Ens vàrem retrobar ahir, a la sortida del funeral d’un amic comú. I, francament, si no arriba a ser per ell que em va fer una ganyota com volen dir: que no te’n recordes de qui sóc?, jo no l’hagués pas reconegut. De fet, feia una bona temporada que l’havia perdut de vista, però no era el temps qui me n’havia esborrat la fesomia sinó que aquell home que m’estava interpel·lat no tenia cap retirada amb el paio que jo recordava de la darrera vegada que el tinc present: era més escanyolit, sense bigoti i amb el cabell pelat al zero com quan fèiem la mili. Però, sobretot, el que més desdibuixava el seu record era la “carona” que feia, una expressió que li havia sentit dir a ma mare, sempre referint-se a algú amb poca salut. Com que feia tan de temps que ens havíem perdut de vista, després d’haver sigut cul i merda quasi des que anàvem a escola amb calça curta fins que va passar allò de la feina, i va anar-se’n a viure lluny del poble.
Bé, amb “allò de la feina” vull dir quan al despatx on treballàvem tots dos varen fer net de mitja plantilla perquè en Jesús, l’amo, deia que amb la crisi no tenien tants clients i no es guanyava la vida com abans. I com que en Joan ja passava de la cinquantena, va ser un dels primers a qui va tocar el rebre. Em va saber greu, la veritat sigui dita; però, jo també m’acostava a l’edat crítica i he de confessar que em vaig sentir alleugerit de que no em toqués la ribotada. No sé si llavors se’m va notar a la cara l’alegria continguda, però el cas és que en Joan quan se’m va acomiadar per anar-se’n no sé on per refer la vida, em va mig retreure que no li hagués fet gaire costat enmig del tràngol. Li podia haver dit que fou per la vergonya que em feia que a ell li hagués tocat la mala ratxa i a mi no, com si n’hagués tingut la culpa; encara que no pogués evitar alegrar-me’n de la meva xamba. Sigui com sigui, avui en retrobar-nos no m’ha pas semblat que m’ho tingués en compte. Al contrari, m’ha convidat a fer una beguda al bar de davant de l’església, i quan jo, per encetar una conversa de conveniència, li he preguntat com li anaven les coses, m’ha deixat parat amb una resposta que m’ha sonat a estirabot perquè feia temps no li escoltava a ningú; però, que recordava amb mala astrugància des del dia que l’avi, quan jo era encara petit, va dir-me: “nano, m’estic fent la maleta”. I al cap de quatre dies justos es va morir.
Malgrat era tan evident per mi, doncs, de què m’estava parlant en Joan, vaig dissimular preguntant-li si se n’anava de viatge. A vegades, llamp me mau!, em faig el murri expressament per no seguir el biaix d’una conversa que prefereixo no tenir. Tant se val!, perquè tampoc va fer-ne cas d’aquesta meva poca traça per enfocar assumptes delicats, i com si estiguéssim compartint la xerrada més natural del món, em va confirmar el que jo em temia però que no volia acceptar: que en Joan ja veia "les tres pedretes" a tocar i que tenia molt clar que li havia arribat l’hora de fer la maleta, si no volia anar-se’n a l’altre barri en pilotes. “No m’agafaran pas, rai, amb els pixats al ventre” – em va assegurar a continuació. I quan en un intent de desdir-me de la meva poca vista d’abans li he respòs amb un ambigu: vaja quines coses de dir!, ell m’ha parlat amb una serenitat que, francament, li envejo, de com s’està preparant per si de cas després del darrer esbufec es troba amb quelcom més que un immens forat negre. D’aquí ve això de “fer-se la maleta”. - “Jo no era de missa – ha afegit - ja ho saps bé prou; però, ara que falta poc no les tinc totes i prefereixo deixar tots els melics lligats, per si de cas. Ja que he arribat a la conclusió que per molt que alguns es facin el pinxo, quan t’arriba l’hora et cagues a les calces. Si és que te n’adones és clar! I jo, per sort o per desgràcia tinc clar del mal que he de morir. No trigaré massa, perquè els metges ja m'han sentenciat i estic en capella, però tant se me’n fot quan sigui; jo ja tindré la maleta a punt i no saps com em tranquil•litza veure-la al costat del llit”.
La mare que et va parir, Joan! Ja m’has deixat teca per rumiar uns quants dies; però, a la sortida d’un funeral aquesta mena de converses no són les més apropiades. O potser sí, vés a saber! Respecte de la mort hi ha gent que pensa massa i empara els seus sentiments en frases categòriques que sonen bé, però que ben mirat no diuen res. El filòsof francès Edgar Morin, inventor de l’anomenat “pensament complex”, per exemple, em va deixar parat amb una afirmació que respon exactament al què us estava dient: “No miro a la mort: és ella qui de vegades em ve a mirar”. Brillant! Però, per mi sense suc ni bruc.
No he sabut què dir-li a en Joan, de fet tampoc sé si esperava que li digués alguna cosa. Es fotut que enmig d’una conversa delicada no trobeu les paraules adequades; però, no us hi amoïneu, per molt greu que us sàpiga quedar-vos sense saber què dir en un moment donat, tard o d’hora us adonareu que les paraules adequades sovint solen arribar quan ja es massa tard perquè facin efecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada