diumenge, 26 de setembre de 2021

ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo de la secció de “Cartes al Director” dels diaris, els testimonis-denuncia de gent carregada de raó, que també mereixen ser escoltats)

XARONISME – “De malt gust, mancat d’art, de gràcia i de distinció”. És la definició de xaró” segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Recordo que Josep Pla a vegades es queixava de xaronisme, sobretot a Barcelona. Si la veiés avui, no sé pas què pensaria! (Albert Guitart Graells – 23/09 – La Vanguardia)

LES DONACIONS D’ÒRGANS.- Al món hi ha actes que passen desapercebuts per a la majoria de la societat: l’acte de donació d’una part de la persona, sigui sang, sigui un òrgan. Tothom sap que això existeix, que hi ha persones que desinteressadament entreguen una part de si mateixes per pal·liar un greu problema d’una altra persona. Aquestes donacions són fetes de manera anònima, sense exhibicions de cap mena. Això els confereix un mèrit afegit. “Que la teva mà esquerra no sàpiga el bé que ha fet la mà dreta”, un aforisme ple de valor. Tant pels donants com pels receptors representa una visió solidària del món, fet que dona valor afegit a l’existència humana. Aquesta faceta de la humanitat tothom coincideix que és una gran mostra d’estimació, anònima, però de gran valor que existeixi. Moltes persones deuen la seva vida a aquesta activitat sanitària. Tothom n’hauria de fer difusió perquè les donacions mai faltessin. (Jordi Bufurull Gallego- 23/09- Punt Diari)

L’OMBRA ALLARGADA DELS PEATGES.- Des de la desaparició dels peatges, cada dia laborable pels volts de les vuit del matí, a la sortida Girona Sud de l’autopista, es produeix una retenció molt més important que en època de peatges. La cua de la retenció està formada per desenes de vehicles aturats al voral de la calçada en ambdós sentits. Voldria enviar records i ànims a totes les persones que, tenint capacitat d’actuar ja per solucionar aquest problema real de seguretat viària, esperen que hi hagi un accident greu, per exemple el dia que un camió d’alt tonatge s’emporti dos o tres turismes amb els seus ocupants a dins. (Josep Casals – 21/09 – Punt Diari)

BOTELLOTS SENSE CONSEQÜÊNCIES.- Cap detingut, ni tan sols identificat? La nit de divendres a dissabte al campus de Bellaterra hi va haver uns esdeveniments vergonyosos que es van desenvolupar, per dir-ho d’alguna manera, sota l’atenta i paternal mirada de les forces policials, que amb prou feines van intervenir-hi i que, tal com dic al principi, segons els mitjans de comunicació, no és que no hi hagués hagut cap detingut, és que no hi va haver ni un sol identificat. Em sembla recordar que la mateixa nit, en un altre lloc, hi va ha-ver un episodi similar en què el jovent va arribar a empaitar els policies, que van fugir corrents. Unes preguntes sense (gaire) mala intenció: si en lloc de jovent passat de voltes, borratxo, esnifat i empastellat hagués estat una gentada similar però tothom amb ple domini de les seves facultats, sense trencar res ni fer cap acte de vandalisme, però portant estelades i cridant “Independència”, quants vehicles de Brimo, ARRO i similars haurien comparegut al lloc? Quantes càrregues s’haurien produït? Quants cops de porra s’haurien repartit? Quantes bales de “foams” haurien disparat? Quanta gent hauria estat identificada i detinguda? (Agustí Vilella -22/09 – Punt Diari)

LA TAULA DE DIÀLEG.- Seguir intentant negociar amb Espanya val la pena, amb un país en què el becari català rep 5 euros i el becari madrileny, 58? Val la pena, amb un país que ha col·locat 3 presidents, 23 ministres i 54 directors generals als consells d’administració de les entitats elèctriques que disparen el preu de la llum? Val la pena, ara que hem tret els peatges de les autopistes i portem més de deu anys sense acabar el desdoblament de l’N-II? Val la pena seguir pagant l’impost de patrimoni i successió perquè la Generalitat no rep prou recursos de Madrid? Val la pena esperar unes inversions que prometen i no arriben? Val la pena, quan Aena té el domini dels aeroports del Prat, Reus i Girona i no tenen un pla viable i respectuós amb l’entorn? Val la pena, amb un Estat que té frenat el corredor del Mediterrani, que demanen Andalusia, Llevant i Catalunya, per gelosia i menyspreu? Val la pena asseure’s en una taula per demanar les engrunes que Madrid ens vulgui donar i qüestionar els interlocutors? A on és la nostra dignitat, el nostre amor propi i la nostra vàlua? Honorable president, no podem ni hem de seguir sent els escolanets i pagar el beure... És trist dir-ho, però malauradament només hi veig solució amb la ruptura. (Mi-quel Mompió Azemar – 23/09 – Punt Diari)

EL CELIBAT DE LA CAPELLANADA.- Aquests dies alguns mitjans de comunicació arrel del cas Novell parlen del celibat. Voldria aportar una altra mirada com a persona cèlibe (que viu el celibat). Recordo que ja fa uns anys, en el si d’una conversa profunda amb una persona amiga, en un moment donat, em va preguntar, sense “doble intenció”: “Tu, Carles, sent mossèn, no trobes a faltar alguna vegada tenir una esposa i compartir la vida amb ella, tenir una família, gaudir de relacions sexuals...?” La meva resposta va ser més o menys aquesta: “Sí, com a persona que soc, a voltes ho trobo a faltar, però sento en mi, i de manera molt profunda i joiosa, la vocació i el do del celibat per amor a Jesucrist.” La conversa va continuar i en vam poder parlar de manera adulta, com a persones amigues que respectàvem mútuament les respectives vocacions (ella estava feliçment casada i jo feliçment cèlibe). Personalment, i anys després, puc dir que als meus cinquanta-nou anys continuo vivint el celibat com un regal joiós que he rebut gratuïtament per part de Déu. Soc conscient que el celibat pot no viure’s de manera positiva. Tinc persones amigues (homes i dones) que durant uns anys van viure el celibat i després van optar per una altra vocació (matrimoni). Estic convençut que molts d’ells podrien ser uns bons mossens tot estant casats. També he conegut, en diferents llocs on he viscut, persones que viuen el celibat amb dificultats i que tenen relacions sexuals. En converses de tu a tu amb algunes d’elles m’ha semblat que no se sentien realitzades. Sempre els he suggerit que pensessin que vivint així s’estaven perdent la possibilitat de ser felices, bé com a cèlibes o bé com a casades. Però també he de dir, sincerament, que en conec moltes més que ens sentim realitzades, vivint el celibat per amor cap a Jesús de Natzaret, que va viure cèlibe. Entre aquestes persones hi ha homes i dones. Entre aquestes dones no solament hi ha monges i religioses, sinó també dones seglars que per amor a Jesucrist opten lliurement per viure cèlibes. Ja des dels primers segles del cristianisme n’hi ha hagut. D’altres persones que conec no van optar per ser cèlibes, però en el transcurs de la vida s’han trobat solteres i estan bé així. Viuen com a deixebles de Jesús, compromeses amb la societat i amb l’Església. Comprenc que en la nostra societat costi entendre que hi hagi persones cèlibes felices. Però no és mèrit nostre, és un do gratuït de Déu que mirem de cuidar i agrair. Com també agraïm altres vocacions i dons que Déu dona a altres persones. (Carles Sanmartin Sisó – 21/09 – Diari el Segre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada