No és meu el pensament, és un aforisme tibetà per plantar cara els insults i les ofenses, siguin a persones físiques o a ideologies. Els insults o penjaments són paraules cantelludes que utilitzen males persones amb la intenció de fer mal, sovint simplement per fer mal o ofendre. Esclar que com a qualsevol mortal, quan t’insulten el primer que et passa pel cap i que et ve de gust és no deixar per l’endemà respondre “adequadament”; però, potser l’actitud més aconsellable seria limitar-nos a “contestar”. I és que malgrat els mots “respondre” i “contestar” solen emprar-se com a sinònims, igual que en molts altres casos del vocabulari domèstic cada paraula té matisos i en el cas dels insults jo diria que s’escau més “contestar” que no pas “respondre”, quina paraula té un significat més neutre, potser administratiu fins i tot. Steve Jobs, el carismàtic informàtic fundador de “Apple”, a qui els seus detractors li han arribat a dir de tot, recomanava mitja dotzena de consells sobre com reaccionar davant un insult personal, i el més sorprenent de tot és que, a part d’allò de comptar fins a vint abans de badar boca, aconsellava donar per la banda a l’insultador. “Si se li dona a entendre que té una part de raó, se’l deixa desarmat i s’hi pot parlar” – deia convençut del seu mètode.
El gat vell en política, Joan Tardà, que com sabeu és dels que no té pèls a la llengua, opina semblant a Jobs tant si es tracta d’insults personals com col.lectius que bescanten els drets civils de les persones o de l’activitat democràtica com a forma de conviure; però, recomana contestar a la catalana: “cívicament, pacíficament i democràticament”. El republicà assevera que actualment s’està intentant crear a aquest país un escenari “en que sigui possible criminalitzar processos democràtics”, i demana no caure en el “parany”. “Ens volen violents, volen respostes desaforades”, reflexiona. I afegeix que quan el que està en joc ja no és l’opció o no a la independència, sinó els mateixos drets civils: - “l’hora és greu i toca respondre”. Tanmateix, el filòsof Josep Ramoneda, davant la proliferació d’insults, desqualificacions i rampells d’odi, proposa uns quants criteris per tornar-s’hi com cal: "a) llibertat d’expressió, i que cadascú digui el que vulgui i que cada espai mediàtic sigui lliure de decidir a qui vol donar veu i a qui no, que serà al mateix temps una bona manera que cadascú es retrati; b) combat ideològic, però no tant per la via frontal del cos a cos com per la via de la crítica sistemàtica de qualsevol idea o proposta que porti la música recurrent de l’extrema dreta: masclisme, franquisme, neofeixisme, racisme, xenofòbia i un llarg etcètera; c) aïllament, ni una sola complicitat política o de qualsevol altra mena amb els partits que vehiculen aquests discursos, i d) una reflexió seriosa sobre per què aquests grups reben reconeixement i acceptació, que té molt a veure amb el desconcert de la socialdemocràcia i de l’esquerra en general, que en el pas del capitalisme industrial al postfinancer han perdut, si se’m permet dir-ho així, una part del poble".
És curiós, però fa trenta i pico d’anys que aquella TV3 que sovint es critica per “adoctrinar” l’audiència, va tenir la bona idea d’emetre una sèrie – Bola de Drac – que va donar l’oportunitat a milers de nens catalans d’aprendre a substituir el vocabulari groller d’insults i renecs que sentien a casa o inclús entre els amics (des de fill de puta a subnormal, per recordar-ne dos dels més corrents), per un reguitzell de paraules més divertides i suaus, dites una mica a tall de broma i, sobretot, malgrat qui les emprés estigués enfaristolat en una crisi d’empipament, feien menys mal les del lèxic d’en Vegeta, el superguerrer més malcarat i carismàtic de tot l’espai exterior. Paraules com Microbi, Mig pollet, Petarrell, Merda seca, Manefla, Patata, Pallasso, Sabatot, Fantasmot, Baliga-balaga, etcètera, feren forrolla durant una llarga temporada als patis de les escoles i llars d’infants.
Per desgràcia, d’aquell lèxic amable ja en queda poca cosa menys que el record, i s’està imposant de nou entre la mainada un vocabulari sovint importat i bastant més groller i agressiu, que inclús els guionistes de produccions audiovisuals de gran audiència no estalvien, suposo perquè pensen que la grolleria, els insults i els renecs recargolats i a mig camí de l’ofensa cruel, retraten molt millor la realitat social del món en que vivim que no pas els reprimits mots que engargamellaven els personatges d’aquella mítica sèrie japonesa, que no obstant el rerefons de violència o d’acció que no podia es dissimular, almenys mimava el llenguatge. Avui, vés a saber com, o potser sí que ho sabem però considerem millor callar-nos-ho perquè és “políticament incorrecte” manifestar-ho. És a dir: que l’aiguabarreig producte de la diversitat cultural que predomina a les aules, als esbarjos i, sobretot, als locals d’oci, és el culpable de que aquelles “carrinclonades” col·loquials del Bola de Drac i d’altres com els Super Tres, hagin passat a la història sense que des de les llars, els pares facin gran cosa per redreçar la deriva que està prenent el llenguatge quotidià i, en certa manera l`educació en general, entesa com el clima que s’hauria de respirar entre fills, pares i docents perquè es recuperin els sentiments, els instints, els pensaments i els valors indispensables per avançar. L’actiu més important de qualsevol persona és la seva ment, independentment de com es guanyi la vida. Qui sap si per aquesta raó es dona tanta importància a la salut mental. Espero que amb aquesta reflexió hagi donat resposta a la pregunta de l’amiga Magda Escola, sobre com reaccionar davant els insults. Si no ho he aconseguit, és que no en sé més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada