dijous, 30 de setembre de 2021

TORNEM-NE A PARLAR DELS SUICIDIS, ARA QUE DIUEN QUE ES POT

Espanya som la tercera “potència” europea en quan a suïcidis juvenils; només ens passen la mà per la cara, és un dir, en aquesta lamentable classificació, Rússia i França. El 2019 a Catalunya hi van haver 441 morts per suïcidi (3.671 a tot l’Estat). I segons Salut Respon(061), van atendre l’any passat 5.900 trucades de persones que s’estaven plantejant anar-se’n a la francesa d’aquest món. L’INE ja fa uns quants mesos també va advertir, potser una mica massa amb la boca petita per no esverar el galliner, com al ralentí, que la primera causa de mort entre el jovent espanyol era el suïcidi, no pas els accidents de circulació, com semblaria més probable. El Departament de Salut català ha filat més prim en el recompte i d’acord amb un estudi recent, resulta que el suïcidi és la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys (2,4 morts per cada 100.000 habitants). A més a més, en aquesta franja d’edat han augmentat exponencialment els intents d’autolesió (el “cutting” de que us parlava en la reflexió del passat dia de la Mercè).

Davant d’aquest inquietant panorama, el Departament de Salut va presentar just fa quinze dies un pla per intervenir-hi mitjançant modestos protocols de prevenció, i dic “tímids” perquè em sembla que proposar-se com objectiu rebaixar en un 15% els suïcidis en general d’aquí a l’any 2030, i en particular entre els joves un 20%, és poc ambiciós. Esclar que què es pot esperar d’una classe política que, com hem vist en les tres sessions parlamentaries dels darrers dies, està més pels jocs florals i pels castells de focs artificials, que no pas per arremangar-se a pencar de valent per erradicar d’una punyetera vegada les causes directes de les depressions, els desenganys i les frustracions davant un futur més negre que el carbó, que són el caldo de cultiu dels suïcidis. Tanmateix, diguin el que diguin els que han vetllat fins ara per la discreció i la prudència a l’hora d’informar amb tota cruesa de la realitat, emprant les mitges tintes del “políticament correcte” per amagar la magnitud de la tragèdia, cal no perdre de vista el tant per cent d’espanyols – inclosos els catalanets - que s’han llevat la vida voluntàriament que, agradi o no acceptar-ho, en la darrera dècada ha crescut un 31%, que aviat està dit. Esclar que no els hi agrada als polítics tocar aquest tema perquè, en definitiva, fa palès el seu fracàs com a procuradors del benestar de les persones. I com que el suïcidi entre adolescents segueix aquesta mateixa tònica creixent, és lògic que vulguem saber què deu estar passant pel cap dels que trinxen el seu futur en sec, en la flor de la vida?

Segons els psicòlegs, el diagnòstic de les causes el tenen ben apamat en general però sobretot pel que fa als joves (les diagnosis, els especialistes les solen clavar millor que no pas els remeis): fracàs escolar, conflictes amb els pares, desenganys sentimentals (cada cop menys determinants) i, la mare de totes les causes: la incertesa sobre el futur. No es pot ignorar que la causa fonamental dels desenllaços fatals de tantes històries a mig escriure, per emprenyador que sigui entomar-ho a una generació acostumada a “anar tirant com es pot sense posar-se pedres al fetge”, és quasi en la mateixa proporció la pèrdua de la fe en ideals creïbles i sostenibles i el buit espantós de referents de pedra picada, on poder emmirallar-se o arrapar-se per resistir malgrat tot, quan el món de cadascú trontolla. I en aquest aspecte, per vergonya de tota la societat, les culpes van repartides. Més ben dit, el que tingui alguna relació amb l’adolescència, directa o indirectament, i es consideri innocent de la seva crisi de valors i d’objectius, que tiri la primera pedra. A la meva manera de veure, doncs, massa vides joves s’escapcen prematurament perquè l’ambient social corrosiu i contaminat ideològicament que els envolta els porta al límit, en la recerca d’uns objectius irreals, sovint hiperventilats i desguitarrats.

Ara bé: els adults que els envoltem fem tot el que tocaria per dissuadir-los d’enfonsar-se en la desesperació? Perquè els botellots que tan ens porten de corcoll aquests dies solapen un grapat de desesperacions i d’impotències. Fins no pas gaire, com que aquestes qüestions eren tan complicades es defensava el “secretisme informatiu” per evitar l’efecte “crida”. No parlar dels suïcidis era una estratègia eixorca, ja que no es resolen pas els problemes amagant el cap sota l’ala, refiant-se que allò que els ulls i les orelles no se n’assabenten a les notícies, no fa patir el cor. Li compro al conseller Argimon la seva bona voluntat: “... són morts previsibles i la clau es parlar més de les idees suïcides per detectar-ne els casos precoçment”. La qüestió, però, és si una vegada detectada la predisposició al suïcidi, per exemple, entre les víctimes de violències i abusos, les persones de la tercera edat que van cada dia més perdudes en una sensació d'indefensió davant les discapacitats i malalties cròniques i amb dolor, hi hauran prou recursos econòmics per atendre tantes emergències. El Consell General de la Psicologia es frisa per un pla de prevenció amb cara i ulls, estimant que per cada suïcidi realitzat hi han hagut vint intents fallits i que cada suïcidi arrossega psicològicament sis o deu familiars de la víctima, que triguen mesos o anys a treure's de sobre el mal record.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada