A la meva manera de veure, no comprenc com ens en sortirem en tant que país – i en aquest concepte ample "de país" hi incloc tots els pobles i nacionalitats que comparteixen el mapa de l’Estat espanyol -, mentre no fem creu i ratlla de tots els embolics, greuges, orgulls i enveges identitàries, mogudes per interessos arnats que des de fa anys ens impedeixen avançar plegats per garantir a la ciutadania un futur sense sobresalts que valgui la pena de viure amb il·lusió. Tenint com tenim tanta feina per enllestir a fi de no quedar-nos enrere en cap de les curses imprescindibles per aprovar les assignatures que encarrilen cap a la prosperitat, fa pena de veure com perdem el temps masegant i rovellant tanta energia en batusses i renyines de parvulari, enlloc d’aprofitar totes les oportunitats per bastir complicitats, coneixements i bon geni per aconseguir ser respectats per tots els altres països amb qui competim directament per a no quedar-nos despenjats de l’estabilitat econòmica i política que, ens agradi o no, són les que ajuden la prosperitat social, cultural, sanitària i mediambiental que ens asseguri no arrossegar-nos pel món com un país de segona divisió, condemnats a barallar-nos eternament per les engrunes que caiguin de la taula on s’afartin els classificats a la divisió d’honor.
Escric això arrel de l’empresonament de Puigdemont, al caire d’un nou capítol del desenllaç d’aquell episodi desgraciat que anomenem "procés sobiranista", el qual – ens agradi o no admetre-ho - va anar d’Herodes a Pilat perquè, senzillament, els que pilotaven el vaixell de la secessió van posar la directa, confonent els desitjos amb les realitats. Mai s’havia arribat tant lluny en recolzament popular a la independència com aquell primer d'octubre de fa quatre anys; per aquesta raó la desil·lusió i la frustració, per molt que s’hagi volgut emmascarar amb dosis d’èpica eixorca, de mica en mica ha fet forat sense que, i això encara és més greu, les tres diguem-ne branques del sobiranisme vagin a l'una sinó que estiguin a mata-degolla i afeblides per engrescar novament amb les seves històriques utopies, suficient parròquia com per sumar una majoria popular que decanti sense discussions la balança, no pas cap a una victòria pírrica en el millor dels resultats, que divideixi el país pel mig. Els d’una branca perquè, arrenglerant-se al mantra numantí de la confrontació i de tirar pel dret la declaració unilateral d’independència, fan una fortor de naftalina que tomba d’espatlles els partidaris del sentit comú i de les faves comptades però ben comptades. Els de l’altra branca, perquè s’han entestat en fer asseure l’Estat en una mesa de negociació etèria, on el govern de l'Estat de moment no vol (ni pot, considerant la relació de forces parlamentàries), mercadejar altra cosa que quatre saldos i transferències de sobirania de segona mà.
Si un hipotètic follet, eixint d’una llàntia màgica em demanés que expressés un desig, respondria que endrecés d’una revolada la mala maror que impedeix que els polítics es dediquin en cos i ànima a fer quelcom productiu i assenyat per sortir de l’atzucac en que estem empantanegats, enlloc de dedicar-se a matar mosques a canonades I en aquest sentit, demanaria que ambdues parts fessin l’esforç definitiu per, encara que enterrar les diferències històriques seria massa demanar, almenys toquessin de peus a terra aparcant les escaramusses que avui no toquen i anessin per feina. És a dir s'ho maneguin com vulguin per posar el marcador de la confrontació a zero, recolzant una amnistia política general i generosa per deixar de banda les interminables pica-baralles, i posar-se a treballar en serio, colze a colze, per tirar el conjunt del país endavant, allunyant el perill que cada dia caigui més gent en la precarietat prèvia a la misèria econòmica, intel·lectual i social.
Perquè el conjunt del país no s’enfonsi cada dia més en una confrontació fratricida, i abans que ens arruïni sense remei i en tots els sentits, caldria que es posessin d’acord totes les parts en litigi en tres qüestions bàsiques: per part de l’Estat, aprovar una generosa amnistia per sortir de l’atzucac, tancant conjunturalment i sense reserves les ferides; per part de Catalunya, sense renunciar a cap de les seves reivindicacions, independència inclosa algun dia per una via consensuada i no traumàtica, desdir-se solemnement de fer-ho a tall d’arrancar naps enfrontant les respectives comunitats. I, finalment esclar, fer pinya tots junts per treure el carro del pantà d’arenes movedisses en que s’està enfonsant cada dia que passa enmig d'aquest ambient tèrbol. A la meva manera de veure, cal enterrar les destrals (les físiques i les dialèctiques) per pactar una treva i començar a treballar tots, colze a colze, per aconseguir no només surar damunt l’aigua pantanosa sinó pujar a una barca el més sòlida possible per sortejar els remolins i els xucladors. ¿Creieu que el clímax hi acompanyarà o estem condemnats a ensorrar-nos una mica més cada vespre desgastant-nos lluitant en contra de molins de vent? Jo, francament, penso que mentre dediquem més esforços a remenar la merda que a treballar agafats de la maneta, aquest país – repeteixo, considerat en el seu conjunt territorial – a cada sortida de sol farà més pudor de cadàver.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada