dilluns, 13 de setembre de 2021

ELS DINERS NO DONEN LA FELICITAT, PERÒ POCS RENUNCIEN A PROVAR SI ELS TOCA LA RIFA

 

L’altre dia, en entrar en una administració de loteria vaig trobar-hi una dona gran que conec i que viu pràcticament de la caritat - o de la solidaritat, si us ha de sonar millor -, repanxolada sobre el taulell posant el cinc sentits en omplir la butlleta de la seva aposta. Me li vaig acostar pensant que hi havia confiança; però, en veure’m va deixar el boli d’una revolada, i com si l’avergonyís que l’hagués enxampat fent alguna cosa dolenta, dissimulant es va escórrer portes enfora de l’establiment sense donar-me cap explicació i abandonant amb les preses a mig omplir la butlleta que l’havia de treure de la misèria. En sortir, un cartell penjat a l’aparador em va aclarir la sorpresa: a la rifa que volia jugar la pobra dona, apostant tres euros (una fortuna per ella) podia guanyar més de 150 milions. Quina temptació i quina oportunitat, per qui estigui més pelat que les rates!

I és que si et posen la mel als llavis es fa difícil de passar de llarg de l’oportunitat de treure d’un cop de sort el ventre de penes; però als que cauen en la temptació no els agrada tenir testimonis. Qui sap si perquè jugar quatre rals a la loteria fes pobre. Tanmateix, no sé si la dona només hi havia anat aquella setmana a tustar la porta de la sort dels desesperats o ja ho tenia per costum; però, vés per on, em va venir a la memòria una reflexió sobre aquesta qüestió tan misteriosa de l’atzar, que li havia llegit precisament no feia gaire la en Gaziel (ja sabeu, pseudònim del periodista empordanès Agustí Calvet), quines entretingudes memòries repasso de tant en tant. Per cert, l'exdirector de La Vanguardia fa un segle, va ser el primer i no pas el fundador del partit Podemos - l’haraquitat Pablo Iglesias, alies “el coletes” - qui va emprar l’adjectiu “casta” per referir-se a una determinada classe social i política.

Ara mateix no us podria reproduir la cita literal d’aquell mestre del periodisme, malgrat n’estic segur tinc a la punta de la llengua, Però, més o menys, en Gaziel venia a dir que arreu se’n poden trobar d’homes i dones que “tenen sort”, “n’han tinguda” o “esperen tenir-ne”, com tanmateix d’altres que “no en tenen, ni en tindran mai”. Tots n’estem tips de sentir parlar de que hi ha persones a qui “totes els hi ponen”, o d’altres que “no l’encerten mai ni per remei”. Però en Gaziel fa una observació que em va deixar parat el dia que la vaig llegir i que sempre més he recordat: afirmava que no són els pelacanyes o els que les passen magres, com la dona a qui em referia en començar el relat, els qui més tempten la sort i se’n refien de tenir una bona rauxa i esgarrar-ne una mica, sinó els carregats de diners que juguen quasi per vici i no pas per necessitat. I és que la majoria dels que tenen poc per guardar i molt per ensumar, encara que no els sigui del tot indiferent fer-se rics, no els preocupa massa que la sort bufi d’un cantó o d’un altre, mentre no els hi prenguin un mos de pa diari i una salut passable. Hi posen a la loteria, per si de cas.

Els que van forts d’armilla, en canvi, sembla com si estiguessin obsessionats per la sort, quasi supersticiosament, i com que juguen més fort que ningú apostant, sempre han d'estar pendents del cantó que cau la boleta. Qui sap si hagués estat amb en Gaziel qui s’hagués ensopegat amb la dona, a ell enlloc de venir-li de nou com a mi, hauria comprés i compartit la flaquesa d'aquella poca-roba davant de les mil i una oportunitats de sortir de la misèria que estan a l’abast de gent que, com passa amb els miratges, desgraciadament mai sortirà del pou. Però dubto de si hagués estat capaç de trencar-li el plat bonic, recordant-li una màxima, en la qual també hi estaria d'acord en Pla, un altre sorneguer empordanès com el periodista: “el diner crida el diner”. I malgrat allò que es diu que els diners no donen la felicitat, massa gent prefereix els diners a la veritat i, en alguns casos, inclús a la felicitat pelada, perquè són tan necis de pensar que amb diners la felicitat sempre la podran comprar.

La rifa, llevat d'escadusseres excepcions que confirmen la regla, sempre toca a qui menys necessita tenir sort a la loteria: en uns casos, perquè ja en tenen tants de diners que els hi surten per les orelles, i d’altres perquè estan tan poc acostumats a remenar-ne, que de ben segur prendrien mal de l'empatx i no sabrien ni com administrar aquesta mena de sort. El cas és que de dones com la de la meva història, l’atzar sempre en passa de llarg. Em pregunto si això passa per casualitat o és que està escrit a alguna banda que els que més necessiten que la sort els hi piqui l'ullet sempre es quedin amb el cul a l'aire.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada