divendres, 3 de setembre de 2021

RECORDEU QUAN ENVAÏEN ELS CARRERS EL CAÇADORS DE POKÉMONS?

 Poc s’imaginava ningú, encara que sempre hi ha “savis” que diran que ells ja ho varen pronosticar, quan en aquell llunyà febrer del 1996, des del Japó la factoria Nintendo va parir la bessonada de Pokémons Vermell i Verd, criatures en anus transformar-se en Pokémom GO encara no fa quatre dies, la moda d’atrapar animalons pel carrer, llançant-los unes boles màgiques, acabaria enganxant tanta gent i que els dòlars entrarien a palades a les arques dels propietaris d’en Pikachu i companyia. Encara menys era previsible que fins i tot aquella bogeria persecutòria de “monstres de butxaca”, basada en la teoria de la “realitat augmentada”, obligués a posar a la venda una assegurança contra els riscos que implicava l’addicció als fanàtics de Pokémon GO, després d’una cadena d’accidents que aquest videojoc havia provocat arreu del món, simplement per badar els seus practicants abduïts per la màgia de l'encanteri col·lectiu. Tanmateix, els serveis de seguretat d’Israel prohibiren la caça de Pokémons prop de les bases militars per por que amb l’excusa de fotografiar-los (era l’eina emprada) es revelessin detalls sobre instal·lacions secretes.

Els defensors de la moda o del fenomen argumentaren que tots els jocs Pokémon tenien un important component social, atès que era impossible anar de cacera en solitari sinó que es necessitava almenys la complicitat d’una altra persona i, si era possible, de tot una quadrilla de gent, que es coneguessin o no prèviament entre ells, tenien com a comú denominador pertànyer a l’anomenada “generació Z”, que identificava entre els encaterinats per la xarxa social els joves nascuts entre mitjan dels anys noranta i el dos mil . Diuen que la novetat va agafar tothom desprevingut, començant pels analistes que ja donaven per amortitzada la febre Pokémon, els mateixos jugadors-usuaris que consideraven que la imaginació havia tocat sostre i que ja no tenia “ganxo”, i mateixa Nintendo que havia quedat sorpresa quan els seus servidors desbordats per tantes descàrregues empentaren els Pokémons en pocs dies a l'èxit acaparant les audiències de WhatsApp, Instagram o Snapchat.

No és cap disbarat assegurar que foren milions les persones caminant com boges pels indrets més diversos del planeta a la cerca de Pokémons fugitius, muntant un espectacle urbà que anava des del sublim al grotesc. Enmig d’aquella eufòria esbojarrada s’alçaren opinions crítiques escandalitzades denunciant, com per exemple ho va fer el polític Roca Junyent, el fet que: “milers i milers de persones, instal·lades en un món virtual, es dediquessin a un joc que els obsessiona, els allunya de la feina i les obligacions, sacrifica la família i fa de l’oci gairebé una addicció”. ¿Seria veritat que les caceres de follets japonesos virtuals esdevingueren, premeditadament o per pura casualitat, com un refugi per fugir de la realitat i que, en certa manera, un pokèmon eliminat, representava subliminalment eliminar un problema personal? La pandèmia va afectar com a moltes altres entreteniments també a aquesta moda i pràcticament avui la fal·lera per les caceres en grup de fantasmes virtuals ha passat a la història; però, si les especulacions sobre la intencionalitat maquiavèl·lica del llançament d’aquella moda per servir-se d'un joc grotesc per socialitzar i inhibir-se de les males notícies, de les incerteses i de trencar-se el cap a la recerca de solucions, vaja quin futur esperava a la generació Z!

Per cert, ¿recordeu que més o menys vint anys enrere, Tamagotchi, la primera mascota virtual també va hipnotitzar o embruixar a milions d’usuaris de tot el món, en l'intent de fer-los responsables de la vida d’un alien indefens que es deia Pou? En teoria era un joc innocent destinat a nens, però va fer forrolla entre els adolescents i fins i tot més d’un adult. Recordo que alguns presumptes experts en psicologia recomanaven aquest joc a persones solitàries, introvertides i amb importants dèficits d’empatia i d’autoestima. Només llançar-se al mercat se’n van vendre carretades de models que en poc més d’un any arribaren als 40 milions. I això que només es tractava aparentment de quelcom semblant a un ou en una petita pantalla i tres botons mitjançant els quals el propietari del joc gestionava la vida d’una mascota tan singular que es moria si no s’estava per ella cada certa estona, envolada de merda virtual. La idea va aconseguir en tres anys vendre’n 78 milions i la seva clientela es va estendre inclús a moltes residències de gent gran que mataven la soledat "cuidant-se" d'aquella cosa. En Pou era un alien entranyable encara que semblés un ou, una patata o una pedra, amb ulls i boca. La seva aparença es podia personalitzar al gust de l’usuari i l’aplicació tenia moltes opcions, malgrat el mecanisme era idèntic que el de qualsevol altre joc de mascotes virtuals: se li havia de donar menjar, vestir-lo i cuidar-lo perquè fos feliç. Però, sobretot ajudava a la socialització dels propietaris emocionalment esquerps, fent-los de cop responsables de la vida d’aquella coseta insignificant que desvetllava els bons sentiments i la tendresa, en una demostració de fins a quins extrems les persones poder ésser manipulades amb un bon esquer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada