot vomitar allò que li fa nosa al pap. Tanmateix, necessito aquesta transacció amb nostre senyor per passar comptes abans d’absoldre’m. Gràcies a aquest tracte que li vaig proposar, ara tinc la certesa que és més honest fingir ser un bon capellà, que no pas penjar els hàbits de la primera figuera que trobi. Els que han optat per tallar en sec la comèdia, confessen que ho feren per coherència, per a no seguir engalipant ningú. Jo sé, però, que hi ha d’altres alternatives. Una vegada t’acostumes a coixejar amb traça i comproves que no ensopegues tant com et pensaves, sobretot si acabes actuant d’esma com si res perquè ni la terra s’esberla sota els peus ni se t’empassa cap xuclador cap a l’infern de viu en viu, arribes a la saludable i estimulant conclusió que pots fer de capellà exemplar de portes enfora, per molt cràpula i malparit que siguis de portes en dins. Em balla pel cap, com en un flist-flast, un record de quan era petit que vull explicar sense presses, per deixar-ne constància des de bon començament de totes les meves paranoies, ja que en certa manera crec que estableix l’inici dels escrúpols que m’han consumit la vida durant anys, fins que els he arraconat d’una revolada. Un dia vaig combregar dues vegades seguides i el rector, que no sé per quina raó no em treia mai l’ull de sobre, va fer-me passar a la sagristia d’una trompada com si hagués comès un crim. Jo era molt jove, no deuria haver complert els deu anys i això de combregar dues vegades no ho vaig fer per irreverència ni per una juguesca, com ell m’acusava forassenyadament. Ho vaig fer més aviat perquè era un tap de bassa tan devot que, amb aquella picardia fruit de la santa innocència, creia que estaria més a prop de nostre senyor que cap altre nen. Després d’una severa i al meu parer immerescuda estirada d’orelles vaig comprendre la diferència que hi ha, en termes d’estricta justícia, entre ser un malvat o una ànima de càntir. Havia assistit més d’un cop, amb un nus a la gola, a les catequesis on es delirava sobre el tremend càstig que esperava els pecadors, a l’altre barri. En particular no podia oblidar la maledicció que suposadament requeia sobre els que s’acostaven a combregar traginant a l’esquena un pecat mortal, la qual no era altra que exposar-se a caure fulminats davant tothom, entre grans convulsions i saliveres per escarment general. Aquell fanàtic rector del meu poble il·lustrava llurs macabres explicacions servint-se d’una làmina amb gravats tan recargolats i aterridors que et venien ganes d‘arrossegar-te de pet al confessionari no pas per penediment, sinó escagarrinat de por. De més gambat vaig vèncer recança que em feia acostar-me a combregar sense passar primer pel sedàs del confessionari i en notar l’hòstia sobre la llengua, no vaig experimentar cap sotrac. La primera vegada que vaig atrevir-m’hi a trencar una regla de joc tan aparentment sagrada, va ser a causa que no gosava anar-li a explicar les meves misèries al pare carbasser en persona, que era l’únic que com aquell qui diu “despatxava” absolucions pels matins i l’aprensió, a part de la vergonya, m’impedien fer-li confidències a aquell home, ni passant-hi de puntetes. (Per cert, al prefecte jo li he dit sempre “pare carbasser”, perquè em feia tírria el seu posat empallegós). Conscient que es tractava d’un primer divendres de mes i que no els hi passaria desapercebut que fes campana de combregar en una data assenyalada, simplement em vaig deixar arrossegar pel ramat que avançava cap al reclinatori darrera del qual es repartia la comunió, disposat a desafiar tots els anatemes del maleït capsigrany que m’havia amargat la infantesa. No s’hi podrà trobar ni una unça de malicia en la meva decisió i la prova és que a cada passa demanava perdó a nostre senyor, fins que van dipositar-me l’hòstia damunt una llengua seca i escagarrinada que la va acceptar tremolant i ho repeteixo, tot va seguir igual com abans: ni una escletxa se’m va obrir sota els peus. Aquella experiència, que no oblidaré per temps que visqui, va fer desaparèixer del meu imaginari els tabús que tant m’havien traumatitzat i esclavitzat. No presumiré d’haver-hi reincidit en aquella transgressió moltes vegades, però sí admeto que ho vaig repetir les suficients per convencem amb escreix que el rector que tant m’emmetzinà l’existència omplint-me el cap de bestieses calculades, expressament, per tenir-nos a tota la canalla estacats a la seua sotana, mentia sabent que ho feia. Dec matisar, però, que jo no vaig desafiar la norma perquè sí ni a tall d’arrancar naps, sinó que prenia les meves precaucions, com ara comprometre’m a fer bugada un cop al mes amb el capellà vellet que venia a donar un cop de mà al pare carbasser. Ja se sap, metges i confessors quant més vells millor! A tocar de la galta d’aquell home quasi cec i dur d’oïda que un nebot acompanyava fins a una de les capelles laterals de l’església de sant Martí on la llum era escassa, m’atrevia a fer dissabte inclús de la brutícia arraconada sota l’estora. En fi, el que vull que quedi clar després d’aquesta divagació és que aquell principi d’entesa amb nostre senyor per anar trampejant les meues febleses s’ha consolidat en una mena de contracte tancat amb tots els ets i uts: seguiré fent de capellà malgrat les xacres i tares, mantenint l’aparador net i polit. Estic convençut que seria molt pitjor i més escandalós per a l’església penjar els hàbits d’una figuera. Assolit, doncs, el punt d’equilibri emocional que necessito, és quant tota la meva vida ha recuperat el seu sentit i tal com he escrit abans em nego a repensar-me quelcom que considero dat i beneït: aquesta mena d’armistici amb nostre senyor.