dilluns, 27 de setembre de 2021

POTSER SÍ QUE NO QUEDARÀ ALTRE REMEI QUE FOTRE EL CAMP

Jo sóc - no puc pas negar-ho, perquè només cal repassar el blog per quedar en evidència el què penso en aquest aspecte -, dels que sempre vaig reclamar prudència i enteniment abans de fer un cop de cap definitiu envers la independència; no fos cas que si saltéssim en fals del tren ens fotéssim una clatellada que ens deixés baldats durant una llarga temporada, tal com per desgràcia ha acabat ocorrent. Però, no puc pas oblidar que, massa sovint, des del govern central i des de tot l’establishment espanyolista que l’acomboia mentre no es passa de generós amb els catalans o que l’escridassa perquè va massa lluny, ens ho posen molt difícil perquè ens en seguim refiant de la seva bona fe. I en aquestes circumstàncies, esclar, esperar a veure-les venir no es recomanable perquè pot resultar molt perillós, quan amb qui t’hauries d’entendre com amic per pactar una sortida política a un històric i enquistat conflicte d’aquesta naturalesa, fuig d’estudi i ens n’engalta cada dia una de freda i una de calenta.

No vull fer-me pesat recordant per enèsima vegada el poc respecte del govern central pels pocs pactes que ha tancat amb Catalunya les darreres dècades. Però, sense anar més lluny, des que el socialista Rodriguez Zapatero ens féu la gara-gara per consolidar-se en el poder, que sense la contribució dels catalans trontollava, i de seguida que es veié les orelles va deixar-nos a l’estacada no movent ni un dit per impedir que el seu impresentable soci, l’Alfonso Guerra, ribotegés amb una sanya cosina germana de l’odi el més sagrat dels pactes, l’Estatut, (que el caragirat “bambi” havia promès recolzar al cent per cent com reclam electoral), la confiança va quedar esquerdada. I per acabar-ho d’adobar, la tropa “popular” va arrodonir l’estropell convertint el certificat d’autonomia de Catalunya en una pelleringa, de manera que els desenganyats autonomistes es varen passar al sobiranisme, reclamant exercir el dret a decidir. Quan ni això el nacionalisme jacobí espanyol va permetre als catalans, un degoteig constant de sobiranistes moderats varen embolicar-se més o menys radicalment amb l’estelada, i cansats d’esperar “la vènia” van precipitar la secessió. D’acord! Es varen equivocar posant el carro davant dels bous, però ben car que els hi ho han fet pagar als protagonistes directes del cop de geni, i als simples comparses. Ara bé, ni uns ni altres la varen fer tan grossa com per merèixer un acarnissament tan sever i sense compassió.

Però el que, a la meva manera de veure, em fot més és que mentre bastants sobiranistes se n’han penedit d’aquella precipitació, fent exàmens de consciència dolorosos i sincers, no em consta que cap dels capitostos del nacionalisme espanyol hagin manifestat cap mena de remordiment per la repressió directa o indirecta engegada descaradament des de la Montcloa per amorrar les desvergonyides pretensions dels catalans i els seus deliris de grandesa. Ni tampoc ningú de l’establishment espanyolista em consta que hagi renegat o desmarcat de la consigna de fer-nos agenollar en tots els sentits, però sobretot en l’econòmic i el cultural, davant el seu sentit malaltís de “pàtria”. I encara m’indigna més que es defensin com gats panxa enlaire de qualsevol insinuació de concedir una amnistia política, que esborri el conflicte retornant-lo al punt de partida. I em fa enrabiar aquesta tossuderia, perquè en la qüestió de l’amnistia tant n’hi ha per donar com per prendre. Mitjançant la seva aplicació totes les iniciatives polítiques incloses en allò que anomenarem “procés” per entendre’ns en poques paraules, s’esborrarien i es destruirien tots els expedients judicials i administratius en marxa. Però l’amnistia perquè sigui justa hauria de ser d’anada i tornada.

És a dir: no són només els catalans els que s’han de fer perdonar els seus pecats polítics, els espanyols també necessiten fer-se absoldre de les incomptables infidelitats, abusos de confiança, enganyifes i traïcions fastigoses. Des d’aquell clam del “a por ellos” als insults més barroers, fins a l’escanyament financer i als intents de trinxar la llengua, la cultura i la memòria històrica, també se n’han de fer perdonar moltes de potineries si volen realment començar converses des de zero. Per tant, doncs, no puc entendre que precisament l’eina més apropiada per sortir de l’atzucac, la declaració d’una amnistia general, es rebutgi i es veti a la mesa de diàleg entre els dos governs. A ambdues bandes del conflicte s’han fet coses malament, s’han dit barbaritats de l’alçada d’un campanar i s’ha fet trencadissa de plats bonics i d’oracions molt sentides. Però des de totes dues bandes! ¿Què es això d’interpretar des del nacionalisme espanyol que l’amnistia només s’hauria de demanar des d'un bàndol? Apa, va, a vagar al riu! Que no ens deixem aixecar més la camissa, vaja!. L’amnistia, si volen que el conflicte es desactivi, ha de servir perquè cadascuna de les parts se’n beneficiï, després de reconèixer i penedir-se primer de les respectives ficades de pota. En conseqüència, negar-se a negociar una amnistia suposa, per part de qui ho defensa, un pecat d’orgull, prepotència i cinisme que no ajuda a treure el carro del pedregar. Tothom té coses per fer-se perdonar, sense discutir qui l’hagi fet més grossa. Comencem de nou, sense motxilles ni lastres!

Ja sé que aquesta proposta de reflexió, com moltes d’altres que he penjat al blog, se les emportarà el vent. Un dels que de petit em va fer estimar el periodisme – el poeta Manel Pont i Bosch, de Figueres – escrivia una secció setmanal a la premsa local sota el títol “Cartes al Vent”, que en aquella reculada època pre-democràtica equivalien a les cartes als reis de la canalla. Tant li fa! A vegades convé no quedar-nos els desitjos al pap i esbravar-se, encara que els crits de protesta se’ls emporti el vent. Ara bé, si no decideixen uns i altres començar de zero i ràpid, que em diguin quina és la propera estació, perquè d’un vaixell que fa aigües o d’un tren que corre a estimbar-se al precipici, el més sensat es fotre’n el camp quan més aviat millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada