SENTÈNCIA SUBJECTE A INTERPRETACIÓ

Malament quan una sentència política no s’és capaç d’entendre-la d’una tirada i s’ha d’esperar que els experts la interpretin, perquè el més segur és que no se’n tregui mai l’aigua clara. O potser ja es tracta d’això, de fer-les tan maquiavèl•licament enrevessades que enlloc de resoldre els plets els emboliquin una mica més. El problema és que la redacció complicada de les sentències polítiques no sigui només producte de la peculiaritat acadèmica dels juristes a l’hora d’expressar-se, com ho és la lletra jeroglífica dels metges, sinó que obeeixi a unes altres causes més rebuscades. D’entrada, una sentència del Tribunal Constitucional dictada per unanimitat dels seus membres és un fet tan insòlit que, a la meva manera de veure, només s’explica de dues maneres: o el que diu és tan transparent i clar que no té volta de fulla o, després de llegir-la deu vegades, ningú pot assegurar sense titubejos que diu una cosa i no una altra. És el que passa amb la sentència que ahir va publicar el TC sobre la declaració de Catalunya com a subjecte de la sobirania nacional, feta per la majoria del seu Parlament. A hores d’ara, hi ha versions diverses sobre fins on es pot arribar amb aquesta sentencia al sac o de fins on no es pot passar sense buscar-se complicacions. Uns hi veuen una porta mig oberta i d’altres una línia vermella. I això no és bo: sobretot un tribunal polític no és pot permetre un llenguatge sibil•lí que compliqui més les baralles enlloc de posar amb valentia els punts sobre les is. Gairebé gosaria dir que són preferibles, perquè són més clares, les sentències no unànimes perquè entre el pronunciament i els vots particulars se’n pot treure l’entrellat amb més facilitat. Però quan hi ha tanta unanimitat, com en la d’ahir, no te’n pots refiar gaire i, per aquesta raó, tothom és pren temps per analitzar-la. Malament, repeteixo, quan d’una sentència política s’ha d'estar pel que diu i pel que no diu. Tot giraria més rodó si, tant en el cas de les sentències com de les lleis, ens atenguéssim a la lletra i no haguéssim de referir-nos tantes vegades al seu esperit. Però hi ha una altra cosa que em preocupa, escoltant les interpretacions que ja se’n fan aquest matí de la sentència: que la seva confusa i, en opinió d’alguns, incoherent doctrina no sigui en realitat tan innocentment redactada i el sector conservador del tribunal hagi colat un gol al sector progressista i que la porta que alguns volen creure que ha quedat entregirada, sobre l’encaix del dret a decidir en algun rebrec de la Constitució, ens la tanquin als nassos en el moment d’intentar exercir aquest dret. Fins ara, el principal argument del sobiranisme és que el procés és impecablement democràtic i pacífic i, per tant, no és pot parlar de sedició. El mateix tribunal superior de justícia de Catalunya acaba d’admetre-ho, en referència a la querella contra el president Mas, però això no em tranquil•litza, perquè implícitament recorda que si en algun moment aquest tarannà pacífic és capgirés, tindrien els contraris a l'autodeterminació les mans lliures. Em fa por que no es caigui en cap provocació planificada per fer sortir de polleguera el personal i aconseguir la confrontació que, no en tinc cap dubte, alguns esperen per acabar d’una vegada amb “la tonteria dels catalans”. Si tots els paranys jurídics estan parats, per alguna cosa déu ser, o no?