Em dóna la impressió que malgrat ens pensem ser tan espavilats, en pràctica i ètica democràtica encara ens queda molt de camí per córrer, mentre no tinguem clar que el lideratge polític no s’ha de confondre ni amb la capacitat de fer callar els altres amb quatre crits, ni fanfarronejant de grandiloqüència de pa xocat amb oli per impressionar els burgesos. Ja no s’hi val a viure d’enlluernar la parròquia ingènua i candorosa fent-li creure que dintre la butxaca hi amaguen sempre un conillet o un colom; és a dir: d'anar escalfant braguetes com se'n diu en pla canalla de vendre fum. Els líders que manquen ara mateix a casa nostra, com el pa que mengem per sortir-nos-en dels principals atzucacs en que estem empantanegats per culpa de la crisi econòmica, del fanguissar sanitari i del galimaties identitàri, no són els especialistes en dissimular la realitat explicant sopars de duro ni fent jocs de mans. Tampoc cal que portin una vareta màgica als dits per fer miracles, perquè ja som prou gambats per saber que de miracles no se’n fan ni a Lourdes. Entre tots plegats ja n’hem passat de tots colors com per saber que només posant-hi el coll sense buscar excuses de mal pagador per continuar vivint amb l’esquena ben dreta, es treuen els carros dels pedregars.
Un líder ha de tenir, sobretot en temps convulsos com els actuals, la voluntat de saber escoltar sense prejudicis, afinant la percepció i la sensibilitat, per a no recaure en els errors del passat. I tenir clar que el fracàs no és cap desmèrit ni raó per tirar la tovallola, si s’ha provat de triomfar posant-hi els cinc sentits i sense fer trampes fracassar simplement és una possibilitat, no una sentència. I que de les derrotes se n’aprenen lliçons impagables per tornar-ho a intentar amb més empenta i probabilitats d’aconseguir l’èxit. A la meva manera de veure, aquí i a tot arreu per descomptat, el problema que solem patir en tant que societat que reclama lideratges responsables i ferms, és que no ens adonem que perquè hi hagi bons líders hi ha d’haver primer gent compromesa, engrescada i preocupada de veritat pel futur de la humanitat i no només plorant per les quatre misèries casolanes de cada dia. Es a dir: no simples badocs dels esdeveniments conformats en anar tirant a empentes i rodolons, refiant-se que algú que els hi traurà les castanyes del foc sense haver-se ells d’embrutar les mans ni pencar.
Qui sap si la crisi de líders s’hauria d’analitzar, doncs, a partir d’aquests nombrosos col•lectius de ciutadans de totes les edats i tendències que, si bé es veritat que reclamen canvis i millores, arrisquen molt poc per aconseguir-les quan se’ls insinua, per exemple, que han de començar depassant els vicis propis de consumidors malcriats i de ciutadans al bany maria. Quan es desitja un líder amb l’esquena prou ampla per arreplegar totes les bufetades que s’escampin en quan vulgui moure fitxa, incloent-hi els mastegots de la gent de la pròpia parròquia; quan es confessa amb tota franquesa que es vol un líder per desfogar les frustracions i els maldecaps, potser ja tenim la resposta per a la crisi de lideratges. D’altra banda, qui vulgui fer carrera com a líder hauria de tenir clar que saber escoltar no consisteix només en respectar els torns de paraula en els debat, ni en parlar educadament quan toca, sinó configurant els espais de silenci i de reflexió des d'on rumiar-se les raons dels altres, per respondre'ls amb arguments allunyats de l’agressivitat de qui no suporta que li portin la contrària o de l’arrogància de qui creu que dessota el seu barret de saltimbanqui xarlatà hi té respostes per totes les preguntes del món.
Avui confesso que estic un xic tou després de rellegir “El quadern gris” d’en Pla, que és una lectura que us recomano en capella de la tardor, i retrobar-me amb paràgrafs que per algun motiu vaig subratllar vés a saber quants anys fa. Les comparteixo amb vosaltres perquè em digueu si us fan el mateix efecte que em varen fer a mi en un moment donat: “Les tradicions que es perden en la foscor dels anys, no serveixen pràcticament per res” / “No hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat, un rellotge adormit” / “Una de les coses més esclarissades d’aquest món són els raigs d’esperança” / “L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i acceptar que hom visqui com gat i gos amb la família” / “El que s’assembla més a un home d’esquerres, en aquest país, és un home de dretes. Són iguals, intercanviables, perquè han mamat la mateixa llet” / “Aplicar una qualsevol forma de comptabilitat als sentiments i a les emocions és una falta de delicadesa”... Reforca de pallanga!, aquesta darrera cita em ve que ni clavada després d'assabentar-me de l’entremaliadura del bisbe Novell. Per cert, ara que viurem al mateix poble, m’agradaria trobar-me’l per fer petar la xerrada sobre lideratges fracassats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada