Però sembla que no tothom pensa igual: segons una enquesta que acabo de llegir, set de cada deu autònoms preferirien treballar com assalariats que no pas portar el seu propi negoci. En temps reculats, els joves que aprenien un ofici tenien com objectiu a la vida “plantar-se”. Establir-se pel seu compte era una fita important en la vida d'una persona amb empenta i projectes, i els que ho aconseguien eren considerats per la societat uns petits triomfadors, en capella de convertir-se en persones de profit. Però no era fàcil aconseguir plantar-se, doncs no només calia vocació i tossuderia emprenedora – un concepte que avui dia també la crisi ha devaluat, en la mesura que ha escapçat les possibilitats de guanyar-se la vida fent allò que a hom més li agrada -, sinó sobretot suport i recursos. És evident que anys enrere per “plantar-se” a hom no se li posaven tantes traves burocràtiques i financeres com ara: llavors n’hi havia prou invertint-hi tots els estalvis, i quan no s’hi arribava amb les reserves pròpies, anar de manlleu no estava tan mal vist, ni els bancs posaven tantes dificultats a empenyorar-se. Ara bé, qui aconseguia sortir-se’n de l’empenyo solia tirar el negoci endavant; això sí, dedicant més hores que les d’un rellotge a pencar; però immensament cofoi de ser el propi amo, de no tenir ningú que el manés.
Avui que l’acabament del treball estable, d’aquell que assegurava "pa per tota la vida" com a paradigma, és una realitat impepinable perquè els llocs de feina fixos els han trinxat les reestructuracions més o menys salvatges, sent substituïts per les feines eventuals, mal pagades i a temps parcial que són el pa nostre de cada dia; i que des dels mateixos governs, amb el beneplàcit dels gurus del neoliberalisme i dels oracles d’una socialdemocràcia devaluada, s’ha prostituït aquella il·lusió per ser cap d’arengada, com autònoms o freelance, per desenganxar-se del carro de la dependència d’una empresa. La diferencia és que el perfil quasi èpic de qui es sacrificava ahir per arribar a ser el seu propi “amo”, no es correspon amb el de qui avui dia, arrossegat si us plau per força per la crisi econòmica que no s’acaba mai, s’arrapa a un ferro roent si esdevé l’única alternativa possible per sobreviure.
A la meva manera de veure, doncs, les raons principals de que no moli com abans treballar com autònom rau en que més de la meitat dels afiliats a aquest règim especial de la seguretat social, son falsos treballadors autònoms; és a dir: són treballadors quina activitat laboral té més semblances amb les d’un treballador per compte d’altre que no pas amb la d’un empresari autònom que exerceix el seu ofici. I s'hi veuen obligats a camuflar-se d’autònoms falsificats, perquè una colla d'empresaris mal aconsellats han muntat el seu tinglado empresarial “externalitzant” llocs de treball propis de l’organigrama industrial, per estalviar-se impostos, cotitzacions i riscos laborals. D’altra banda, una part de la resta de treballadors que sí podem considerar-se autònoms de veritat, tampoc es pot dir que traspuïn entusiasme pels quatre costats, degut a que els seus plans de negoci s’estavellen sovint contra el mur d’una realitat pràctica quotidiana plena d’entrebancs: administratius, logístics, financers (condicions abusives per aconseguir un crèdit) i, sobretot, crucificats pels impostos i les taxes inclús abans de fer caixa. I, per postres, resignar-se a una pensió de jubilació o d’invalidesa de pa sucat amb oli, per no rajar tant el negoci com per poder permetre’s cotitzar per sobre de la quota mínima... ¿Us sorprèn, doncs, que aquelles dites de que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç” o “petit pagès que gran masover”, tal com tenien coll avall els nostres avis, hagin passat de moda i que tothom busqui un plat calent al recés del funcionariat si pot ser i, en cas contrari, un contracte passable en una empresa privada?
Francament, a mi no em ve de nou que ser autònom no faci trempar, i a més a més em pregunto si no pagarem molt car no haver tingut la valentia de canviar de model econòmic, perquè si algú pot crear llocs de treball en aquest país són els empresaris forjats com a petits emprenedors o professionals freelance, capaços de desenvolupar idees creatives. Sempre que puguin desplegar els autònoms la seva creativitat, i que el seu potencial d’engrescament depengui en bona part de que l’administració es convenci que ha de cuidar les iniciatives dels emprenedors des de les beceroles, perquè els seus projectes d’empresa o de negoci no quedin asfixiats abans d’haver tingut temps de madurar. Ara bé, mentre hi hagi un 70% d’autònoms que maleeixen el dia que s’hi van haver de disfressar a benefici d’empresaris oportunistes, no anem pas per bon camí. Perquè l’home mai sap de què és capaç, fins que se li donen les condicions per intentar transformar els compromisos i les il·lusions personals en realitats. Aquesta darrera afirmació pertany a l’Abraham Lincoln, que a mesell ningú el guanyava. En Buda, en temps molt més reculats, també proposava als seus seguidors que cadascú fos la seva pròpia llum, sense esperar que els altres els il·luminessin el camí per a no entrebancar-se. Confiar en un mateix, en els valors i oportunitats d’èxit de l’autonomia personal, és el principi per una aventura que pot durar tota la vida. Si els polítics que fan veure que governen no portessin pa a l'ull. ja se n'haurien adonat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada