No sé si heu notat que els governants, en general, d’un temps ençà molt més que abans, van un pas enrere dels petits maldecaps amb que es troben els ciutadans en la seva vida quotidiana, i que per manca de previsió normativa se senten indefensos davant determinats abusos de pocavergonyes de coll blanc o d’incívics mesells. Aquesta incapacitat de pensar més enllà del nas, sigui per indolència o per passar dels problemes menors de les persones, fa que sovint no es prenguin decisions per posar-hi remei fins que les circumstàncies els obliguen a fer-ho. I enlloc de preveure la manera d’evitar tantes situacions que posen en perill la bona convivència, com seria la seva obligació per defecte, es conformen apedaçant els descosits. Un dels problemes que preocupen cada vegada més a la ciutadania estan relacionats amb com es garanteix la governança de les comunitats de propietaris; és a dir: el sistema de gestionar i regular l’invent franquista anomenat “propietat horitzontal” que a finals dels anys seixanta va fer forrolla entre una emergent classe mitjana que, en la majoria dels casos hipotecant-se fins a les celles, estava enlluernada per la fal·lera de “ser propietaris” i no “llogaters”.
Mai he acabat d’entendre perquè a les escoles no s’impartia a la mainada una assignatura – digueu-li d’educació cívica o simplement d’urbanitat -, que entre d’altres normes bàsiques per comportar-se civilitzadament, expliquessin les regles de joc que s’han de respectar perquè les bones relacions entre els propietaris d’una comunitat no facin la fi d’en cagaelàstics. Per cert: ¿sabeu quantes d’aquestes comunitats estan amb l’aigua al coll perquè una part dels comuners ja no són persones físiques sinó entitats bancàries rebeques, que no compleixen amb una obligació tan sagrada com pagar la quota de l’escala, mentre la resta dels comuners han de fer mans i mànigues per mantenir les despeses generals, gratant-se la butxaca? No crec que existeixi un cens fidedigne per fer-nos-en càrrec de la magnitud de la tragèdia.
Vet-aquí, però, que mentre les entitats de crèdit foragitaven de les seves llars milers i milers de persones que havien deixat penjada la hipoteca - atrapades en una crisi de la qual no n’eren culpables -, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca sense els “favors” de la qual molts partits no haguessin comprat les seves seus ni pagat les campanyes electorals ruïnoses. Fou necessari que uns quants ciutadans es tiressin per la finestra desesperats, perquè els dos partits hegemònics s’arremanguessin per impedir que diverses plataformes organitzades d’afectats per la hipoteca abrandessin el carrer i els passessin per la pedra en les properes eleccions. Doncs, avui, aquesta mateixa banca que va recuperar a la força la propietat de pisos hipotecats, en alguns casos gairebé “manu militari" perquè la policia va donar-los més de quatre cops de mà per desnonar clients morosos, es fa el ronsa de les seves obligacions legals, i té acollonides infinitat de comunitats que no saben com fer-s'ho per cobrir les quotes al descobert corresponents a aquests pisos intervinguts, i evitar quedar-se sense poder atendre subministres i serveis comuns tan indispensables com la llum, l’ascensor, la neteja o les assegurances obligatòries.
A més a més, la classe política, almenys una part de la que tenim de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar” problemes dels que en podríem dir domèstics, amb traves administratives a solucions de sentit comú. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer veure a les autori-tats competents quines són les mesures que s’haurien de prendre abans que els petits problemes no es podrissin i gangrenessin algun òrgan vital. Actuacions administratives i judicials de pissarrí si els governants no fossin tan prudents i primmirats quan enmig dels conflictes comunitaris ensumen que hi remenen la cua determinats interessos dels seus poderosos “amics fàctics”, i prefereixen embolicar la troca i marejar la perdiu, refiats que la millor solució a vegades pels polítics és no fer res, ja que qui dies passa anys empeny. Per aquesta raó, en la qüestió de que us parlo, a l’administració li costa moure un dit per resoldre una injustícia que fa anar de corcoll les economies domèstiques de la romanalla d’aquella classe mitjana il·lusionada per posseir una casa i un utilitari, versió actualitzada del somni de la casa i l’hortet.
Un col·lectiu social, la classe mitjana, avui consumit i cremat per les successives crisis econòmiques que, a més a més d’obligar-lo a finançar amb retallades de l’estat del benestar el rescat de la banca en fallida, ara també han de pagar la pocavergonya dels banquers que no assumeixen les seves obligacions en tant que membres d’una comunitat de propietaris. El més penós del cas és que si un propietari qualsevol va just d’armilla i no paga les seves quotes i es desentén del manteniment de la finca, la comunitat pot amargar-li la vida si no es posa a rotllo, mentre que quan el propietari que es fa el ronsa és un banc, es riu del mort i de qui el vetlla. Tot i no estar, esclar, a la quinta pregunta com el comuner que no paga perquè no pot. Si les lleis i els obligacions contractuals són per respectar-les, com justifiquen els bancs la seva política "de sanejament d'actius" als pobres hipotecats que foten fora de casa sense escrúpols, com a mínim ells no haurien de tenir butlla per fer el que els roti, oi que no? Francament, per si de cas, Déu nos en guard de tenir un banc com a propietari d’un pis a la nostra comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada