ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó que mereixen ser escoltats)

INCIVISME.- D’arreu es fan i arriben cada volta més queixes sobre la degradació i brutícia escampada en tants i més espais públics i naturals, tot plegat conseqüència d’una manca de respecte vers els altres i d’incompliment de normes bàsiques. No es deixa d’embrutar pensant que algú altre ja ho netejarà. Tan-mateix, una manera d’egoisme més. Crec que és general i sobta veure’n el contrari, fins i tot ens sorprèn. Des de quan cal deixar bruta una platja després d’haver-hi anat? Per què cal deixar brut un carrer després de seure-hi, tal com ara es fa en petits grups per beure o parlar? Per què hi ha tants gossos sense fermar per llocs on no haurien d’estar sense algú responsable? La imatge, per exemple, de cada matí de Sant Joan de persones netejant les platges després de la revetlla mai no l’he entesa. Tan difícil és que cadascú deixi l’espai que hagi usat net, tal com era a l’inici? La degradació és un reflex de com ens tractem mútuament, alhora que aquest és un reflex de com som com a país. Mentrestant, la inversió econòmica que cal fer de neteja i regeneració dels espais naturals o públics bé podria ser emprada en part en altres necessitats si ningú no els degradés. (Eulàlia Rodriguez Pitarque – Diari de Girona)

TAXA PER MANTENIR CARRETERES.- A Catalunya fa molts anys que paguem per circular per doble via. Si sorties d’aquesta autonomia direcció a la comunitat autònoma de Madrid o Andalusia, quan passaves Saragossa, no pagaves res, era totalment gratis. Ara la Generalitat, que pensa molt per nosaltres, posa el crit al cel i ens vol posar una vinyeta per la contaminació, i el govern central també pensa a instaurar alguna cosa per al manteniment de les carreteres. Llavors, durant els anys i panys que s’han passat sense pagar peatges Madrid, Andalusia, Extremadura i alguna autonomia més, ¿qui ha mantingut aquestes bones autopistes i autovies? Doncs que en prenguin nota i que aquí facin el mateix que a la resta d’Espanya que tenia aquests privilegis. (José Maria Lozano – El Periódico)

QUALITAT DE L’ENSENYAMENT.- Segons es desprèn dels primers textos que articulen la nova Llei d’Educació (LOMLOE), el que li interessa al Govern de Pedro Sánchez, i als seus socis radicals d’esquerra, és la presència de la perspectiva de gènere com a font inspiradora en l’ensenyament de les matemàtiques, la física o el coneixement del medi, o la insistència en la diversitat o el descobriment personal de la sexualitat no binària, entre d’altres disbarats. Propostes de perspectiva educativa que xoquen frontalment amb el dret dels pares que als seus fills, en el sistema públic i en el privat d’ensenyament, se’ls eduqui sense la pretensió d’imposar models únics de comprensió de la persona o de la realitat biològica que la configura. Lluny de preocupar-se per la qualitat de l’ensenyament, per la necessitat de l’exigència i l’esforç, per assentar l’autoritat de professor, el Govern s’entesta a una Llei d’educació que converteix l’ensenyament en una maquinària de modelar consciències mal·leables amb escassa capacitat crítica. (Jesús Domingo Martínez – Diari de Girona)

EL PAPER DELS PROFESSORS A L’ESCOLA.- El retorn del curs escolar posa en relleu la transcendental rellevància de la figura del professors. A fi de fomentar la consideració i el respecte que se’ls hi ha tenir, i procurar un clima necessari de convivència a la comunitat educativa, és necessari no només prestigiar socialment els mestres, sinó reconèixer-los jurídicament la seva condició d’autoritat pública en l’acompliment de la seva funció docent. Els professors tenen dret a rebre el tracte, la consideració i el respecte inherent a la seva funció per part de les famílies, de la resta de professors i personal. És fona-mental que les famílies col·laborin de manera pro-activa per la consecució del bon fi educatiu, sense en-torpir la tasca de l’ensenyament, evitant les deplorables agressions físiques i morals. L’educació és tasca primordial que ha de ser compartida amb responsabilitat per la família i el professorat en una comunió d’interessos que redundin en benefici de l’alumne, en el seu aprenentatge, en la seva formació i desenvolupament de la seva personalitat i benestar. (Josep Maria Torres – El Periódico)

EL BISBE NOVELL .- Conec el bisbe Novell des que va ser alumne meu. Ha estat també el meu bisbe. No entraré en cap debat, tret de remarcar la degradació d’una televisió pública submergint-se de ple (una tarda de dilluns) en allò que hom denomina escarni. El que fa més mal encara és que hi col·laborin cristians molt mediàtics, alguns dels quals reconeixen que sols l’han saludat alguna vegada i que, a més, s’erigeixen en portaveus de tercers. La caritat, com a virtut teologal per als cristians, no és sols donar menjar a aquell que té gana o ensenyar a qui no sap. Tal vegada ens hem oblidat, els cristians, no sols de com hem de parlar al germà sinó d’un altre fragment de l’evangeli molt més exigent. Tal vegada tingui raó un savi del meu poble que diu: “Al final, tots els extrems es toquen.” (Àngela Bosch – Diari El Segre)

L’ALCALDESSA COLAU.- Atureu-la, que algú aturi l’alcaldessa Ada Colau! Amb l’excusa de reduir el trànsit de la ciutat ha destrossat Barcelona, ha omplert els nostres carrers de boles de ciment, pilons de ferro, aparcaments de bicicletes, etc., per no parlar de les illes de vianants, per on passa qualsevol artefacte amb rodes sense res¬pecte pels vianants. Ara s’ha posat en contra dels barris amb carrers petits i amb poc trànsit; per exemple, a Horta, a la part que dona a Valldaura els carrers que anaven cap aquí, ara van cap allà; la meitat del carrer és de pujada i l’altra meitat, de baixada, la qual cosa augmenta exponencialment el trànsit. Fins i tot ha desviat cotxes per un carrer que era totalment per a vianants. També vol fer desaparèixer les casetes del barri de la Clota i, si pot, els safareigs d’Horta, que formen part de la història del barri i de la ciutat (Victòria Pijuan Ciuró – Punt Diari)

APROVAR ELS PRESSUPOSTOS A SANCHEZ TÉ UN PREU.- Primer ens cal saber si volem una Catalunya independent o no. Si la volem independent, no podem continuar essent útils a l’Estat espanyol; mentre els siguem rendibles, oblidem-nos de la independència. La negació a l’ampliació és una resposta totalment legal, democràtica i justa. Cal tenir en compte que tenim un as a la màniga: els pressupostos generals de l’Estat; ens cal aprofitar les oportunitats que se’ns presenten i recordar que Espanya mai ha sabut negociar. La tornaran a espifiar i enviaran les forces repressives? (Alfredo Solé – Punt Diari)

EL LLOGUERS DE RENDA ANTIGA.- Darrerament surten moltes notícies de persones vulnerables i sense diners que no poden pagar el lloguer del lloc on viuen i, afortunadament, tot i els pocs recursos que té el nostre país, s’estan establint mecanismes de protecció per a aquest sector de la població. Hi ha, però, casos que són justament el contrari. La llei que un dia es va aprovar fa molts anys protegeix els lloguers de renda antiga amb la idea de donar seguretat a persones que actualment són grans i que tota la vida han viscut en un pis que avui dia té una renda molt baixa. Però a vegades aquestes lleis no tenen en compte que hi ha abusos. És el cas de la meva mare, que, mal assessorada, va subrogar un pis a la filla d’un home que tenia un lloguer d’aquest tipus. L’home, que va morir no fa gaire, va passar els seus últims dies ingressat en una residència, mentre la seva filla, que ara té 56 anys, vivia tranquil·lament al pis de la part alta del passeig de Sant Joan a un preu irrisori pel que és la zona. A aquesta senyora, que té un BMW, un pàrquing en propietat i una segona residència en propietat a Cabrera de Mar, la llei la protegeix. Sobta, però, que tenint un pis a nom seu la llei no consideri que pot anar a viure a casa seva, o bé que si té capacitat econòmica per comprar un pis, no cal protegir-la gaire i actualitzar el lloguer a preu de mercat. No es tracta en cap cas d’una persona vulnerable ni amb pocs recursos, ans al contrari. El que em plantejo és si algú dels qui manen i tenen capacitat per modificar les lleis s’ha plantejat casos com aquests. Sovint algunes lleis aprovades en un moment donat i per protegir un tipus de població acaben essent un abús. (Imma Oliveres – Punt Diari)

LA TAULA DE DIÀLEG.- Entaulem-nos d’una vegada! Em refereixo a la taula de diàleg entre els go-verns de la Generalitat i d’Espanya, i ho escric en plorar perquè tots hi estem implicats, no solament uns quants representants (no hi poden faltar els caps dels dos governs). I per part dels catalans cal que hi anem amb voluntat i confiança segurs que podrem explanar bé els dos temes principals: l’amnistia i un referèndum pactat. Com va dir Carme Forcadell, “ de tot es pot parlar”, i ens cal anar al diàleg sense cap recel: els recels i les desconfiances creen més recel i més desconfiança. Ens cal anar-hi amb moral de victòria. Els representants espanyols podran desenvolupar les raons de les seves negatives a un referèndum pactat a Catalunya, a l’amnistia i al dret de retorn dels exiliats; i els respondrem amb tota la educació del món i segurs dels nostres arguments, però allò que no podem admetre és que aquests temes s’excloguin d’entrada de l’ordre del dia. Seria una forta trepitjada al dret d’expressió. (Maria Àngels Manén Folch – La Vanguardia)

LES CORTINES DE FUM.- Les notícies que dies enrere van encapçalar els informatius - una, la Fiscalia del Suprem titllant el rei emèrit de comissionista i que no sabem si arribarà a bon port, i l’altra, el comunicat oficial de Puigdemont desmentint amb explícita contundència el suposat “pla d’acció exterior” interceptat per la Guàrdia Civil -, en cap cas són fruit de la casualitat, ans al contrari. Les cortines de fum utilitzant l’independentisme s’han tornat el segell per excel·lència de la venjança espanyola més carca. Queda palès, doncs, que en el seu afany per destapar estratègies la policia més política fa i desfà a mercè dels que, conformats, es deixen aixecar la camisa i accepten les desinformacions més malintencionades. Tanmateix, sense haver-hi ni un pam de net, es continuen llançant punyals a la lleugera, deixant constància d’una realitat que, desencaixada, alimenta l’ego d’uns quants i n’escapça el d’uns altres (Susana Casanova González – Punt Diari)