No en volia parlar més del bisbe de Solsona després que dilluns passat vaig despatxar al blog l’astracanada de l’ara senyor Novell, amb una frase del mestre Pla, manllevada del seu Quadern Gris, llibre que venero com si fos una mena de bíblia laica. Però després que la incontinència verbal de sor Llúcia ha dit el que ha dit del fins ara prelat, insinuant que no gira gaire rodó i que darrera les aparences d’una història d’amor hi ha molta tela per tallar, des dels mitjans de tots colors, inclosa la claveguera on desemboca la porqueria que arrossega la xarxa, se n’han dit de l’alçada d’un campanar; però, la que més m’ha desbaratat, francament, és l’al·lusió a una possible possessió satànica del fins ara exorcista major del bisbat solsoní. Jo em pensava que l’infern ja havia passat a la història des quan Joan Pau II va corregir el concepte tradicional de l'infern durant el seu papat. A l'estiu de 1999, exactament, Karol Wojtyla va presentar alguns dubtes sobre l’existència de l'infern i va proposar una realitat espiritual més amable als catòlics. Va parlar sobre el cel, el purgatori, l'infern i el diable sense embuts. Del cel va assegurar que no era "un lloc físic entre els núvols" i a l'infern el va definir com "el destí dels qui s'aparten de Déu", mentre que del Purgatori va dir que era com un estat provisional de "purificació", sense situar-lo geogràficament enlloc, i en quant a Satanàs va afirmar que: "estava vençut perquè Jesús ens ha alliberat de tenir-li por".
Però, el seu successor, el papa Ratzinger, el que va nomenar Novell bisbe quan potser encara al noi li faltava un bull, en el bon sentit de la paraula, va declarar al diari “La República”, l’any 2007, que: “l'infern, del qual fa temps que se’n parla poc, com si se l’haguessin polit al quarto dels mals endreços, existeix i és etern". Una declaració solemne que trencava les oracions al seu antecessor, que havia posat en quarantena l’existència de les calderes d’en Pere Botero, Satanàs inclòs. Em sembla que en aquesta qüestió doctrinal, el pensament del bisbe Novell s’avenia més amb el tarannà teològic fonamentalista del papa Benet, sobre el paper i la influència del dimoni (potser per aquesta raó, el precoç prelat de Solsona es va especialitzar en els exorcismes). I qui sap, posats a especular, si el seu sobtat enfitament per la Silvia no va aparèixer després de llegir “El infierno en la lujuria de Gabriel”, novel·la de culte del diable, que va escriure la seva amistançada. En parlar d’exorcismes, però, és obligat referir-se als apunts que mossèn Cinto Verdaguer - per cert, també acusat pels seus col·legues eclesiàstics d’estar posseït i de ser un llunàtic -, va prendre sobre la marxa durant les sessions d’exorcisme practicades a l’Oratori de la casa Miralles, de Barcelona, entre els anys 1890 i 1893, textos recopilats i comentats a bastament per l’historiador Enric Casasses. La singular baixada de mossèn Cinto als inferns, que incloïa una crítica ferotge als estaments clericals de l’època, li va costar la bona reputació. En aquelles notes del príncep dels poetes catalans, el dimoni es descriu de maneres molt curioses: per exemple, com “una màquina d’escórrer cors”, o com “el cranc de la terra”. “L'Europa geperuda - va escriure Verdaguer - fa servir com a crossa per caminar a Satanàs”.
Per cert, en qualsevol referència a l’infern i al dimoni no es pot deixar de banda el llibre “El diable és català”, escrit per la periodista i mestra Silvia Lagarda-Mata (quina casualitat, una altra Silvia!) que, entre d’altres hipòtesis polèmiques destaca l’afirmació que les calderes d’en Pere Botero es troben al vell mig del centre de Catalunya i, encara que no ho digui expressament, es dedueix que Satanàs podria tenir ascendència catalana, com la que uns quants desvagats li busquen a Colon. Diu la Silvia (no la parella del bisbe, sinó l’escriptora) que: “la terra més ufana del món mundial (Catalunya) és també rica en sectes satàniques, aquelarres, misses negres, pactes demoníacs, possessions i exorcismes". Collons! Ai, perdoneu, però és que no me n’he pogut estar de renegar. El cas és que el vocabulari català potser sí que és un del més prolífics en sinònims del dimoni, com banyeta, bufarut, mestre boc, Pere boter, Xirivella i un llarg etcètera. I molts de racons del territori es relacionen amb el director de l’infern: el cau del diable, a Montjuic; la gorga dels dimonis, a Olot; l’allisador del diable, a Sarroca de Bellera; el pou de l’Erm, a Manlleu; la pixarada del diable, a Fígols d’Organyà; la mà del diable, a sant Julià de Ramis; l’abric de l’infern, a Tossa de Mar, i així podríem descabdellar un extens repertori. I no oblidem que durant l'edat mitjana l’església catalana era un referent de consulta de manuals d’exorcisme.
Resumint, jo no sé si al senyor Novell l’ha posseït el dimoni com a venjança per voler-lo foragitar a base d’exorcismes de cossos que presumptament en banyeta havia okupat, però sí que tinc entès que la majoria dels casos de suposada possessió demoníaca es confonen amb trastorns mentals, i malgrat que en els cursos d’introducció a l’exorcisme, que periòdicament imparteix l’Ateneu Pontifici Regina Apostolorum, s’ensenya que no es pot menystenir la influència del maligne ni frivolitzar-la, es reconeix que les possessions demoníaques autèntiques són una minoria insignificant. La doctrina de l'Església Catòlica estableix que tots els éssers humans estan sotmesos a temptacions, però només en uns pocs casos que es poden comptar amb els dits d’una mà, Satanàs realment ha ficat la banya com a rellogat al cos d'una persona; en tot cas, seria llavors quan es requeriria l'ajuda d'un exorcista, sempre que el presumpte posés sigui creient. No obstant això, els experts recomanen que abans de sotmetre ningú al terrorífic ritual d’un desnonament satànic, primer s'ajegui el presumpte posseït al diva d’un psiquiatra. Coincideixo amb sor Caram que, en aparença en les aparicions públiques, el bisbe Novell a vegades tenia rampells de hiperventilació, però d’aquí a dir que necessita un exorcisme em sembla que es fer-ne un gra massa.
A la meva manera de veure-ho, doncs, jo recomanaria que el deixéssim tranquil perquè que es busqui la vida com a perit agrònom o del que sigui, però sobretot que pengi els hàbits d’una vegada per pagar el pecat d’escàndol, el més gros en que pot incórrer un “ministre de Déu”. I espero que no es deixi temptar per la possibilitat d’explotar lucrativament el morbo de la seva grotesca peripècia, mitjançant qualsevol de les possibilitats que li oferiran a dojo els que viuen de remenar la merda i servir-la a un públic afamat de xafarderies pujades de to. Segons males llengües, l’editorial de la Silvia surienca ja està fent números sobre si els convé llançar una nova tirada de les seves obres, ara que per fi tenen requesta. Posats a fer, suggereixo que les possibles reedicions vagin encapçalades d’un pròleg del senyor Novell, que sempre anirà bé per treure's un sobresou, ara que la parelleta d’enamorats necessitarà fer caixa per bastir la futura llar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada