ALS “PODERS FÀCTICS” ELS IMPORTA, DE VERITAT, PRESERVAR L’HÀBITAT NATURAL?

 

Penso que potser ens convindria a tots plegats fer un recés, i posar-nos a cavil•lar tranquil•lament si el principal problema de la humanitat és que l’economia ranquegi o que el medi ambient necessiti – perdoneu-me una metàfora més que apropiada en temps de pandèmia – respiració assistida. Els Estats oficials i els establishments que els hi donen suport semblen voluntàriament indocumentats i cautelosos quan es tracta de parlar pacíficament sobre temes ecològics. Però, Espanya per exemple, a meitat d'any ja havia balafiat per la claveguera la seva reserva ecològica anual, de manera que si tots els ciutadans del món s'ho tiressin a l’esquena com els espanyols es necessitarien els recursos de tres planetes com el nostre per sobreviure. És a dir: a principis de juliol els ciutadans del planeta havíem esgotat tots els recursos que la terra és capaç de generar en un any, i estàvem produint emissions de carboni molt per sobre de les que en teoria podem absorbir de manera sostenible. ¿Per què, doncs, ens treu tant la son l’endeutament, la prima de risc i el fracàs de la globalització, passant de llarg de les assenyades advertències dels científics (als que titllem de catastrofistes per més bestiesa), quan pronostiquen pel bé de tots que si els Estats no hi posem remei al pam i pipa constant a les mostres de carinyo que reclama el medi ambient per a no fer un pet con un aglà, pinten bastos?

Potser, per aconseguir que reaccionin els mags de les finances i els partidaris incondicionals del consumisme salvatge com única palanca per fer péixer el creixement econòmic, caldria que s’adonessin que el dèficit ecològic suposa costos molt superiors als necessaris per al seu adequat control. Per exemple, reduir les emissions de carboni a l’atmosfera suposaria una inversió d’entre l’1% i el 2% del PIB, a escala global, mentre que la factura per pagar les seqüeles de “no fer res” o de “fer vistes”, oscil•laria entre el 5% i el 10%. Uns càlculs prou eloqüents perquè comencem a prendre’ns en serio l’assumpte de la contaminació i de la consumpció dels espais naturals de regeneració de l’hàbitat. Per acabar-ho d’adobar, només el 20% escàs de la població mundial es cruspeix quasi el 75% dels recursos disponibles i, segons la FAO, amb els 1.300 milions de tones d’aliments que aproximadament es malgastem en un any, n’hi hauria prou per alimentar els mil milions de persones que es moren de gana sense que les principals potencies i les oligarquies que prosperen sota la seva protecció ni parpellegen, en aplicació de la doctrina dels panxacontents: “ulls que no volen veure, cor que no sent”. I no és que hi hagi molta gent insensible, sinó que n’hi ha molta que té magnífiques idees per invertir la degradació del medi ambient, les quals no es poden desenvolupar perquè per tirar les idees endavant es necessiten diners, i qui els té prefereix gastar-se’ls en una altra cosa.

Potser, després de reflexionar-hi una mica en com pinta el panorama, ens decidirem a exigir dels polítics que no estiguin tan pendents dels seus melics i comprenguin que per molt llustrosa que tinguem l’economia, si maltractem la natura sense aturador qualsevol dia ens passarà factura com fan els mercats respecte de les bombolles especulatives, per dir-ho en un llenguatge que entenguin. I llavors ja haurem begut oli, perquè en qüestió de danys al medi ambient no s’hi valen els pedaços, ni cosir les costures estripades com es pot fer per recompondre l’economia o inclús la política. Potser, tanmateix, cal que ens convencem de que no només és veritat allò que pensem que ens convé perquè ens agrada. En una de les novel·les de Hans Fallada – Llop entre llops -, vaig trobar una cita que avui li manllevo per afirmar que no tot està perdut, si reconeixem a temps els errors comesos. Comença la cita: “... no hi ha ningú que sàpiga del cert per què s’ha convertit en la mena de persona que és, però de vegades estirem un fil que ens permet tenir un bri de consciència i veiem amb claredat els errors comesos en alguns fragments del camí recorregut.” Ojalà la classe dirigent, començant pels "poders fàctics", fos capaç de reconèixer els errors i rectificar. Però també convindria que escoltés aquells que prevenen del que ens espera si no corregim la mala conducta. El problema és que encara hi ha molts de països en aquest planeta, entre ells el nostre, que no toleren ni fan la vida fàcil als que menyspreen tractant-los de "visionaris". Pobre de qui s’avança al seu temps!