Ja em faig càrrec que avui proposo reflexionar sobre un tema tan delicat, que una mena de protocol convencional no escrit recomana passar-hi de puntetes. Possiblement per aquesta raó, a pocs dies d’haver començat el curs escolar costa de parlar obertament de si l’assetjament (bullying) va a la baixa o potineja més que mai a les aules. Aquesta paraula anglesa s'utilitza per identificar la intimidació que es defineix com la violència mental o física, exercida individualment o en grup, per estudiants contra companys considerats més dèbils que no són capaços de reaccionar, sigui perquè estan cagats de por per naturalesa, o perquè se’ls ha fet sentir inferiors a base de cruels i recargolades humiliacions psicològiques. A les aules i a les seves rodalies aquesta pressió psicològica es caracteritza per conductes intimidatòries d'amenaça, d’aïllament i de tirania, que duen a terme des de criatures a adolescents considerats “dominants” sobre companys que no se sabem espolsar de sobre els voltors que els assetgen no pas esporàdicament, sinó de forma persistent durant setmanes, mesos, i fins i tot anys.
Laia Vicens, en un article publicat a l’ARA el mes de juny va denunciar el bullying com una plaga social que es manté a l’ombra d'una societat estabornida, recalcant que segons una enquesta feta per Amalgama7 i la Fundació Portal, un terç dels estudiants (des de primària a la universitat) reconeixien que, almenys una vegada, havien exercit assetjament contra un company de classe. Un informe realitzat per la Fundació Barça a través d’Adolescents.cat revelava que el 54% dels adolescents de Catalunya han estat implicats en casos de bullying, directa o indirectament, com a agressors, víctimes o testimonis passius o actius. Però el més preocupant de tot plegat són aquestes altres dades extraordinàriament alarmants, que es desprenen de les opinions dels enquestats: tot i que hi ha mesures per impedir l'assetjament, un 80% considera que continua existint; un 30% confessa que si s’hi trobessin no sabrien com demanar ajuda i que, en tot cas, només un 20% ho faria a través del professorat. Total: que les conseqüències d’aquesta lacra, es vulgui reconèixer o no, cadascú se les llepa com pot per les cantonades.
I és que, llevat de poques honestes excepcions, l’establishment docent tant públic com privat, però sobretot el de caire confessional, no en volen sentir-ne a parlar gaire ni de la remota possibilitat que als seus col·legis concrets passi res de semblant I si bé no hi tiren descaradament terra a sobre de les escasses denuncies que es presenten, tampoc es moren de ganes d’encetar cap debat a fons per arribar a les vertaderes arrels del problema, peti qui peti. Tanmateix, l’assetjament escolar potenciat des de les xarxes socials ha estat amagat sota un incomprensible silenci administratiu institucional, sigui per manca de recursos o per no saber com afrontar un problema que malgrat es manifesti preferentment a l'escola té arrels molt diverses. Òbviament, aquest silenci abona el terreny a que els assetjaments es desenvolupin cada vegada amb una violència increïble que fa baixar les defenses tant de l’alumnat com de les famílies que en pateixen les conseqüències i que s’està convertint en una xacra que, sobretot si s'alimenta de complicitats covardes, contamina tot el que troba, no obstant uns quants intentin barrar-li el pas.
Puc parlar de bullying amb cert coneixement de causa perquè en vaig ser testimoni directe, fa més de cinquanta anys ja que aquesta xacra ve de lluny, en un col·legi religiós de Girona. Precisament la inhibició del nostre senyor “prefecte” va ser la causa que, en el meu cas particular, perdés la fe en els homes d’església, ja que no m’entrava en el meu caparró d’adolescent candorós que els que predicaven la caritat cristiana i l’amor al pròxim, i que glopejaven cada nit aigua beneita per rentar-se les dents i l’ànima, per-metessin que es fes escarni durant mesos d’un company per un defecte, en aquest cas estètic (unes dents davanteres que li sobresortien com pales), vexant-lo amb un motiu tan repugnant com “ratassa”, sense que ningú parés els peus als botxins directes d'assassinar l’autoestima d’aquell xicot. Autoestima que, segons els manaments de Déu, es tenia de respectar per damunt de tot, a qualsevol persona. I no devia ser pas un cas únic, ja que d’altres testimonis de caps d’escolars caps d'esquila se n’han sentit pels descosits; com tampoc és cert que avui d’assetjament tant a l’escola com a la feina, que aquesta n'és una altra, no n’hi hagi. El que passa és que no es vol admetre per no fer mulladers innecessaris. Fins que un dia un d’aquests adolescents fastiguejats pels seus companys es suïcida i l’alarma social es dispara i tots els hipòcrites del món surten dels armaris per estripar-se les vestidures fent propòsits d'esmena que no duren ni un telediari.
I per si no teníem pocs maldecaps, fa un parell de temporades es va posar de moda una derivada de l’assetjament, l’anomenat “cutting”, que no és altra cosa que un indicador infal·lible d'una predisposició suïcida, ja que qui ho practica sembla com si abans de llevar-se la vida intentés descarregar l’angoixa insuportable fent-se talls als braços, a les cuixes o a la panxa, amb cúters, tisores o ganivets. En principi, quan nois i sobretot noies comencen a mutilar-se d’aquesta manera no pretenen cridar l’atenció ja que es tapen i dissimulen les ferides, ni tampoc camuflar impulsos o tendències malaltisses cap al suïcidi perquè encara no se l’han plantejat com a solució definitiva, sino simplement per esbravar-se emocionalment de les frustracions que experimenten, i sobre les quals massa sovint no troben amb qui poder-se recolzar sense complexes ni suspicàcies.
A la meva manera de veure, doncs, la societat laica, corrupta, hipòcrita i, sobretot, desestructurada d’avui dia, té un problema i una responsabilitat molt greu amb una part important del jovent que puja. Un problema en el qual els mitjans hi tenen una bona part de culpa en atiar-lo, ja que no tenen cap mirament sinó més aviat tot el contrari en promocionar temeràriament personatges poc exemplars en quan a valors i conductes ètiques, que converteixen en mediàtics, de manera que molts adolescents, a falta referents autèntics imiten herois desguitarrats i hiperventilats que s’han posat de moda artificialment, prescindint de la seva escassa solvència intel·lectual i moral. Però, esclar, no hi ha pitjors mentides que les que ens diem a nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada