(Aquest conte el vaig escriure en homenatge a l’amic pintor Josep Vila Closes, traspassat la primavera del 2005. El relat va guanyar el primer premi del 5è Concurs de Poesia i Narrativa de l’AA.VV. Plaça Catalunya, de Manresa, l’any 2009)
I)- Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou, veient com a aquell carallot li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot mentre ho explicava el deix de papissota que li havia quedat a la nena després de la trompada, per fer més gràcia. Des d’aquella traïció, la nena va deixar dit a sa mare que no volia veure més aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que no pensava fer-li’n gaire cabal del que li acabava de dir.
- A què ve ara, aquesta sobtada
rebequeria? – li va preguntar, fent aquell posat de màrtir que a la nena tant
fastiguejava, i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret manllevat de
la seva colli-ta de frases fetes. En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: -
no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!
Sa mare, no només no l’entenia sinó que
no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a
tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que
havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés, ja que no
deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a
escanyolida, que fer-ho amb una fardassa de quasi disset, que s’hi havia tornat
a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho
engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa per no fer-li
mal; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan
carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.
En el seu estat, no és que li
entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això
li sabia greu que, justament sa mare, no fes una mica més d’esforç per
creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era
com si respongués a una mena de penitència auto-imposada per purgar vés a saber
quin pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora l'abnegació amb sa
filla – un miracle impossible per a la nena. No ho podria pas assegurar amb
tota certesa, però a vega-des se li acudia que sa mare patia del mal de
“sentir-se culpable”. El que no tenia volta de fulla era que es negava a
acceptar – tossuda com una banya de marrà – que sa filla es quedaria
definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.
No obstant això, el que més li dolia a
la nena era que sa mare no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com
una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i
patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot,
amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que sa
pare va agafar de gairell i una mica massa de pressa. Segons sa mare, per culpa
d’ella que havia posat nerviós el pare de tan repetir-li que anés amb compte
perquè darrerament conduint s’envelava massa. Aquest era el drama que d’ençà de
l’accident s’havia instal·lat a casa: que sa mare feia cinc anys que es
consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre
tots dos – ella i el seu home - li varen fer a sa filla, perjudici del que
voldria rescabalar-se'n com fos per treure’s de sobre aquella obsessió
malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment maliciós ni de
cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare li fes cas quan li
explicava que tot sovint la feia petar amb el pare mort, des del finestral del
seu dormitori. Però, vertaderament, qui se la podia empassar una bola com
aquesta?
II)- Mai hauria dit que amb el pare mort pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si l’entenia: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava tant el pensament que s'anticipava a la resposta. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegés davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava vagament, d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar pel balcó acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.
De bon principi, com us dic, venien de
bracet tots plegats; però d’un temps ençà ja gosaven, rai, de treure-hi el nas
al finestral tot solets i, sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant
una bona estona pel balcó fent-li companyia. No pas sempre, ja que alguns dies
més aviat aquelles trobades semblaven visites de metge: passaven de
resquitllada com si els visitants tinguessin molta feina endarrerida. Però
sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que importa. Inclús
alguna vegada acompanyaven son pare gent que a ella no li sonaven de res
d’haver-les vistes al barri, però amb els quals de seguida també feia barrila.
El pare, en canvi, era més car de veure,
però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple,
portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria
il·lusió de saludar. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu
de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes,
aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel
carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida, la deixava fer-hi
una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits –
a la tela del quadre que enllestia contrarellotge.
El senyor Josep, aquell dia que el pare
va portar-lo al balcó, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava
a l’escola, a dos amics que volgué presentar a la nena: - Mira, patufeta,
saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pinta mones com jo, que ha
ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament entre tots tres anem a
plantar els nostres cavallets al cim de Coll-baix, per deixar-nos embriagar per
la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.
Quan, trasbalsada i sense poder-se’n
estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot, fil per randa
al seu cosí, aquest se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li
va petar de riure a la cara, com un imbècil.
III) - En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil d’entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de saludar-la no sabéssim què dir-li i fotessin el camp, abandonant-la sota un cobre-llit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare palplantat davant el finestral. De primer, no era més que un núvol despistat; però, en parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamon el contorn precís del rostre enyorat. En adonar-se que la nena l’havia reconegut, son pare va somriure-li i picant l’ullet amb picardia, li va dir: - què et pensaves, princesa, que no ens veuríem mai més?
Allavonces li va revelar el gran secret
del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel cel
dels pobles i viles on varen viure. Però no tots ho fan, només els que accepten
ressuscitar d’aquesta forma reeixida. Son pare li va assegurar que convertir-se
en núvol era la forma més agradable de trascolar l’eternitat, sobretot si
s’aconseguia trobar una bona colla d’amics núvols amb qui avenir-se.
Els núvols, li va confessar son pare que
malgrat no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent
arrossega i escampa, en quins lloms s’hi enfilen els esperits, afaiçonant-los
amb llur personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu
efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres
de secà i les flors dels balcons i terrasses de les ciutats. El que passava,
però, és que no tots els núvols es deixaven muntar pacíficament. Alguns estaven
posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades del mar -
per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com
poden, carregant panxades d’aigua o de pedra en glopades amenaçadores,
barallant-se violentament entre elles fent saltar llamps i centelles a cada
trompada.
Mentre son pare, embolcallat en el núvol
tranquil en que viatjava aquell matí, li explicava tot això, la nena barrufava.
Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus
amics, sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan
simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li
va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja.
Tant contenta com se sentia i sa seva mare, en canvi, només tenia ganes de
plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho
trobaran el dia que pugui ésser lliure en un núvol com son pare o el senyor
Vila Closes.
IV) - Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De sobte, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral, per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, s’haurien adonat que només el balcó de la casa de la nena estava mullat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada