Guardar-se les opinions, els retrets, les “cosetes” en general, acaba fent “mala sang” o diposita petites pedres al fetge que van fent racó fins que exploten; per tant, al meu parer no és aconsellable, ni per a la salut ni per a l’equilibri emocional, reprimir-les. Aquelles persones que tot allò que senten dir els dol o els hi suposa inclús un rampell de mal de ventre, però es guarden al pap replicar-ho amb la seva opinió pacíficament discrepant, a la llarga acumulen uns quants ressentiments fallits i eixorcs que acaben agrejant-los el caràcter. Hi ha gent, tots en coneixem alguna mostra sens dubte, que es vanta, per exemple, de mossegar-se la llengua abans de qüestionar una opinió, un gest o un capteniment que els ha molestat per considerar-lo fals, difamatori o fins i tot un insult a la intel·ligència; però que està convençuda d’actuar com cal no tornant-s’hi ni burxant els embolics, resignant-se a no aclarir mai allò que els ha fet emprenyar, en qualsevol àmbit de la vida quotidiana, tant si és a la feina com en les estones de lleure amb els amics. Àdhuc en la intimitat conjugal, que ja és portar la “discreció” a extrems una mica més discutibles, que explicarien alguns divorcis que parlant clar i civilitzadament quan tocava potser s’haguessin evitat.
No obstant això, aquests capteniments discrets no sempre obeeixen a sentiments d’urbanitat, de timidesa o de submissió malaltissa, que al cap i a la fi es podrien dispensar, sinó que les persones que d’aguantar-se el que pensen ho consideren una virtut, encara que en realitat es morin de ganes de dir el que senten, en comptes de trobar-se millor acumulen un grapat de rancors que acaben consumint-los per dintre. I quan els vomiten s'esbraven a la brava, perquè aquesta mena de racons acaben sortint a fora d’una manera o d’altra, esquitxen tothom que es troba a la vora, hi tingui o no res a veure. Per aquesta raó, jo sóc dels que defensa que cal aprendre a practicar l’exercici de buidar el pap sempre que convingui, això sí sense fer-ne un gra massa i amb seny, però amb prou claredat per quedar-se satisfet. Manifestar tan educadament com es vulgui la disconformitat amb allò que algú ha dit o ha fet i que ens ha molestat, és un mètode d’higiene mental imprescindible per trascolar emocions tòxiques, i una aposta segura per millorar la convivència; sempre, repeteixo, que les discrepàncies no s’expressin a tall d’arrancar naps, a cops de destral o amb batzegades d'odi.
He observat que molta de la gent que no parla quan toca, a la llarga no poden dissimular un posat de pomes agres perpetu. Per molt que vulguin emmascarar aquest tarannà venent-lo com un mètode d’autocontrol o, simplement, per practicar la santa i estèril mortificació cristiana de parar l'altra galta. Estic convençut que emmordassant voluntàriament per sistema els retrets o les reprensions, per allò de no discutir, de no “donar la nota” i de no semblar repatanis, en realitat fa palès una personalitat complicada, que oscil·la entre la inseguretat i la immaduresa. Però el que resulta més penós de tot plegat és que les persones normals reprimeixin les ganes d’aclarir les coses per por que els arguments, a favor o en contra, “cantin” o no siguin “prou brillants” i els posin en ridícul.
Ara bé, quan s’està convençut de veritat que parlant la gent s’entén, no s’hauria de sufocar sinó estimular la franquesa, igual com de petits ens manifestàvem espontàniament en tota la nostra innocència. En el fons, el pecat més comú que cometem els adults és renegar o oblidar-nos de la innocència amb que actuàvem quan érem nens. És un fet inqüestionable que a mesura que et fas gran forçosament t’oblides de com reaccionaves quan corries amb pantalons curts. Tenir pèls a la llengua acaba destrossant les persones per dintre, perquè si bé aguantant la tapadora al damunt de l’olla on hom diposita les migranyes es pot marejar la perdiu, arriba un dia que l’olla bull i vessa. I és que com aconsellava en Pere Calders al seu llibre “Estimat amic”, la veritat necessita ésser sincera per no comprometre l’amistat, procurant respectar sempre el subtil equilibri entre el que es diu i la manera com es dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada