La tieta Berta – no és tieta meva ni llunyana, però li respecto el tractament perquè tothom li diu així -, des de fa tres anys, pràcticament d’ençà que es va quedar vídua i se’n va anar a viure al carrer Balmes, al pis d’una neboda amb qui jo em faig bastant, diu que n’està tipa de no poder caminar quatre passes sense topar-se amb pidolaires que li demanen caritat, plantificant-li davant dels morros un cartell fet a base d’un tros de cartró guixat amb un missatge ploraner, que amb lleugeres variants però amb semblants gargots i faltes d’ortografia, sempre ve a dir el mateix: “no tengo trabajo ni casa, tengo cuatro hijos y no puedo darles de comer…” Deixant de banda que els primers dies de trobar-se'ls aquesta mena de missatges l'entendrien, la tieta, aviat va acabar adonant-se que ni que volgués podia omplir tantes mans esteses.
Vet-aquí, però, que quan els pidolaires ja no se’ls trobava només passejant, sinó que se li palplanten davant d’ella mentre caminava o es prenia el desgraciat de cada tarda – un tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina -, entaulada en una de les darreres terrasses romàtiques que queden a Barcelona, en capella de ser colonitzades pels blocs de ciment de la Colau. Si ja l’empipava molt trobar-se tanta gent parant la mà asseguda a terra amb un gos al costat perquè algú ha fet córrer la brama que tenint a càrrec un animal la guàrdia urbana no actua, el que la treu de polleguera és que no hi hagi manera que escampin la boira mentre li refreguen sota el nas el seu cartell-pancarta mentre camina o descansa al cafè, on els cambrers fan veure que no passa res, pel jornal que cobren. Però no ho podia evitar, es posava tan nerviosa veient que per molt que els hi digués que no, ells feien veure que no l’entenien (més aviat que no la volien entendre, diria jo), acabava donant-los una mica de xavalla perquè no l’emprenyessin més. Fins que un dia va dir prou a fer caritat si us plau per força; fou quan un d’aquells personatges, mirant-se la moneda que la pobra dona li havia deixat caure dintre la bacina improvisada en un tros de llauna, se la va mirar burleta com volent dir: quina vergonya!
Conec la tieta Berta de rondar per la casa on s’està de rellogada, per fer-la petar una estona amb la seva neboda, que es escriptora i amb la qual ens vàrem fer amics casualment en coincidir en un sopar literari com a cloenda d’un concurs en que vàrem repartir-nos els dos premis en joc, i des d’aquell dia la passo a recollir de tant en tant per anar a fer un beure o, si fa mal temps, canviar impressions sobre l’actualitat a la sala d'estar. Aquesta darrera setmana vaig trobar la tieta tota enfaristolada a la taula del menjador, escrivint amb un retolador de tinta negra i en un tros de cartró d’una caixa retallada, la que em va confessar era la seva ofensiva contra els cartells que els pidolaires de tramoia (perquè insisteix que els de veritat no paren la mà pel carrer), li encastaven a la cara cada dos per tres, sovint mentre feia un beure i no volia ser empipada. La tieta va justificar la seva estratègia bel·ligerant, explicant-me que sent tants els pidolaires que s’anava trobant durant el dia, li va semblar que l’única manera d’esbandir-se’ls de la vora era contrarestant els seus cartells prefabricats, els quals es temia degut a certes coincidències cridaneres que se’ls passaven sense escrúpols uns als altres, com si diguéssim en plegar el seu torn "de feina". La neboda amiga meva, que darrerament s’ha tornat molt sensible amb tota aquesta qüestió de la pobresa i de la crisi, que inclús fa de voluntària en un banc d’aliments i no li ve d’aquí fer d’advocada dels pobres refugiats, li va retreure que la seva iniciativa resultava un gest poc solidari, assegurant-li que hi ha molta misèria i gent que ho passa molt magre. Que no tothom és un galtes, vaja!, com ella es pensa.
Però la tieta, que no està per orgues quan ha pres una decisió convençuda de que sap el què es fa - ja he tastat el seu mal geni si li toquen el voraviu -, la va tallar en sec: “estic segura que cap dels que s’ho passen malament perquè no tenen feina, facin el pena per les cantonades pidolant amb cartells que són més falsos que Judes... Si tothom fes com jo, veuríeu com tota aquesta patuleia deixaria d’emprenyar i de fer-nos sentir malament”. Mentre neboda i tia defensaven cadascuna les seves raons, vaig llambregar el famós contra-cartell que la tieta Berta pensava traginar a la panxa de la seva baldera bossa, per treure’l i palplantar-li sota el nas cada vegada que un pidolaire l’abordés amb el conte de la llàgrima. No sé perquè ho va escriure en castellà, ella que segons diu la meva amiga és tant de la ceba; no obstant això, més clar i català no ho podia pas redactar: “Lo siento mucho, pero con la mierda de pensión de viudedad que cobro no tengo para comer ni para vivir sola. I a mi sobrina que me ha recogido tampoco le sobra de nada”. Caraina amb la tieta! M’agradaria veure per un forat la cara que hi posaran tots dos – el pidolaire i ella – el dia que decideixi utilitzar el seu cartell contestatari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada