L’encarcarada directora general del FMI ha aigualit
l’eufòria governamental espanyola sobre els progressos econòmics, declarant des
de dalt del faristol del Fòrum Global d’ahir a Bilbao, que per gallejar d’haver
estabornit la crisi primer s’ha d’acabar de fer els deures, rebaixant l’atur i
aturant la sangonera del deute públic. I com que aquesta gent tan saberuda quan
et pica el crostó exercint d’oracle t’acosta l’àrnica, va proposar una nova
cargolada de la reforma laboral i retallar més la despesa pública per anar
fonent un deute que ens acosta a la fallida. Quan els consellers àulics parlen
de reforma laboral només sembla que tinguin al cap un sol model de referència
retòrica: flexibilitzar la contractació i rebaixar els costos de mà d’obra.
Però aquesta teràpia ja la portem aplicant un parell d’anys, sense que el
malalt millori i no té cap sentit insistir en augmentar la dosi, si no es
garanteix que prenent-nos les medecines i fent aquesta severa dieta al peu de
la lletra, el malalt recuperarà la salut. Perquè a una gent tan saberuda i
entonada li caldria tenir en compte que entre medicina i metzina només hi ha un
pas. El que passa és que en el cas del malalt espanyol, la família no va ser
prou sincera amb els metges i se’ls hi varen amagar símptomes i misèries
íntimes per aconseguir que, un cop fet un diagnòstic precipitat, els hi
receptessin una cataplasma enlloc d’entrar el malalt al quiròfan i fer una bona
feina extirpant del cos mig mort tot allò que s’havia podrit i l’impedia
recuperar la salut. És a dir, el problema no consistia només en que els
treballadors guanyaven massa, la productivitat era una merda i la qualitat una
assignatura pendent, sinó que les petites i mitjanes empreses que fan moure el
PIB d’aquest país morien ofegades per la brutal falta de crèdit, per la no
menys espectacular caiguda d'un consum intern empobrit, per la vergonyosa
morositat consentida des de l’administració que era la primera en passar-se les
factures pendents per l’arc del triomf i per una pressió fiscal depredadora. Quantes
empreses no haguessin fet l’ànec, si no els hi hagués faltat tresoreria per
comprar matèries primes per atendre la cartera de comandes? Quantes encara
estarien obertes si l’administració laboral hagués autoritzat amb més
diligència, pragmatisme i més independència política reduccions de plantilla
imprescindibles en un moment donat? Com que no es varen fer les coses ben fetes
de bon començamen tva esclatar la crisi i quan va sortir del laboratori la
darrera reforma laboral va resultar ser pitjor la medecina que la malaltia, ja
que una vegada més havien estat potiners curanderos, enlloc de metges
competents, els encarregats d’elaborar-la.
(continuarà demà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada