EL SUPORT ANÒNIM I SOMORT A L'ANC

Els que, dins i fora de Catalunya escarneixen i menyspreen l’esclat sobiranista, a la meva manera de veure no han parat atenció en un detall molt important: que qui empeny el carro pel dret a decidir no és ni el president Mas, ni ERC, ni cap de les patums que portaven la pancarta encapçalant aquella manifestació de fa dos anys, sinó els centenars de milers de ciutadans anònims  - es diguin Bofarull, Garcia o Khaled –, que se senten catalans i volen comprovar, fent la democràtica prova del nou amb un referèndum, si són o no majoria els que pensen que aquest país té dret a esdevenir sobirà. És possible que al president, a la Forcadell, a la Muriel Casals o a qualsevol dels caps visibles més coneguts del procés pel dret a decidir, se’ls pugui bescantar, acollonir i fins i tot engarjolar; però com pensa el govern central tapar la boca a tanta gent com hi ha al darrera dels que aguantaven la pancarta a la primera fila? I no només marxant al darrera, sinó també des de casa estant. Estic convençut que els que dediquen tants de penjaments sobre el legítim disgust dels catalans se n’emportaran una gran sorpresa el dia que aquest malestar es pugui expressar votant. Com deia en Raimon, som més dels que es pensen i diuen. Perquè l’ANC no és un simple moviment cívic flor d’un dia, sinó l’expressió del sentiment d’orgull ferit i de la dignitat trepitjada, no tres-cents anys enrere sinó ahir mateix, avants d’ahir i l’altre dia. De manera que la ferida està ben oberta i no només mal cicatritzada.  El que han de témer, doncs, a Madrid no són als caps visibles de la rebel•lió, sinó a la massa anònima de catalans emprenyats - barrejats en un mestissatge enriquidor Bofarulls amb Garcias o  Khaleds – i disposats a no treure del balcó l’estelada per molt forta que bufi la tramuntana i a fer-se socis de l’Assemblea pagant una quota testimonial, sense donar-hi més importància ni fer-ne cap ostentació. Aquesta societat civil que espera pacientment i pacífica a casa seva l’hora de recuperar la dignitat de poder decidir què se’n fa dels seus impostos, és a la que hauria d’escoltar la classe política que s’hi oposa a aquesta aspiració popular amb arguments del segle dinou. Aquesta reflexió d’avui va dirigida, malgrat em temo que no la llegiran pas, a la consciència dels que pensen que els polítics catalans van de “farol” i que ja afluixaran, perquè aquesta partida ja no la juguen els polítics, sinó que les cartes, mal que els hi pesi, estan en mans de la societat civil que va d’incògnit. Sense la seva tossuderia, cap dels polítics hauria arribat tan lluny com s’ha arribat. L’empenta civil els va desbordar i no els hi va quedar més remei que posar-se al davant del moviment a cop de colzes, per no quedar-se’n al marge i capitalitzar-ne almenys algun rèdit electoral. Per tant, el govern central que no s’equivoqui: els polítics no són de qui han de tenir por, sinó del sunami silenciós, pacient i pacífic fins ara que acomboia l’ANC, perquè confia que democràticament es poden trobar sortides enraonades. I precisament perquè la situació és tal com la pinto, caldria no jugar més al gat i a la rata, perquè algú pot acabar prenent mal. A quatre dies de que el Congrés hagi de prendre una decisió important per desencallar l’atzucac, m’ho tenia de treure del pap. Dispenseu les molèsties.