dimecres, 1 de setembre de 2021

ENS VOLEN MATAR A PESSIGADES, SI ABANS NO ENS ESCANYA LA COVID

M’agradaria descartar que tanta insistència en desbordar-nos amb notícies amoïnadores, no obeeix a cap interès per desestabilitzar-nos i enfonsar-nos la moral, provocant-nos una mena de xoc de desesperació existencial, que ens faci cada dia més vulnerables a certes influències manipuladores. Qui sap si proposant-se desil·lusionar-nos de qualsevol esperança? Em costa de creure que aquest degoteig incessant de pronòstics sinistres, algú els estigui manegant com si volgués que ens aveséssim a viure sabent que una gota malaia ens penja sobre el cap. Em costa de creure, però quan més hi rumio no se m’acudeix altre explicació que les ganes de fastiguejar i boicotejar la tranquil·litat d’esperit, per justificar tanta insistència en parlar de l’increment desbocat del preu de la llum, de la imminent apujada salvatge del preu del gas, de la incertesa sobre el futur de les pensions i, sobretot, de sembrar tots els dubtes imaginables, alguns vertaderament rocambolescos, sobre l’evolució de la pandèmia. A qui li pot interessar d’abonar la mala maror? ¿Qui en pot treure profit de que la població, sobretot la més fràgil i vulnerable sigui per ignorància o per ser massa bonifàcia, se les cregui totes aquestes malastrugances?

En moments tan complicats com els que estem vivint, els governants haurien de maldar perquè la moral dels ciutadans no es desinflés i, per tant, no haurien de permetre que s’escampessin sense control ni les oportunes matisacions o desqualificacions immediates, noticies com les esmentades. Però no només el govern en té la responsabilitat de que en moments de tribulació es mantingui la calma, sinó que també tota la classe política hauria d’oblidar-se de les rivalitats electoralistes i contribuir a esbandir de l’horitzó, des dels núvols amenaçadors de tamborinada fins a les simples bromes que enterboleixen el sol, perquè als ciutadans encara que les passin magres almenys els hi quedi un bri d’esperança de que tot plegat no anirà de mal en pitjor. És una desgràcia i un mal negoci, en general, ofegar l’esperança; però, en el cas de la classe política és de males persones, tant li fa que sigui tolerat premeditadament com per negligència. L'espantall de l’encariment del rebut de la llum i de la tarifes del gas que li va al darrere, per exemple, no pot despatxar-se per part del govern marejant la perdiu sense comprometre’s amb mesures de correcció immediates, per a no afegir més maldecaps a unes persones que no saben ni que de què se’ls hi està parlant i només pateixen perquè el seu desnerit pressupost domèstic peti en qualsevol moment.

I un president del govern seriós tampoc pot anunciar en seu parlamentària una reforma del sistema de pensions que consagri el dret de mantenir el poder adquisitiu, en base a un preacord entre els agents socials, i que el principal partit de l’oposició anuncií que no li donarà suport, amb arguments de pa sucat amb oli, simplement per tocar el botet. I és que els pensionistes ja n’estan tips de que se’ls enganyi, manipuli i immoli per mers interessos partidistes i electorals. Alguns podem agafar-nos aquests sainets diaris amb relativa calma perquè estem avesats als putxinel·lis polítics; però, hi ha molta gent que quan escolta aquestes desavinences entre els que tallen el bacallà es disgusta, hi pateix i no dormen tranquils. Una classe política que realment es preocupés pel benestar del poble, governant o contribuint a que es governi bé des d'una oposició constructiva, com asseguren els papers molls de les declaracions de principis dels partits, no hauria de permetre que els ciutadans visquessin sempre amb l’ai al cor. Per aquesta raó, en vistes de la seva manera d’actuar no queda altra remei que concloure que les basques, els insomnis i les migranyes dels ciutadans els importen una merda.

Només fan pinya per defensar els seus interessos, no faltaria més! Que ja es conegut que la generositat ben entesa comença per ser esplèndid amb un mateix. Conseqüents amb aquesta praxis, després de cada girada de truita els polítics cessants es recol-loquen ràpidament a tot arreu, i a Catalunya no són manxols. Cap polític es queda sense menjadora i si no n’hi ha de disponibles se n’inventem; és quasi una norma deontològica de la política: jo et recol.loco avui tu em recol.loques demà! Passa a tot arreu, ja us ho ben asseguro. Sempre hi ha consells d’administració o institucions públiques que fan de recollidor d’alts càrrecs defenestrats temporalment pels resultats de les urnes. No cal que se n’avergonyissin, perquè democràcies més reputades i antigues que la nostra, tan tendre, tenen també moltes vergonyes per tapar-se: un cas paradigmàtic fou el que tot un canceller de la puritana Alemanya, en Gerhard Schoröder, que en deixar la política va aterrar a la presidència del consell d'administració de la principal empresa energètica de Moscou. Per tant, ni els Aznar, Felipe Gonzalez, José Montilla i tota una colla d’il·lustres ex-polítics fan mal paper a l'hora de “deixar-se estimar” per les oligarquies. Pobrets polítics jubilats! No vull ni imaginar-me com deuen patir aquests dies, veient com les companyies energètiques de les quals són consellers de tramoia, fan l’agost a costa dels pobres mandingues acollonits per la perspectiva de no arribar sense problemes a final de mes, si el proper hivern volen escalfar la seva llar com cal.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada