dimecres, 29 de setembre de 2021

EN MANEL DIU QUE NO ÉS BO AGAFAR-HO TOT AMB PAPER DE FUMAR

En Manel, quan en té alguna per explicar no hi ha qui li aturi la xerrameca. Ahir diu que va trucar per feina a l’Ajuntament d’una capital de comarca, d’aquestes ciutats que per situar-la en el relat i en l’anècdota sense desvetllar-ne la identitat, podria descriure-la com una de les que territorialment formen part del ferro del catalanisme de soca-rel, de gent de la ceba, per entendre’ns. Diu que el va atendre una telefonista en un català impecable, que després de fer-li saber que la trucada podia ser gravada i que l’Ajuntament li garantia que no potinejarien les seves dades personals, el va deixar en mans de, per utilitzar les mateixes paraules i el to sarcàstic del meu amic, “la gestora de la tanda de trucades en espera”. Esclar, les trucades que no s’havien desviat a l’extensió adequada perquè, com li passava a en Manel, qui trucava no en tenia ni idea de quina era. Tot molt ben endreçat, si no fos que la diguem-ne administradora de tandes era un robot mecànic que s’expressava en un castellà que, en aquell context concret, feia fila o com dirien, precisament els castellans: “cantaba como una almeja”.

Davant la meva cara de sorpresa, no lligant caps de primer de què em parlava, en Manel va recalcar la seva indignació: - “Aquella cinta gravada no m’ha pas donat opció a escollir la llengua en que preferia que m’atenguessin, un detall que tenen amb la clientela fins i tot la Telefónica o qualsevol empresa de serveis d’àmbit estatal amb seu a Madrid”. Aleshores, adonant-se que jo encara no m’acaba de fer el càrrec de quelcom que per ell era una tragèdia, va aclarir-me: - “No és que tingués cap problema per entendre aquella bordegassa mecànica ja que els catalans, a diferència d’altres que es creuen més llestos i instruïts, des de les beceroles neixem bilingues i no ens n’avergonyim de parlar castellà tan bé, si convé, com els de Salamanca. El que passa és que em vaig quedar molt parat quan, després de donar-me la benvinguda en un català tan ben refilat, a continuació m’endinyessin una andròmina d’aquestes que ara resulta que es descriuen com exemples de “intel·ligència artificial”, un model que pel que vaig deduir, sigui per error, desídia o simplement falta d’educació, els seus pares putatius només l’havien programat en castellà”. A partir d’aquesta explicació complementaria em penso que vaig començar a entendre que l’emprenyament d’en Manel no es fonamentava només en que el contestador automàtic de l’ajuntament d’aquesta història, compromès de boquilla a defensar aferrissadament l’ús preferent de la llengua catalana en totes les gestions que es fessin en dependències municipals, “estigués consentint el nyap tan inexplicable com estrafolari – segueixo repetint les paraules exactes d’en Manel - d’atendre’m primer en català, i a continuació deixar que me les apanyés amb una impersonal maquinota o cinta gravada que només sabia castellà”.

Quan em pensava que ja s'havien acabat els retrets, el meu amic emprenyat ha continuat esbravant-se: “Però a més a més d’aquesta desconsideració i incoherència, resulta que l’autòmat dels nassos, a més de no saber català era un carallot que s’adormia a la feina o se la decantava tuitant amb desconeguts enlloc d’estar per mi. Quan va començar a monitoritzar en teoria la meva tanda a l’espera que algun funcionari municipal m’atengués, em va informar que en tenia dos al davant. Però no va trigar gaire a fer-me saber que ja estava en la primera posició dels que estàvem en capella. Menys mal, vaig pensar, que alguna cosa funciona. Però, ca! Amb una regularitat precisa, cada mig minut em penso, la cinta dels nassos em feia saber que continuava encapçalant la cua; però, després d’una bona estona – calculo que deu minuts ben bons – la cua virtual no avançava. Fins que vaig decidir deixar-ho córrer perquè com que era quasi migdia de divendres potser l’estressat funcionariat de l’ajuntament ja estava endreçant de cara al cap de setmana. Ara bé, quan el dilluns he tornat a repetir l’intent de que algú d’aquell ajuntament m’atengués, esperant tanda entre els que no sabíem el número d’extensió del negociat amb qui volien par-lar sense aconseguir superar mai la primera posició de la cua, la mosca ja m’ha pujat al nas, sobretot quan després de provar-ho tres vegades consecutives no he aconseguit que la merda de maquinota deixés de repetir com una cacatua la cançó enfadosa: “ocupa el número uno de la lista de espera”. Dit això, en Manel se m’ha quedat palplantat, amb un posat de preguntar-me: què et sembla de tot plegat?

Ho vaig voler comprovar de primera mà i vaig fer la trucada de la prova del nou a l’ajuntament en qüestió. Justa la fusta! Tal com m’havia relatat el meu amic de pe a pa, i que consti que me’n vaig assegurar del disbarat del contestador telefònic aguantant la cantarella d’aquella aplicació automàtica tan maldestre, que si no hagués tallat, encara aquella locutora perepunyetes m’estaria recordant que jo era el primer de la cua. No us xerraré de quin ajuntament es tractava, però us ben asseguro que la història és ben certa i que el municipi està governat des de temps reculats per nacionalistes (no d’esquerra republicana per si algú es fes el llest amb algun acudit sense solta ni volta), raó per la qual no puc entendre la pel·lícula que tenen muntada amb el seu contestador telefònic. (Si l'alcalde, que per cert és client del blog, em llegeix espero que no li agafi algun cobriment de cor si la cosa li ve de nou). Qui els hi ha marcat un gol tan còmic? Quin responsable de comunicació se l’ha deixat marcar? A quants altres ajuntaments ha ensarronar un instal·lador tècnic poc professional i els hi fa fer el ridícul d’una manera semblant? Com diu en Manel, a vegades ja n’és de divertit veure com aquells que son tan primmirats que tot s’ho agafen amb paper de fumar, fiquin la pota d’aquesta manera.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada