Al govern central la jugada li ha sortit rodona. I per enèsima vegada, el govern català ha caigut a la trampa ben parada i amanida des de Madrid, amb ingredients fastigosament maquiavèl·lics, per sortir-se'n amb la seva. Ni farts de vi els capitals fàctics que mouen els fils dels interessos espanyols els hi havia passat pel cap afavorir l’expansió del Prat perquè dintre de pocs anys faci la competència a Barajas; però, tal com estaven de tenses les relacions amb Catalunya i per no fastigejar "el diàleg" es va considerar una imprudència apostar directament per l’expansió de l'aeroport de la capital (que era l'objectiu final), per no donar arguments victimistes als ploramiques catalans. Per aquesta raó, a algun d’aquells privilegiats cervells amorrats a la menjadora dels especialistes en ensarronades, se li va acudir la brillant idea de "fer veure" que afluixaven la corda amb que ens tenen lligats econòmicament de peus i mans, i van oferir-li a Barcelona una inversió de 1.700 milions d’euros, a fons perdut, per facilitar l’ampliació de l’aeroport del Prat i convertir-lo en un flamant aeroport inter-continental de primera categoria. Tot flors i violes, si no fos que l’allargament de les pistes d’aterratge es cruspiria bona part de la Ricarda, una reserva agrícola de gran valor ecològic i sentimental per a la pagesia del territori.
L’ideòleg d’aquesta jugada estratègica comptava, quasi per deducció lògica, que el necessari sacrifici de la Ricarda per menjar-se el pastís desestabilitzaria un govern tan inestable i dèbil, que no es posava d’acord ni a l’hora de subscriure un full de ruta amb cara i ulls, per aconseguir la sospirada independència del centralisme jacobí madrileny. Però, a Madrid ens tenen ben presa la mida, i saben com explotar les nostres febleses i frivolitats. En aquesta qüestió del Prat, com s’ha fet palès, una part del govern de coalició (la branca de JxCat, més propera i sensible als cants de sirena del capitalisme neoliberal), va deixar-se més que temptar amb el caramel que oferia Aena, en versió fada bona, i el vicepresident Puigneró, home fort i de confiança dels interessos econòmics i ideològics que encarna avui Puigdemont com a testaferro de luxe, va arribar a diguem-ne un principi d’acord per empassar-se la poma enverinada que la mà amable d'Aena li oferia, sense entrar en massa detalls.
Però vet-aquí que els republicans, fidels a l’ambigüitat que els caracteritza darrerament, perquè els hi permet en temps de coalició per força mantenir la ficció d’equidistància, entre dos socis de govern que no s'entenen ni ds'entendran mai perquè són tan incompatibles com l’oli i l’aigua. I per a no fer saltar la coalició pels aires varen transigir aparentment, i el president Aragonés inclús va escenificar un cert paripé de complicitat amb els seus socis. No obstant a les poques hores de transcendir el principi d’acord, varen córrer a rebaixar el suflé de l'entesa fent paleses unes reserves que si bé eren assenyades en el fons, la forma com es varen posar sobre la taula, arrufant el nas i minvant l’eufòria, eren força barroeres i tan improvisades. que el president Sanchez es fregava les mans de satisfacció comprovant com el guió de l'enèsim sainet entre Madrid i Barcelona s’anava desenvolupant al peu de la lletra, tal com havien previst els guionistes que passaria. Considerant que des de fa mesos, tal com us deia, li tenen presa la mida als polítics independentistes que, malgrat facin veure que tiben d'algun carro plegats, en realitat si uns criden naps els altres responen cols, i si uns tiben carrer amunt els altres ho fan carrer avall, crispant i encongint després de cada escenificació d’aquestes misèries, la fe d'una societat civil que de bona fe sospira per la llibertat. Quin gran poble seriem si tinguéssim uns dirigents dignes d’aquest nom!”
I en Sanchez culminà la seva darrera jugada mestra: suspèn l’ampliació del Prat culpant-ne els catalans per no posar-se d’acord i haver-li fet el salt, quan ja havien donat la seva paraula. Vaja: que a continuació té mans lliures per desviar la inversió oferta al Prat, a Barajas. I a sobre quedarà bé amb la vianda al plat, adoptant el paper de bon jan que primer li va oferir el pastís a Barcelona, i que només davant la manca d’unitat i de rebuig, sentint-ho molt (ja podeu comptar!) invertirà en l’aeroport de Madrid perquè esdevingui més capital que mai, que no era res m´´es que el que pretenia de bon principi. Ja pot cantar missa la classe política catalana titllant de xantatgista i triler al govern central: quan tenien d’haver-se plantat amb una resposta unitària i consensuada - per descomptat també amb els empresaris -, no varen ser capaços de reaccionar a temps. Com sempre fan els darrers anys. Els bascos, per descomptat, aquest gol no se l’haguessin deixat marcar, qui sap si perquè el seu “sentit d’Estat” s’assenta en el pragmatisme i en l’oportunisme polític de peix al cove, si voleu; no en la rauxa, els rampells, els cops de geni i els deliris de grandesa sense descalçar-se les espardenyes. I, encara que a alguns dels seus “fills i gendres polítics” no els hi agradi que se’ls hi recordi, a en Pujol tampoc l'haguessin afaitat.
Ara tot són presses per demanar temps mort, per reclamar que s’ho repensin, que de tot es pot parlar, inclús de la Ricarda. Però, ingenus del carai!, ¿què cony volen que es repensi en Sanchez i els seus socis oligarques si la jugada els hi ha sortit tal com l’havien somniat i dissenyat? Un dels màxims exponents d’impulsar el Prat per evitar una tragèdia econòmica al país, que condicionarà el nostre futur, és el convergent reconvertit Ramon Tremosa. A mi m’agradaria preguntar-li, i als de la seva camarilla també, si real-ment creuen, en consciència i en la soledat del llit, que tal com pinta el futur mediambiental el que ens convé més es incrementar una font de contaminació atmosfèrica com és la aeronàutica. enlloc d’apostar per sistemes de comunicació més sostenibles, encara que sigui renunciant als desplaçaments a preu de saldo en naus law cost que són les que més embruten l’atmosfera a mansalva. Ara que haver renunciat als principis del “just in time” - que servien per evitar estrangular les cadenes de producció -, per rendir-se de genolls per terra a la globalització salvatge, ens ha aturat les nostres indústries per manca de components, ¿no és el moment de pensar en serio si realment el creixement de l’aeroport, amb totes les seves conseqüències negatives per la contaminació, és el que necessitem com a país independent de veritat, no pas només políticament? Em sap greu si trenco les oracions a uns quants, però potser algú té que dir aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada