dimarts, 7 de setembre de 2021

US HO HAVIA EXPLICAT ALLÒ D’UNA DONA QUE FEIA DE CANGUR DE PEIXOS?

Doncs, vet-aquí que abans de la pandèmia de tant en tant trucava a casa de la veïna del sisè, la Berta, per saber com es trobava i si li faltava de res: em semblava que em pertocava com a president de l’escala. Berta era una velleta de vés a saber quants anys, perquè mai els hi confessava a ningú, que vivia sola “perquè volia”, si te l’escoltaves a ella, esclar; però en realitat perquè no tenia altre remei: de parents ni amics res de res, no li'n quedava cap. Si li n’hagués quedat algun segur que no haurien trigat a engegar-la a dida degut al seu caràcter repatani, sorrut i picallós. Si hagués sabut que jo li deia “velleta”, no m’ho hagués pas perdonat i m’hagués tancat la porta als morros, per molt president de l’escala que fos. Però com que no ho sabria mai perquè no es relacionava gaire em rebia manyaga, i fins i tot un dels darrers dies abans del primer confinament em va fer entrar al pis, tota enigmàtica per fer-me una confidència: “passa, passa que veuràs els dispesers” – em va dir.

M’esperava qualsevol sorpresa menys trobar-me una peixera damunt la tauleta rodona que tenia a la saleta, davant el tresillo des d’on es mirava la tele. Aleshores em va explicar que aquells peixos eren la mascota dels seus veïns de replà, una parella de joves que li van deixar perquè els hi cuidés mentre estarien fora uns quants dies per anar de vacances. “Li faràn companyia” – li van dir, en demanar-li el favor. I ella es veu que ho va acceptar encantada. Jo, francament, hem vaig quedat parat perquè més aviat no sóc de mascotes, però és que a un peix encara li trobava menys la gràcia. En canvi la Berta estava embadalida, era com si li haguessin tret del damunt un grapat d’anys: “ara tinc obligacions” – recordo que em va dir, tota cofoia. “Carai, quina feinada!” - vaig pensar jo; però, ella tota decidida em va explicar que només tenia d’afegir a l’aigua de la peixera un grapadet de pinso cada matí. I tot seguit em va explicar amb pèls i senyals com li havien canviat la rutina aquella mitja dotzena de peixets que tenia de dispesers.

Fins i tot, em va confessar que no es mirava tant la tele, pendent de les magarrufes dels cois de peixos. “Aquest més gros, tot plegat, s’infla majestuós i em saluda” – em va informar com qui narra un miracle. Li volia explicar que es tractava d’un simple efecte òptic, però em va semblar cruel trencar-li el plat bonic. Ella, que mai havia volgut tenir cap animal de companyia per estalviar-se de veure’l morir, estava penjada com una figaflor d’uns peixos rellogats. Tant n’estava, que ja pensava anar-se’n a comprar una peixera igual, quan els veïns tornessin. Llavors, quan ho vaig contar no se si des del bloc o d’un altre lloc, vaig posar en relleu que a part d’estar penjats de la política, de la pilota o de les xafarderies sobre els famosos, la vida també estava farcida de pàgines viscudes insignificants, d’històries d’estar per casa, que són les que afegeixen sal i pebre a moltes rutines quotidianes feixugues i emprenyadores.

I per rematar la reflexió, com llavors avui també recalcaria que si els polítics i manaires tutti quanti s’asseguessin de tant en tant a embadalir-se mirant peixos, per exemple, qui sap si retrobarien la serenitat per resoldre, sense crispacions ni presses, la merda de crisis empantanegades des de fa mesos, algunes inclús des de fa anys, per culpa dels seus deliris i desvaris. Francament, m’ha tornat a la memòria el record de la Berta i l’anècdota que us acabo de contar, perquè la setmana passada he sabut que la pobra dona s’havia mort a la residència on els serveis socials, avisats pels seus veïns dels peixos, la varen traslladar quan la pandèmia feia estralls entre la gent gran i a ella la va enxampar amb els pixats al ventre. No ha pas mort del virus, segons m’ha dit, sino de vellesa. I en soledat, perquè no tenia ningú que l’anés a veure. Però la punyetera s’ho devia compondre després de morta enlloc figurés l’edat que tenia. Espero que per no trobar-se tan sola, algunes nits somnies amb aquells peixos dels quals durant un parell de setmanes inoblidables va fer de cangur. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada