Ja me n’estic atipant d’aquesta canterella de “taula de diàleg” per uns, i “taula de negociació” pels altres; que són ganes d’embolicar la troca i obrir ferides innecessàries. La semàntica és important, sempre que serveixi per aclarir i puntualitzar, però quan només s’utilitza com esca per sembrar discòrdia i mala maror, em sona més aviat a revenxinada de canalla que no pas a un comportament assenyat d’adults. I fa palès que en aquesta qüestió anomenada “problema català” s’hi posa massa sovint més pa que formatge perquè cada part afectada està condicionada per una mena d’ensinistrament sistemàtic, endossat des dels aparells de les formacions polítiques respectives per evitar que ningú desafini quan obri la boca: mentre des del cantó del govern central només repeteixen com cacatues la tornada “mesa de diàleg”, des de la banda del sobiranisme es matisa aquesta etiqueta rectificant sibil·linament l’objecte de la trobada, refilant fins fer-se pesats el mantra “mesa de negociació”. A les persones normals del carrer, com vostè, tu i jo, aquesta diferència qualificativa no ens fa fred ni calor, la veritat sigui dita. És més, ni la notem, francament. I perquè aquesta controvèrsia entre “diàleg” i “negociació” no acabi convertint-se en un nou casus belli – encimbellant l’anècdota al nivell de categoria -, proposo un armistici dialèctic acceptant que de la refotuda taula al voltant de la qual s’han d’asseure demà els polítics representants del “gobierno” i els del “govern”, se’n digui “mesa de diàleg per a la negociació”, i es deixin d’estar tots plegats de tants romanços.
I si he posat èmfasi en allò de “gobierno” i “govern”, és perquè encara me’n recordo (i quan ho faig em pixo de riure), del paper d’estrassa de la llavors portaveu del govern de la Generalitat – l’ex-alcaldessa de la Garriga, la voluntariosa i descol·locada Meritxell Budó -, que en cadascuna de les dotzenes d’intervencions des del faristol per fer la prèdica política després dels anàlisis tècnics de l’àulica consellera de Salut i del sorrut titular d’Interior, va referir-se com a “gobierno” al govern central, tot per subratllar amb un cert deix de desdeny, inclús en temps de pandèmia que en teoria tots els governs de l’Estat tenien de vogar en la mateixa direcció, que una cosa era el “govern de la Generalitat” i una altre de ben diferent, el “d'Espanya”. Al meu modest parer, eren ganes de tocar la pera més pròpies d’un parvulari que d’un escenari polític respectable. Doncs, ara amb aquesta mania sobtada de substituir “diàleg” per “negociació”, malgrat pugui justificar-se dialècticament, està més en la línia de mantenir la confrontació que d’apostar per la conversa franca, i ha agafat amb la passa canviada a molts dels propis càrrecs polítics de primer i de tercer ordre que encara no s’han acostumat al nou guió. I per descomptat, on ja la confusió resulta pintoresca és entre els professionals de la informació que, inclús parlant des de TV3, fan més ús del mot “diàleg” que no pas del “negociació”. Almenys, uns i altres no discuteixen que, gràcies a Déu, la cerimònia de demà es celebri al voltant d’una taula.
Em sap greu, a aquestes altures, fer broma d’una qüestió tan important com asseure’s a enraonar de tu a tu entre governs, per intentar resoldre el vell problema de caràcter exclusivament polític entre l’Estat i un dels seus territoris més desenvolupats i rentables, tant en qualitat de munyidor d’impostos que com a emprenedor tan indiscutiblement productiu, que Catalunya sempre s’ha comportat, encara que en determinades èpoques se li ha volgut escatimar el mèrit i regatejat el reconeixement, com a motor econòmic d’Espanya. Els darrers dies, els dirigents republicans han rebut xiulets i se’ls ha bescantat des de sectors també independentistes, però segons ells “de diferent pedigrí”, obeint consignes dels que tiren la pedra i amaguen la mà per “marcar paquet” davant una parròquia sobiranista dolorosament dividida per tonteries. Aquesta hostilitat monitoritzada en contra d’ERC té dues explicacions elementals: les escaramusses a vegades banyabaixes entre formacions històricament nacionalistes per encapçalar sense oposició el sobiranisme, i la manca de ganyes o de bigotis dels republicans, com si sempre una llei d’ombra d’inseguretat els hi capés la determinació per liderar res, com si s’haguessin de fer perdonar quelcom, sobretot des que el pòndol d’ERC ha recaigut en mans d’un massa inexpert i acomplexat Pere Aragonés.
Però ni els xiulets ni els retrets estan justificats. Si toquem de peus a terra, ara per ara les crides a mantenir la confrontació constant amb l’Estat i a no renunciar a la via unilateral per accedir a una hipotètica secessió s’estan quedant orfes de suport al carrer, i cada vegada el degoteig de desercions sonades d’antics avaladors ideològics no es poden dissimular; per tant, la política defensada per en Jonqueras s’ha de considerar en les actuals circumstàncies, després de la desfeta per voler córrer massa quan el més calent era a l’aigüera, l’estratègia més realista i pragmàtica possible, mentre el poble de Catalunya no es desperti clamorosament independista gràcies a una majoria indiscutible, no basada simplement en una victòria pírrica com les darreres que s’han obtingut a les urnes, perquè cap independència reeixirà pacíficament amb un país dividit quasi per la meitat, en el millor dels casos.
D’altra banda, a la meva manera de veure, potser ja comença a ser hora de preguntar-nos si quan parlem d’independència ens conformem amb partir peres amb Madrid. Perquè encara que ho aconseguíssim, continuaríem enjovats amb un peu al coll per part d’una Brussel·les, que en qüestió de “dictar” regles de joc pot ser tan o més odiosa i repel·lent que Madrid, i llavors voldria dia que hauríem canviat pets per merda. La dictadura de Brussel·les no ens facilitarà les ànsies legítimes de decidir el nostre futur com a país independent, tenint en compte el llast del deute públic que arrosseguem, que els centres de decisió pel que fa als fulls de ruta de les empreses que mouen la nostra economia operen des de diverses capitals europees i que la nostra dependència d’una industria tan fràgil i trencadissa com el turisme, sobretot el de low cost, massificat i poc selectiu, farà que la recuperació sigui molt problemàtica tutelada pels nostres competidors europeus. Penso que caldria reflexionar-hi amb calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada